i Breda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Breda

Sumari de l’article

Vista del campanar de Sant Salvador de Breda, a Breda (Selva)
© Fototeca.cat
Municipi de la Selva, a la zona de contacte entre el massís del Montseny i la depressió selvatana.
Població: 
3.784 h
[2009]
Extensió: 
5 km2

Situació i presentació

El terme està situat a la part de ponent de la comarca i és envoltat totalment pels termes municipals de Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu, a l’W i a l’E, respectivament. S'estén al peu dels vessants orientals dels massís del Montseny, entre la riera de Breda, límit occidental, que baixa de Can Padró, i la riera de Repiaix, límit oriental, que neix als vessants meridionals de Montsoriu i recull les aigües del coll de n'Orri, fins a la confluència d’ambdues, poc abans de desguassar a la Tordera per l’esquerra. Forma una vall de clima suau, emparada per les muntanyes de Montsoriu i les serres de Gaserans, el Montnegre, la serra de Sant Llop i el Montseny.

El terme comprèn la vila i cap de municipi de Breda i les caseries del Pagès de Baix i el Pagès de Dalt. Des de la carretera C-35 provinent de Llagostera i en direcció a Granollers, que en aquest tram corre paral·lela a l’AP-7 (a la qual pot accedir mitjançant els accessos d’Hostalric i Sant Celoni), surt una carretera a l’altura del nucli de Viabrea (del terme veï de Riells i Viabrea), que mena a la vila, per continuar fins Arbúcies i entroncar, més al N, amb la C-25. Una carretera local comunica la vila amb el poble de Riells. Ja fora del municipi, seguint la Tordera, hi ha l’estació de Riells i Viabrea-Breda, de la línia de ferrocarril de Barcelona a Girona per l’interior.

La població i l'economia

L’evolució de la població (bredencs) reflexa un progrés ascendent excepte dues inflexions notables, l’una a l’inici del segle XVI i l’altra a l’inici del segle XX. El primer cens conegut és el del 1497, que consignà 41 focs; el 1515 la població experimentà una forta davallada, amb només 25 focs, que el 1553 augmentaren a 38. El cens del 1718 registrà 340 h, que a la fi del mateix segle (1787) arribaren fins a 562. El 1860 el cens comptabilitzà 1.578 h, que el 1900 s’havien reduït a 1.380. Tornà a recuperar-se i el 1930 es registraren 1.547 h. La població va experimentar un fort creixement en el període 1960-79, en que passà de 1.769 h a 3.103, per estabilitzar-se els darrers anys del segle XX, amb 3.221 h el 1991 i 3.254 el 1998. Amb el canvi de segle, però, s’accentuà l’increment demogràfic i el 2001 es registraren 3.408 h, mentre el 2005 s’arribà als 3.625 h.

Les terres de conreu, majoritàriament de secà, produeixen conreus herbacis, d’entre els que destaquen els cereals per a gra (civada i ordi) i els conreus farratgers (patates i alfals), així com petits horts propers a la vila. Pel que fa a les activitats ramaderes, hi ha explotacions de bestiar oví, boví (per a la llet i derivats) i també granges avícoles.

L’activitat industrial de Breda s’inicià al segle XVI. La metal·lúrgia, dedicada inicialment a la fabricació de claus i després a la d’armes (arcabussos i mosquets) cessà, sembla, ja a la fi del segle XVII. Prengué, en canvi, un gran arrelament que encara perdura, la terrisseria. El 1583 ja és documentada la fabricació d’olles, que s’incrementà amb el temps. El 1777, any en que es fundà el gremi d’ollers, les olles de Breda arribaven a tot Catalunya i fins i tot s’exportaven a Amèrica pel port d’Arenys de Mar (hom arribà a comptar 144 mestres terrissaires).

