i Bretanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Bretanya

Sumari de l’article

Nom bretó deBreizh (br), Nom francès deBretagne (fr)
Bretanya El cap Frehel, a l’abrupta costa septentrional
© Fototeca.cat
País d’Europa occidental que s’estén entre el canal de la Mànega i la mar Cantàbrica, del golf de Cotentin al sud de la desembocadura del Loira, i que ocupa la península armoricana al nord-oest de França.
Població: 
2.907.178 h
[1999]
Extensió: 
34.023 km2

Administrativament la Bretanya és dividida en cinc departaments francesos: Costes del Nord (Aodoù-an Hanternoz), Ille i Vilaine (Il-ha-Gwilun), Morbihan, Finisterre (Penn-ar-Bed) i Loira Atlàntic (Liger Atlantel) (34.023 km2; 3.703.384 h [1982]). Els quatre primers constitueixen la regió de programa francès anomenada igualment Bretanya, de la qual el departament del Loira Atlàntic, amb la major concentració industrial del país, ha estat segregat i afegit a la regió de programa del País del Loira.

La geografia física

Geològicament forma part del massís Armoricà i comprèn dues àrees ben diferenciades: l’Argoad (interior) i l’Armor (costa). Hom en pot considerar l’interior dividit en dues parts per la vall de riu Aon (Aulne), que prolonga vers l’est el canal que uneix Nantes (Naoned) amb Brest. És una àrea de relleu pla amb cadenes de turons, restes d’antics peneplans, que s’eleven fins a 384 m al Menez-Mikael (Mont-Saint-Michel), a les muntanyes d’Arre (Arrée), de constitució granítica, que es prolonguen vers l’est (landes de Menez). Aquests turons són la principal línia de partió d’aigües de la península, que s’escolen vers el nord per unes valls profundes anomenades ries o abers —Leger (Guer), Trev (Trieux), Gouet, Argenon (Arguenon), Rans (Rance)—, mentre que d’altres s’escolen cap a l’oest i el sud vers l’Aon i l’oceà Atlàntic —Oded, Blaouezh (Blavet)—.

A l’est del país hi ha la conca esquistosa de Rennes (Roazhon) drenada pel riu Vilaine, que travessa les àrees altes d’esquists més durs per gorges estretes. Al sud de les muntanyes d’Arre hi ha les muntanyes Negres (Menezioù Du), cobertes de bosc i separades de les primeres per la conca de Kastellin (Châteaulin). A la costa —1.350 km— es concentren les principals activitats humanes i econòmiques de Bretanya. La costa nord, vorejada pels altiplans granítics i esquistosos —Pays de Leon, Treger, Penteür—, és marcada per forts espadats. Una gran part de la seva superfície és recoberta per dipòsits de loess que daten dels inicis del Quaternari.

Al sud de Brest la costa és més plana, però més retallada de resultes d’una transgressió marina que inundà les parts baixes de les valls fluvials, excavades profundament en un peneplà, i formà nombroses ries i estuaris —Oded, Laita, Blaouezh (Blavet), Vilaine—, així com badies profundes —rada de Brest; badies de Douarnenez i Audierne—. Aquesta part és vorejada d’illes —Glenan, Groe (Groix), Houad (Houat), Hedig (Hoëdic), Gerveur (Belle-Île)—, la majoria de les quals resultat d’una subsidència, i que sovint no són sinó un amuntegament de roques, fragments granítics units a la costa per un tómbolo —Kiberen (Quiberon)—, o bé bancs de sorra que aïllen estanys i aiguamolls —Le Croisic (Ar Groazig), Grande Brière—.

Un factor molt important per a la configuració actual de la costa bretona és la constant erosió marina. El clima és oceànic, amb hiverns temperats i estius frescs i les pluges varien de més a menys de la costa a l’interior. Els vents del sud-oest i del nord-est són coneguts a la costa amb els noms de noroît i suroît. Els sòls, rics en humus, que abans del s V eren coberts de boscs, s’han convertit, a causa de la denudació i l’erosió, en un paisatge de landes damunt sòls àcids, impermeables, que només permeten una vegetació escadussera. Per contra, les àrees costaneres tenen un sòl més ric a causa dels dipòsits de loess i de les aportacions de correctors calcaris al segle XIX.

