i Bràfim | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bràfim

Santuari de la Mare de Déu del Lloret, a Bràfim
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
666 h
[2009]
Extensió: 
6 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis de Montferri (E), Vila-rodona i Alió (N), Puigpelat (W) i Vilabella (S). S'estén a la plana de la dreta del Gaià, vers el qual s’escolen les aigües del territori, suaument ondulat. La vila de Bràfim és l’únic nucli de població. El nom és d’origen aràbic (Balari i Jovany, i Coromines); el primer fa constar un document del 959, on s’esmenta villa qui vocant ortum Abrahim (fins el 1570 és conegut com Abràfim; el nom de Bràfim apareix el 1578). La carretera local de Tarragona al Pont d’Armentera, que enllaça al N del terme amb la C-51 de Valls al Vendrell, és la principal via de comunicació.

La població i l'economia

Bràfim ( brafimencs ) tenia 35 focs el 1553, 31 el 1563, 90 cases i 272 h el 1708 i 928 h el 1787. La població tenia 864 h el 1830, que davallaren, possiblement a causa de les guerres civils, a 632 h el 1842, per assolir el seu màxim al segle XIX (1 101 h el 1857). Després va tornar a perdre població: el 1900 tenia 1 132 h, 1 009 h el 1920, 834 h el 1940, 660 h el 1960, 597 h el 1981 i 581 h el 2001. Amb el canvi de segle, però, la tendència es capgirà i l’any 2005 hi havia 636 h.

La petita extensió superficial de Bràfim és gairebé del tot conreada i dedicada al secà. El conreu predominant ha estat tradicionalment la vinya, per bé que també tenen gran importància els arbres fruiters (principalment el cirerer). Els anys immediatament anteriors als de la fil·loxera s’havia arribat a dedicar a la vinya més del 80% dels conreus. Abans del 1956 tingueren també importància els garrofers. Perjudicats per les gelades d’aquest any, s’anaren arrencant i al seu lloc es plantaren ametllers, que també substituïren oliveres i alguna vinya situada en terres més aviat dolentes. Les oliveres formen plantacions. El sembrat només es fa perquè la terra descansi des que s’arrenquen els ceps fins que es tornen a plantar. Hi ha pagesos que conreen directament la terra, però també abunda la parceria (a mitges si l’amo paga adobs i els tractaments fitosanitaris, i al terç si això és a càrrec del parcer). Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria de bestiar porcí i oví. El 2001, el 24,29% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 38,46% en els serveis i el 26,32% a la indústria, encara que aquesta dada és enganyadora, ja que al mateix municipi no hi ha activitat industrial i aquesta població es desplaça a altres municipis per treballar.

La vila de Bràfim

La vila de Bràfim és situada a 236 m d’altitud, al sector meridional del terme, a ponent del turó on s’aixeca l’ermita de la Mare de Déu del Lloret. Els carrers són estrets i desiguals i centra la població l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, edifici de transició del gòtic tardà al barroc, cobert amb volta de llunetes i nervadures simulades a l’absis; fou bastida a la fi del segle XVII (s’hi treballava ja el 1698) sobre una d’anterior (de la qual s’aprofità només alguna paret) sota la direcció del mestre de cases Ramon Sanabra; fou pagada en una bona part per Joan Busquets, governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll; el 1715 hi construí el llit de la Mare de Déu d’Agost Isidre Espinal de Sarral, el 1730 s’instal·là l’orgue i en 1794-97 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc, que encara es conserva; s’amplià encara el 1881 amb la capella del Santíssim damunt l’antic cementiri. L’any 1923 Cèsar Martinell hi construí la casa consistorial. El 1930 es fundà el Sindicat Agrícola, que té un edifici de la seva propietat.

Entre les diverses entitats culturals que hi ha al municipi destaca la Societat Centre Recreatiu. Disposa, també d’una biblioteca i un teatre. La vila celebra la seva festa major d’hivern pel 10 de desembre, de gran antiguitat (és documentada el 1748). La festa major d’estiu s’escau per sant Jaume, el 25 de juliol.

Altres indrets del terme

Vora la vila s’alça el santuari de la Mare de Déu del Lloret, construït per acollir la imatge que hi portà el 1663 un capellà d’Òdena. Les obres, en terrenys cedits per pagesos, s’iniciaren el 1664. El 1683 el capellà que havia portat la imatge es barallà amb el rector i se n'anà de Bràfim emportant-se-la, però els veïns del poble la hi feren retornar. El 1783 s’hi afegí el cambril i la sagristia. El santuari fou abandonat el 1835 i restaurat el 1844. En 1889-92 s’enderrocà l’edifici i es construí la capella nova, neoromànica, amb campanar sobre la volta. J.M. Pujol dissenyà la font de davant el santuari i Joan Llimona pintà el cambril el 1923. Pel juny se celebra a l’ermita un aplec, organitzat pel patronat del santuari.

El terme va ser poblat pels romans, a qui la tradició atribuïa el topònim de l’heretat del Vilar del Pubill, tradició que fou confirmada al començament del segle XX per la descoberta de diferents restes arqueològiques de l’època romana: monedes, terrissa, enrajolats i un fragment d’escultura.