Modernament les activitats industrials concentren gran part de la població activa, malgrat l’auge que ha experimentat el sector serveis els últims anys. Els sector més dinàmic és el metall, en el que destaquen les empreses dedicades a la fabricació de maquinària per a diverses activitats industrials. Es manté la producció d’objectes de ceràmica, principalment olles i cassoles d’ús casolà, i de ceràmica artística, centrada en diversos tallers i forns. Es sectors alimentari, de la fusta i el paper també estan representats al terme. D’altra banda, molts treballadors de Breda es desplacen a indústries dels termes veïns de Riells i Viabrea i Sant Feliu de Buixalleu.

La vila disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) que satisfà les necessitats sanitàries del terme. Se celebra mercat setmanal el diumenge.

La vila de Breda

Vista del nucli antic de Breda
© C.I.C. - Moià
La vila de Breda (169 m i 3.548 h el 2006) està situada a la riba esquerra de la riera del seu nom, centrada per la magnífica església de l’antic monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, que conserva de l’època romànica (segles XI-XII) el gran campanar de torre, de planta rectangular i 32 m d’alçària, cinc plantes amb dues finestres per cara als quatre estatges superiors i un fris d’arcuacions llombardes que separa els estatges. Modernament ha estat restaurat i consolidat i ha recobrat l’antiga esplendor. L’edifici de l’església parroquial fou renovat a partir del segle XIV i s’acabà a l’inici del segle XVI en estil gòtic. També es conserva part del claustre, romànic tardà (una altra part fou traslladada a una possessió privada de Blanes), i la casa abacial, bastida al segle XVI, que té un ampli pati a l’interior, dit la plaça o el pati de l’Abadia, amb velles arcades i finestrals, restaurats en part. A l’església hom venera la imatge de la Mare de Déu procedent de la primitiva parròquia romànica de Santa Maria, que conserva l’antic absis romànic i part de la nau; aquesta, ampliada més endavant, i el campanar són ara dependències municipals. El 1974 s’hi instal·là el Museu Municipal Josep Aragay, dedicat a presentar la vida i l’obra de Josep Aragay i Blanchort (1889-1973), artista polifacètic i teòric del Noucentisme.

Can Trunes, avui fonda Montseny, té velles finestres d’arc conopial del segle XVI. Altres cases notables són Can Rovira o Can Marcel, Can Sisó i Can Costa o Can Dilluns. A l’inici del carrer dels Còdols, que comença enfront de la plaça d’en Trunes, hi hagué un hospital documentat des del segle XIV i per això s’anomenava primitivament carrer de l’Hospital.

Sembla que al solar ocupat per l’hospital abans del 1589 es va erigir una capella dedicada a sant Sebastià. Al segle XVIII s’hi reunia l’ajuntament o comú de la vila i hi havia també el col·legi, fins que a mitjan segle XIX es traslladaren a l’antiga parròquia de Santa Maria. L’altra església, que ha donat nom al carrer veí de Sant Sebastià, és avui un taller de fusteria.

La capella de Santa Anna, situada a migdia de la població, sobre Cal Batlle, dalt d’un puig de 193 m d’altitud, existia ja el 1609. L’edifici actual, molt estimat dels bredencs, fou construït entre el 1785 i el 1789 i hi té lloc un aplec el 26 de juliol, dia de la santa.

La principal festa de la població és la festa major de la vila, el 8 de setembre, organitzada per tots els barris. Una altra celebració important és la festa petita de l’Ajust, que té lloc el tercer diumenge després de Pasqua i recorda l’arribada a la vila dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria. Coincidint amb aquesta festa, se celebra la Fira d’Entitats, de temàtica diversa. El segon diumenge d’abril té lloc l’aplec de la sardana.

Altres indrets del terme

El terme té nombroses fonts, ben conegudes i concorregudes, entre les quals la font del Batlle, la Pintoresca, la de l’Erola, la Ratica, la d’en Duran, la del Gall, la del Perticó i la Nova o de Sant Salvador. La majoria de masies de Breda foren aixecades o renovades als segles XVIII o XIX, com ho indiquen els noms de Can Ceba, Can Miloca, Can Martí, Escanes, Can Pau, Can Pau Curt, Can Mateu, Cal Rajoler, Can Patranga, etc. Entre les de més tradició cal esmentar Cal Batlle, Ca n'Hu guet i la Torre.