La geografia econòmica

La unitat agrícola de base és el bocage, tant a la costa com a l’interior (Kastellin, Rennes), però la modernització de l’agricultura mitjançant la concentració de propietats i l’arrasament dels talussos va transformant el paisatge agrícola tradicional. Els principals recursos agrícoles són encara els cereals (blat, civada, ordi, sègol, blat de moro), que hom exporta —així com les collites primerenques (patates, carxofes, coliflors)— vers la regió parisenca, al conjunt de l’Estat francès, als països del Mercat Comú i a la Gran Bretanya. És també un país gran productor de llet, i la ramaderia porcina —mercat a Pont-'n-Abad (Pont-l’Abbé)— i la cavallina —fires de Kallag i Kastell Paol— són notables.

La pesca és industrialitzada a la costa sud (sarina, verat, tonyina, bacallà), on els principals ports pesquers són Brest i sobretot An Oriant (Lorien-Keroman) —segon port pesquer de França—, Kon-Kerne (Concarneau) —primer port tonyinaire de França—, a més de Douarnenez i Gwaien (Audierne), ports sardiners. Els ports de la costa nord —Saint-Brieuc (Sant Brieg), Rosgo (Roscoff), Montroulez (Morlaix)— importen carbó, fusta i material de construcció i exporten productes agrícoles. Des d’aquests ports —Paimpol (Pempoull) sobretot — partien antigament vaixells de pesca vers Islàndia i Terranova. La pesca ha desenvolupat indústries derivades (drassanes, conserves, salaó), que experimenten una forta crisi. Contràriament, les pesqueries de llagosta, gambes, crustacis, l’ostreïcultura i els vivers de musclos són pròspers.

La Bretanya és un país poc industrialitzat (tret de l’àrea de Nantes), perquè l’Estat francès ha mantingut el país en una situació de subindustrialització a fi de poder disposar d’una mà d’obra barata per a les indústries de la regió de París i del nord. Així, amb la construcció del ferrocarril després del 1870, molts bretons emigraren vers Anjou, Normandia i la regió de París. Hi ha un estancament de la població i un desequilibri demogràfic (població senil); l’any 1968 la població era de 3.312.000 h, l’any 1975 de 3.529.930 h i el 1982 de 3.703.384 h. L’única àrea pròpiament industrial és la de Nantes - Saint-Nazaire (metal·lúrgia, drassanes, indústries petroquímiques, mecàniques i alimentàries). S'hi ha desenvolupat recentment la indústria electrònica —Brest, Gwened (Vannes), Lanuon (Lannion)—, la fàbrica d’automòbils Citroën a Rennes i d’altres indústries mecàniques i alimentàries —Brest, Gwened, Kemper (Quimper)—.

La geografia humana

El poblament és dispers —pobles petits, granges—, però també hi ha ciutats grans, com Nantes (Naoned) i Brest, a la costa, i Rennes (Roazhon), capital administrativa, a l’interior. La densitat de població és més alta a l’àrea litoral que a l’interior, i sobretot en certs sectors industrialitzats —Nantes, Saint-Nazaire (Sant Nazer).. Hi ha certs cantons molt despoblats —Kallag (Callac), Mêl Karaez (Mael-Carhaix), Boulvriag (Bourbriac), Uhelgoat (Huelgoat)..

Les estructures socials de Bretanya es diferencien fortament de les de França, tant per l’origen ètnic de la població com per la situació econòmica actual. La diversitat ètnica es palesa especialment en la seva manifestació més característica: la llengua. Manca un cens lingüístic oficial, però hom pot estimar que hi ha prop d’un milió de persones que parlen la llengua bretona, bé que molts no l’empren habitualment. Una gran part de la joventut no està en condicions de parlar-la, però, amb tot, continua entenent-la. Les ciutats són francesitzades en gran part. Això s’explica pel fet que, segons la llei francesa, l’ensenyament, els serveis públics, la ràdio i la televisió només poden emprar el francès. Encara que des del 1971 ha estat oberta a la llengua bretona una petita porta en l’ensenyament oficial i a la ràdio i la televisió. És per això que hom creu poder afirmar fins i tot que la llengua bretona sembla destinada a desaparèixer en un període més o menys curt, llevat que no siguin empreses reformes vigoroses a favor seu. Cal assenyalar, d’altra banda, que, bé que tota la part oriental del país sigui francoparlant des de fa uns quants segles —a l’est de la línia que va de Saint-Brieuc (Sant Brieg), a Gwened (Vannes)—, això no altera gens la unitat nacional de Bretanya. A més, cal notar el renaixement de l’interès dels bretons d’aquesta part oriental per la llengua nacional del país.