La història

El 10 de setembre de 1159 Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, concedí carta de poblament a les viles (en plural en la documentació) de Bràfim. El lloc era donat a deu persones i els seus descendents perquè el repoblessin i el bisbe es reservava un petit cens agrari. El 1205 hi tenia drets Guillem Dusfort, potser el castlà, però n'era senyor el bisbe de Barcelona, que ho continuava essent el 1365. El 1228 apareix com a castlà Aimeric Despills o d’Espiells, la família del qual continuava ostentant la castlania el 1446 amb Gaspar Despills, quan Bràfim formava part ja de la baronia de Vallmoll. Sembla que Bràfim passà a formar part de la baronia de Vallmoll des del moment de la seva creació, al començament del segle XV, a favor dels Burguès, i seguí després tota la seva evolució de transferències familiars per herències o matrimoni, des del comte de Savallà fins als darrers posseïdors del títol, els comtes de Peralada. En el capbreu del 1564 el poble reconeixia que els barons de Vallmoll hi tenien des de sempre la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi, com en tota la baronia, com a senyors directes i alodials que n'eren. El comte de Peralada, darrer posseïdor del títol senyorial, reclamà encara judicialment el 1824 els drets dominicals del poble, que els veïns es negaven a pagar. La primícia, però, la cobrava el rector.

Santes Creus tenia el privilegi de franquesa del bovatge i el dret de pastura a tot el terme, i el 1228 una concòrdia reconeixia els emprius de pasturatge i el dret de llenya al terme de Puigtinyós als homes de Bràfim, i a l’inrevés, després d’haver tingut diverses topades, com les que al segle XIV enfrontaren els veïns del poble amb els de Puigpelat per qüestions de bestiar. El 1334 tenia batlle propi i ben aviat obtingué la cessió del forn i de la premsa de la vila. El 1428, amb la deixa testamentària del veí Antoni Rovira, es fundà un hospital en una casa del carrer Major que es distingia per una fornícula amb la Mare de Déu dels Desemparats. L’hospital es va mantenir actiu fins que va ser alienat amb la desamortització. El 1663 mossèn Antoni Ferrer, fill del poble, creà el dot de pobres, que es va mantenir fins el 1833.

Eclesiàsticament Bràfim formava a l’inici part de la parròquia de Vilabella. El 1250, per tenir un capellà resident fix al poble es va fundar el benifet de Sant Jaume, sant titular de la capella esmentada en la butlla del 1194. Aquesta situació es mantingué fins el 1566, quan es creà una vicaria, malgrat l’oposició jurídica de Vilabella (1592), que el 1660 es convertí en rectoria, encara que ja el 1570 el capellà actuava com a notari; hi hagué algun intent posterior, com el del 1726, per retornar l’església a la dependència de Vilabella. Bràfim tenia votades festes a Sant Sebastià, Sant Isidre, Sant Roc, Sant Martí, Sant Antoni i la Mare de Déu del Lloret.

Tot i ser una localitat essencialment agrícola, hi és documentada la presència dels paraires des del segle XV, i més tard, sobretot al segle XVIII, s’hi criaren cucs de seda amb finalitats industrials. Al segle XVII hi anaven a comprar draps i altres teixits de llana gent de Valls, Montblanc, el Vendrell i el Pla de Bages. Al segle XVII, que és el segle d’or de la vila, consten nombrosos immigrats francesos i hi funcionava un important massolí al Masroig. El 1635 hi consta ja un mestre de minyons. Bràfim participà en actes de la Comuna. La població, igual que el senyor, el comte de Savallà, que per aquest motiu tenia confiscat el poble el 1719, es ratificà el 1710 a favor del rei arxiduc Carles III en la reunió de la Comuna del Camp. Cal creure que Bràfim participà en el redreçament general de Catalunya al llarg del segle XVIII malgrat les continuades sequeres, que provocaren rogatives (1771, 1775, 1783, 1787, 1792 i 1794), la pedregada del 1794 o la gran nevada i glaçada del març del 1796, que provocà la mort d’oliveres, ceps i figueres i fins i tot de pins i alzines. Al llarg del segle XVIII es produeix també l’abandonament del tèxtil per la intensificació del conreu de la vinya.

El 1794 Bràfim participà en l’organització dels miquelets per a la Guerra Gran (el mateix any partiren 17 voluntaris i 17 més l’any següent). La vila hagué de pagar crescudes contribucions als francesos i a la Junta Superior durant la guerra del Francès. El 1810 els francesos entraren al poble i profanaren l’església, que va haver de ser reconciliada, i hi entraren de nou el 1813. En una de les dues ocasions calaren foc o malmeteren vint-i-tres cases i hi provocaren danys que el 1818 foren avaluats en 4 680 lliures catalanes. El 1835 s’hi aixecaren un centenar de carlins, que al poble rebien el nom de gecs , mentre que els liberals, denominats quempis , fortificaven l’església i la rectoria. Ambdós edificis, protegits per una rasa, serviren de fortificació durant les diferents guerres civils, motiu pel qual el culte i els ornaments hagueren de ser traslladats a cases particulars i l’església reconciliada el 1862. A la guerra dels Malcontents participà activament el sotstinent Antoni Bellver. A mitjan segle XIX tenia una ben dotada escola pública municipal; el terme produïa blat, ordi, civada, oli i, sobretot, vi. Criava mules i fins pocs anys abans fabricava teles i venia moltes mules. Segons Madoz, la indústria i el comerç de la vila s’havien arruïnat gairebé del tot pel fet d’haver estat saquejada i fins i tot cremada durant l’última guerra civil. A la fi del segle XIX es parlava de la importància de la seva indústria tèxtil de roba de poca qualitat. El segon diumenge d’octubre es feia la fira de les Magranes.

Col·laboració: 
JoCar
Llegir més...