A la part septentrional del terme, a l’esquerra de la riera de Repiaix, es troba l’antiga caseria de Repiaix i els Terressos, formada per diverses cases avui deshabitades. Hom pot distingir dues agrupacions de cases de pagès: al N de la vila el Pagès de Dalt (78 h) i al S el Pagès de Baix (47 h).

La història

La primera notícia històrica de Breda data del 878, en un privilegi en què el rei franc Lluís el Tartamut concedia al bisbe de Barcelona Frodoí diverses propietats al Vallès Oriental i vessants del Montseny, entre les quals figura el lloc de Breda, aleshores vila rural, per a la canònica barcelonina. Però la població no es formà fins dos segles després, a redós del monestir com a conseqüència de la seva obra colonitzadora. Aquest fou fundat el 4 de juny del 1038 pels vescomtes de Girona, Guerau (I) de Cabrera i la seva muller Ermessenda, filla d’Amat de Montsoriu, que decidiren la fundació d’un cenobi a la vall de Breda i l’encomanaren als monjos de Sant Benet, que tingueren un paper molt important a la Catalunya Vella tant en la colonització com en l’estructuració i la vigilància religiosa de les parròquies que els foren confiades.

L’edificació de les parts principals del cenobi fou ràpida, puix que el 4 d’octubre de 1068 el bisbe de Girona Berenguer Guifre i el de Barcelona Berenguer consagraven l’església, en presència de l’abat Amat i dels vescomtes Ponç Guerau (I) de Cabrera i Letgarda o Sibil·la, quan els fundadors i el primer abat ja havien mort. El nou monestir fou dotat amb diversos alous i propietats, entre els quals la vila de Breda amb l’església de Santa Maria. Els inicis de la nova casa foren difícils, ja que trenta anys més tard, el 1098, passava a ser dependència del monestir de Sant Cugat del Vallès, segons consta en una acta del papa Urbà II. Aquests llaços de dependència d’un monestir a un altre solien obeir a la necessitat o la conveniència que el centre principal assegurés al menor les condicions mínimes per a una vida comunitària digna, una bona observança de la regla i fidelitat a la litúrgia reformada que gradualment s’anava implantant.

De tota manera, l’abadia de Sant Salvador de Breda anà creixent. L’abaciologi de Breda dóna la llista de 52 abats i 10 segrestadors des de la fundació fins a l’exclaustració del 1835. En totes les èpoques el monestir tingué prelats de relleu que en feren un centre de religiositat i de cultura de primer ordre. La majoria dels abats foren fills de famílies nobles del país, cosa que afavoreix la conservació i l’increment del patrimoni monacal, que s’estenia per tota la Selva, el Vallès Oriental, el Gironès amb la ciutat de Girona i fins a l’Empordà. Entre els abats més destacats podem citar Bernat de Blanes (1280-88), Gispert de Jafre (1296-1337), Jaume de Montpalau (1451-54), Miquel Samsó (1461-1507) i el seu nebot del mateix nom (1507-1543), Jeroni de Sorribes (1544-55), Bernat de Josa i de Cardona (1569-73), que fou bisbe de Vic, Fèlix de Taverner i d’Ardena (1717-29), germà del bisbe de Girona i de l’abat de Sant Feliu de Guíxols, Gaspar de Requesens (1805-15) i Isidre Josep de Santa Creu (1817-35), que clou la llarga llista.