La problemàtica social de Bretanya es manifesta tant en les seves estructures internes com en relació amb el conjunt de l’Estat francès. El balanç migratori és desfavorable. Com a conseqüència de la forta emigració del jovent, la taxa de natalitat, que era elevada fins el 1952, ha baixat i la taxa de mortalitat, a causa del gran nombre de vells, és elevada. A més, cal assenyalar que els 240.000 morts de la guerra de 1914-18, en una proporció doble a la mitjana francesa, tingueren una influència desequilibradora sobre la demografia. Des del 1962 el pendent de la disminució demogràfica ha estat aturat, però l’increment ha estat gairebé insignificant, mentre que a França ha estat superior. La població activa no ha augmentat gaire i l’èxode rural ha estat important.

El grau de desenvolupament econòmic del país es reflecteix en l’estructura de la seva població activa. El sector primari (agricultura, pesca) és encara el més representat (38% de la població), encara que ha baixat respecte al del 1945 (45%). Amb tot, la mitjana francesa n'ocupa solament el 19% per raó de la industrialització més desenvolupada i de les grans explotacions agrícoles. Per causa de l’escassa industrialització del país, el sector secundari (mines i indústries) només totalitzava el 28% de la població (sobretot en la construcció, en les indústries alimentàries i en la metal·lúrgia de Nantes), contra el 40% de França. El sector terciari (comerç, bescanvis, serveis) comprèn el 36% de la població activa, contra el 41% de França. Aquesta fisonomia de conjunt és característica de les regions agrícoles subindustrialitzades de les regions marginals del Mercat Comú Europeu (com el sud d’Itàlia, per exemple). Pres en conjunt, el nivell de vida és inferior en un terç a la mitjana francesa, tant pel que fa als agricultors com als obrers.

L’ensenyament és força desenvolupat, per tal com és l’única sortida per als joves. Però aquest esforç fet en el camp de l’educació no beneficia el desenvolupament del país, car els joves (sobretot pel que fa als tècnics) es veuen obligats a emigrar un cop han obtingut els títols, atès que no troben feina. Els ports marítims fluvials estan blocats per aranzels massa elevats i no es poden orientar cap a transaccions més fructuoses, i experimenten així la competència d’altres ports francesos (Bordeus, l’Havre, Marsella). L’agricultura experimenta greus crisis de producció, de comercialització i d’estructures (les petites explotacions són condemnades a desaparèixer). El desenvolupament industrial que, llevat la zona de Nantes - Saint-Nazaire, només té lloc en certs sectors (l’electrònica, per exemple), continua essent un desenvolupament marginal que no impulsa d’altres sectors que podrien crear un major nombre d’ocupacions. La manca de capitals financers disponibles al país també es fa sentir, puix que hom inverteix l’estalvi sobretot en els establiments estatals, que esmercen els diners rebuts en el desenvolupament d’altres regions.

