El 1919 publicà el primer recull de poemes —Mont de Piété— i fundà amb Louis Aragon i Philippe Soupault la revista Littérature, òrgan del dadaisme, on publicà Les champs magnétiques. El 1924 dirigí la revista La révolution surréaliste i publicà Manifeste du surréalisme, en els quals, influït per Freud, es lliurà a experiments d’escriptura hipnòtica. Légitime défense (1926) i Second manifeste du surréalisme (1930) foren la reacció enfront de la tendència inicial a una socialització del surrealisme i al control marxista en poesia, reacció que el 1935 li feu rompre tot lligam amb el partit comunista francès. El 1941, arran de la prohibició de l’Anthologie de l’humour noir (1940), se n’anà a Amèrica. Tornà a França el 1946, combaté Albert Camus i el realisme socialista i fundà diverses revistes surrealistes.
És autor de Les pas perdus (1924), Le surréalisme et la peinture (1928), Les vases communicants i Misère de la poésie (1932), Fata Morgana (1942), L’Art magique (1957), etc.