La vida del monestir no fou sempre fàcil i en èpoques de guerres sofrí amenaces i depredacions. Així, durant la guerra del Francès el cenobi restà desert quasi un any (1809) a causa del setge d’Hostalric; les tropes napoleòniques instal·laren el campament a Gaserans i les incursions dels soldats motivaren que molts habitants de masies i els mateixos monjos, després d’haver assegurat un bon amagatall per a les joies i les peces de més valor per al culte, cerquessin refugi en llocs més segurs. Tanmateix, els francesos se n'emportaren disset campanes. Durant el Trienni Constitucional els monjos també hagueren d’abandonar el monestir a conseqüència del decret del 1820, i en aquest lapse desaparegueren les relíquies dels màrtirs cordovesos Sant Iscle i Santa Victòria, que havia donat al monestir el vescomte Guerau (IV) de Cabrera vers el 1263 i que havien estat un centre d’atracció de fidels i un focus de pietat (es guardaven en dos bustos d’orfebreria encara conservats). El 1835 arribà l’exclaustració definitiva i hagueren de marxar l’abat Santa Creu i els 8 monjos que aleshores formaven la comunitat. La parroquialitat fou traslladada després a l’església de Sant Salvador del monestir i l’antiga parròquia de Santa Maria, que ja és esmentada a la fi del segle IX i que fou sempre filial del monestir (els clergues que en tenien cura eren beneficiaris de l’abat), passà a dependència municipal (escoles) i després a ajuntament.

Si en el pla religiós la vila de Breda girà entorn del monestir, en el pla civil estigué lligada als senyors del castell de Montsoriu, és a dir, als vescomtes de Cabrera; des del segle XIII formà part, com els altres llocs del terme del castell de Montsoriu (llevat d’Hostalric), de la batllia de n'Orri. Això no obstant, fins a la desaparició del monestir, els abats de Breda tingueren la jurisdicció sobre la vila, en termes jurídics el mer i mixt imperi, o sigui la potestat civil i criminal. Aquesta era exercida en nom de l’abat pel batlle, que en depenia directament. La majoria dels batlles de Breda foren inicialment batlles naturals o hereditaris i des del segle XIII fins al 1773 la batllia estigué en mans de la família Mascorda, que des del 1618 es cognomenaren Batlle i canviaren el nom de Mascorda per mas Batlle. Més endavant, el càrrec esdevingué electiu.

Breda no se salvà tampoc de les lluites i les bandositats que commogueren les terres gironines. Visqué de prop el famós procés que dugué a la mort el vescomte Bernat (II) de Cabrera; aquest havia viscut retirat al monestir de Breda del 1343 al 1347, però el rei Pere III anà personalment a treure'l del retir i li confià les màximes responsabilitats de govern; víctima de les intrigues i bandositats de la cort, el batlle general de Catalunya Pere Sacosta el declarà en rebel·lia i durant el procés alguns dels monjos de Breda foren procuradors i defensors del vescomte, però cap gestió no aconseguí de salvar el malaurat Bernat de l’execució, que tingué lloc a Saragossa el 26 de juliol del 1364.

A l’inici de la Guerra dels Segadors, el 1640, amb ocasió dels fets de Riudarenes protagonitzats per Lleonard Moles i els seus terços castellans, la gent de Breda i de Sant Celoni escometeren aquestes tropes, hi causaren moltes baixes i les obligaren a retirar-se cap a Barcelona. Entre l’octubre del 1653 i el febrer del 1654 la vila sofrí una greu epidèmia que minvà considerablement la població. En la guerra de Successió els bredencs foren decidits partidaris del rei arxiduc Carles III, a la causa del qual col·laboraren amb efectius personals i amb donatius. Amb motiu de la guerra del Francès, el corregiment del Vallès organitzà companyies, una de les quals era formada per homes de Breda, Gualba, Viabrea, Riells i la baronia de Montnegre. Una acció més directa fou la formació i l’organització del comboi que el general Blake féu arribar a Girona per auxiliar la ciutat; format a Breda, es dirigí vers Hostalric, Tordera, Blanes, Lloret, Tossa, Sant Feliu de Guíxols, Palamós i la Bisbal i arribà a les portes de Girona el 26 de setembre de 1809, però a causa de la forta oposició dels francesos només pogueren lliurar part de la càrrega.

La vila es va veure també afectada per les conteses carlines. El fet més notable és conegut per la batalla de Repiaix, a la tercera guerra Carlina, quan el general Savalls, que es trobava a la vila amb tres batallons carlins, en tenir notícia de l’apropament de forces isabelines per la banda de la Batllòria, sortí (23 d’abril de 1875) vers la riera de Repiaix; hi hagué baixes als dos bàndols i els carlins s’hagueren de retirar en direcció a Vidreres.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...