Per tal de tractar d’aturar el descens demogràfic i d’afavorir el desenvolupament econòmic, el 1951 fou constituït un Comité d’Études et de Liaison des Intérêts Bretons (CELIB), que reunia diputats, consellers de la república, consellers generals i batlles. Aquest comitè elaborà diversos plans de desenvolupament, però el govern francès no n'acceptà cap. La llei programa del 1962, que havia estat votada per tots els diputats bretons, fou promesa pel govern francès, i tot seguit rebutjada. Això donà lloc, a partir del 1962, a violentes manifestacions —Estats Generals d’An Oriant (Lorient), més tard de Pondivi (Pontivy); “batalla del ferrocarril” contra les tarifes ferroviàries; manifestacions camperoles, com les de Montroulez (Morlaix) i de Kemper (Quimper); nombroses vagues obreres arran dels tancaments de fàbriques a An Henbont (Hennebont)—. Aquestes manifestacions populars prosseguiren periòdicament demanant l’elevació del nivell de vida, creació de noves ocupacions i la modernització del país. El CELIB s’ha anat inclinant cap a les tesis governamentals, i el relleu per a la defensa dels interessos bretons ha estat pres pels sindicats, per algunes seccions bretones de partits polítics francesos (el PSU, en particular) i pels moviments polítics nacionals bretons, és a dir, el Mouvement pour l’Organisation de la Bretagne (MOB), creat el 1957, i per la Union Démocratique Bretonne (UDB), marxista, fundada l’any 1964, i d’altres moviments de creació recent i de caire obertament nacionalista, com Sav-Breizh (‘Amunt Bretanya’) i el Comité de la Bretagne Révolutionnaire (CRB), que professa un socialisme de tipus avançat. L’agreujament del malestar fou la causa d’una sèrie d’atemptats contra edificis de l’estat sota la responsabilitat del Front d’Alliberament de Bretanya (FLB) per tal de cridar l’atenció sobre la crisi bretona. Aquest moviment, que aglutina forces socials diverses, es planteja radicalment la problemàtica ètnica, cultural i social de Bretanya, intentant de superar els vells esquemes regionalistes, que difícilment s’han allunyat de la tradició catòlica i conservadora del país, i a la fi del 1969, tot sortint de la clandestinitat, s’ha transformat en un front d’acció política. La població, que fins llavors feia l’efecte de no adonar-se de la seva situació real —bé que la gran majoria de diputats bretons sosté el govern en funcions dins la línia d’una tradicional adhesió electoral a les dretes—, sembla haver pres consciència de la gravetat dels problemes i riscs de ruïna econòmica, social i cultural que pesen sobre el país si els bretons no s’encarreguen, ells mateixos, de llur desenvolupament. Arran del referèndum del 1969 la població bretona es pronuncià majoritàriament per la regionalització, decisió on potser pesà, al costat de la tradició electoral al·ludida, l’esperança que aquesta evolució atorgaria a Bretanya la direcció dels seus propis afers, malgrat l’escepticisme dels sectors nacionalistes. Una gran part dels geògrafs i dels economistes que es consagren a l’estudi de la situació bretona parlen de subdesenvolupament, subindustrialització, colonialisme intern i alienació cultural. És referint-se a aquests esquemes d’anàlisi que cal situar la majoria de les solucions que hom presenta als problemes de Bretanya.

La història

Evolució territorial de Bretanya
© fototeca.cat
Coneguda amb el nom d’Armòrica fins a les invasions bretones del segle V, tingué durant l’edat del bronze un gran desenvolupament econòmic, amb la potenciació dels seus centres metal·lúrgics, els quals donaren lloc a la desclosa de la gran cultura megalítica —Karnag (Carnac), Locmariaquier, etc.—. Durant l’ocupació romana, els vènets, un dels pobles autòctons d’Armòrica, foren els qui més es resistiren als romans, però foren finalment derrotats per Cras i Brut (segle I aC). Els bretons arribaren a Armòrica procedents d’Anglaterra (450-600). La vitalitat demogràfica més que no pas la pressió anglosaxona en fou la causa, i els bretons assimilaren fàcilment els reduïts grups gal·loromans de la península. La formació, però, a l’est, durant el segle VIII, de l’imperi carolingi posà en perill la consolidació d’uns comtats bretons sobirans. Carlemany intentà, sense reeixir-hi, de recaptar tributs entre els bretons. Nominoe, un bretó establert duc de Bretanya per l’emperador Lluís el Piadós, refusà tota sobirania franca, assumí la direcció única del país i avançà vers l’est. Derrotà els francs a Ballon (845), ocupà les zones de Rennes (Roazhon), Nantes (Naoned) i Gwened (Vannes), l’antiga marca bretona, i organitzà Dol com a seu metropolitana de Bretanya, malgrat les protestes de la seu franca de Tours. Durant els segles IX i X les incursions normandes arruïnaren el país; els bretons lluitaren constantment contra els normands. Durant els dos segles següents, els ducs bretons s’esforçaren a consolidar el domini ducal sobre les sobiranies nobiliàries feudals dels comtats del país. Començaren a formar-se aleshores (segle XII) els estats generals de Bretanya, i, seguint l’esquema administratiu dels Capet, l’autoritat ducal —el títol de duc de Bretanya fou oficialment reconegut pel rei de França el 1297— organitzà el país en batllies de caràcter fiscal i militar. Vers el 1320 fou redactat el Molt Antic Costum de Bretanya, que aplegava per escrit el règim juridicoconstitucional bretó. Les tensions entre els nobles i l’autoritat ducal s’accentuaren sensiblement arran de les rivalitats sorgides entre els Plantagenet i els Valois, reis de França (segles XIV-XV), els quals s’enfrontaren en la Guerra de Successió de Bretanya (1341-64), acabada amb el triomf del candidat anglès, Joan de Montfort, que representà una obstrucció a la influència francesa i el manteniment de les pròpies característiques. Bretanya era un lloc clau per als desembarcaments anglesos; per tant, anglesos i francesos cercaren complicitats i aliances favorables a llur política, que variaren segons les tensions internes bretones.

