i Georges Braque | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Georges Braque

pintura pint, gravat grav i escultura escult
Pintor, gravador i escultor francès.
Argenteuil, Illa de França, 13 de maig de 1882 — París, 31 d’agost de 1963

Es formà a l’Havre i a París, on es traslladà el 1900 i on fou condeixeble de Raoul Dufy i d’Othon Friesz. El 1906 exposà per primera vegada al Salon des Indépendants. La pintura de llavors té relació amb la dels fauves, amb els quals exposà el 1907. El mateix any féu amistat amb Picasso i inicià amb ell el moviment cubista. Els seus primers quadres d’aquesta tendència són de la primavera del 1908 a L’Estaque, els quals foren exhibits tot seguit. Romangué en aquesta tendència fins a la Primera Guerra Mundial i introduí importants innovacions, com els papiers collés i la imitació del marbre i la fusta. Malgrat haver format amb Picasso l’eix d’aquest moviment, en rebutjà posteriorment l’adscripció. La seva vocació era la d’un classicisme que el dugué més tard a una estricta preocupació pels valors plàstics —especialment els tàctils— i per la composició, lluny de l’intel·lectualisme d’aquella tendència. Les seves característiques principals foren la mesura i la claredat. En començar la Segona Guerra Mundial treballava l’escultura de pedra. Féu un gran nombre de litografies i d’aiguaforts i il·lustrà, entre d’altres, llibres de Reverdy i la Teogonia d’Hesíode. El 1952 realitzà un gran plafó per a la sala d’antiguitats etrusques del Musée du Louvre. La seva obra, decisiva per a l’art contemporani, ha merescut distincions tan preades com el gran premi de pintura de la Biennale de Venècia (1948).

Col·laboració: 
JCoM
Llegir més...