Menhirs de Locmariaquier
© MC
Al segle XV, malgrat tot, fou d’una gran prosperitat per a Bretanya; posseïa una força militar pròpia i una activa economia; disposava de ports de gran vitalitat: Saint-Mathieu Lanildut, Nantes, Penmarc'h (Penmarch), Brest, Montroulez (Morlaix), Landreger (Tréguie), Saint-Malo (Sant-Malo), etc, per on exportava blat, faves, porcs, peix sec, cuir, draps de Rennes, teles de Quintin (Kintin), etc. El triomf de França a la Guerra dels Cent Anys posà en perill l’autonomia del ducat. La noblesa bretona ben aviat sentí l’atracció de la cort francesa, i la corona inicià una política matrimonial amb la casa ducal —matrimoni d’Anna de Bretanya amb Carles VIII (1491) i Lluís XII (1499)—, que acabà posant Bretanya sota la seva influència. El 1532 el delfí Francesc fou coronat duc. A la seva mort el ducat fou incorporat a la corona; el rei esdevingué un duc absent més interessat en la sobirania de la corona que no pas en la sobirania ducal. Les classes dirigents bretones (noblesa i burgesia urbana) aconseguiren un Acte d’Unió (1532), que intentava de defensar les atribucions del ducat i de precisar les relacions entre la corona francesa i el ducat bretó. Els bretons es reservaren el dret fiscal, militar, jurídic i constitucional sobre el seu territori i el dret sobre els seus beneficis eclesiàstics. El rei duc, però, envià un governador com el seu alter ego a Bretanya, imposà la utilització única del francès en els afers administratius (1539) i impulsà la creació del parlament de Bretanya a Nantes (1552), que es convertí en un organisme d’assimilació del sistema jurídic bretó. Durant el segle XVI, les lluites de religió dividiren el país. Des del final d’aquest segle i durant el segle XVII Bretanya es distingí per la pirateria enfront d’holandesos i anglesos, per les expedicions al nou món i per les revoltes populars urbanes i pageses contra el règim senyorial propi i la pressió fiscal del rei francès. Des del punt de vista econòmic, els intents de centralització de Richelieu i, al segle XVII, la política mercantilista de Colbert començaren a arruïnar l’economia de Bretanya, així com la necessitat d’utilitzar (segles XVII-XVIII) militarment els ports bretons i de construir vaixells de guerra perjudicà també la seva política comercial i provocà la desforestació de molts boscs bretons.

La Revolució Francesa posà fi definitivament al règim constitucional i institucional bretó. L’abolició dels privilegis (4 d’agost de 1789) es convertí en l’abolició dels drets de Bretanya. La divisió de França en departaments (15 de gener de 1790) suprimí el nom de Bretanya dels mapes i documents oficials, i la constitució civil del clericat (juliol del 1790) posà fi a l’organització eclesiàstica bretona. Bretanya reaccionà amb l’aixecament de la Chouannerie (1793-99), moviment de caràcter molt complex, puix que amb els interessos bretons es barrejaren també els interessos contrarevolucionaris de l’Antic Règim. El segle XIX acusà la política de Napoleó; d’ençà del blocatge continental els corrents comercials havien estat desviats. Bretanya havia perdut el mercat anglès i els de la península Ibèrica. El país no tenia carbó, i el sistema proteccionista francès imposava el carbó del nord i impedia a Bretanya de procurar-se'n de més barat, i en condicions de competència, al país de Gal·les. Aquests fets (pèrdua dels mercats, ruïna de la producció urbana tradicional i proteccionisme francès, etc.) impossibilitaren la industrialització de Bretanya. Malgrat tot, encara, al costat de la seva agricultura i ramaderia —aquesta darrera cresqué amb el desenvolupament de les plantes farratgeres—, Bretanya desenvolupà dos tipus d’indústria: la naval de Brest, An Oriant (Lorien) i Saint-Nazaire (Sant Nazer) i la conservera —metal·lúrgica d’An Henbont (Hennebont)—, salvaguardada per la importància de la seva pesca. La falta d’una industrialització completa al país contribuí a fer aparèixer una forta tendència a emigrar per part de la gent més capacitada.

Durant el segle XIX Bretanya visqué molt marginalment la política francesa, i la seva població, en plena passivitat, es manifestà més aviat conservadora. La noblesa, del tot absentista —posseeix el 40% de la terra—, exercí una notable influència sobre la població pagesa. L’escassa burgesia es mantingué dins la influència francesa, i l’obrer industrial, important sobretot a Brest, tendí més a les actituds anarquistes que no a les socialistes. El govern francès recelà de la fidelitat bretona en les situacions crítiques; així, durant la guerra francoprussiana, Gambetta tingué por d’enfrontar els cossos de voluntaris bretons amb l’ofensiva prussiana, però, per contra, els constituí les tropes més sòlides de repressió dels amotinats de la Comuna de París (1871). Durant les darreres dècades del segle XIX aparegueren les primeres organitzacions politicoculturals bretones, entre les quals destacaren la Federació Regionalista de Bretanya (1911), després Partit Nacionalista Bretó, i el moviment Breich Atao (1918), convertit el 1927 en Partit Autonomista Bretó. Reivindicaven sobretot l’autonomia administrativa i econòmica del país i l’oficialitat de la llengua.

La guerra del 1914 representà un desastre demogràfic per al país, i l’impuls reivindicatiu restà molt frenat. Malgrat tot, aprofitant la política europea al congrés de Versalles (1919) a favor de les minories nacionals centreeuropees, els bretons adreçaren una petició de reconeixement de llur realitat nacional, que fou desestimada. Malgrat els estralls de la guerra, durant els decennis dels anys vint i trenta les iniciatives de caràcter cultural i polític es multiplicaren; cal destacar la labor d’Olier Mordrel des de la revista política “Stur” i del grup clandestí Gwenn ha du. Davant el perill d’una guerra immediata, el govern francès suspengué (1939) “Stur” i empresonà els militants bretons més actius. Pel juny del 1940 els alemanys ocuparen Bretanya. Durant la guerra, aquests, un cop hagueren bandejat —amb la complicitat del govern de Vichy (reunió de Montoire, octubre del 1940)— els militants nacionalistes més radicals, practicaren una política d’oportunisme polític envers les actituds culturals del moviment bretó. Malgrat tot, però, grups de bretons passaven a la resistència, i el maquis desplegà una gran activitat, sobretot a partir del 1943, que obligà els alemanys a mantenir a Bretanya una força armada que pel juny del 1944 els hauria estat molt útil a Normandia. Aquest mateix any els francesos iniciaren una repressió indiscriminada del moviment bretó, acusat de col·laboració amb l’enemic, i els processos es prolongaren fins al març del 1947. L’activitat bretona particularista reprengué vers el 1950, de primer culturalment, i després políticament i econòmicament, davant el refús sistemàtic del poder central de votar els crèdits indispensables per al desenvolupament de Bretanya, fet que obligà a emigrar uns 20.000 joves bretons cada any. Les reclamacions legals restaren gairebé sense efecte, raó per la qual es recrearen els grups clandestins, sovintejaren els atemptats simbòlics i s’iniciaren les activitats del Front d’Alliberament de Bretanya.

Llegir més...