i Henri Breuil | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Henri Breuil

història eclesiàstica hist ecl i prehistòria prehist
Sacerdot i prehistoriador francès.
Mortain, Normandia, 1887 — París, 1961

Fou membre de l’Académie des Inscriptions et de Belles Lettres. Del 1910 al 1960 fou professor de l’Institut de Paléontologie Humaine de París i, del 1925 al 1947, professor del Collège de France. Especialista en l’època del Paleolític i en l’art rupestre, ha estat un dels creadors de la prehistòria en la fase de consolidació. El 1912 rebutjà la divisió del Paleolític (Chel·lià-Acheulià-Mosterià); substituí el terme Chel·lià pel d'Abbevil·lià i introduí el de Clactonià i d’altres. Defensà l’autenticitat de les pintures rupestres i organitzà una classificació per èpoques. Estudià diversos jaciments i coves del nord de la península Ibèrica i dels Països Catalans, entre els quals el jaciment de Cogul. Publicà el primer gran corpus de les pintures esquemàtiques de la península Ibèrica. Influí molt en els prehistoriadors catalans, especialment en Pere Bosch i Gimpera, en Joan Cabré i en Lluís Pericot. Estudià també el Paleolític de l’Àfrica meridional. Entre les seves obres publicades cal esmentar Les cavernes de la région cantabrique (1911), amb la col·laboració d’Hermilio Alcalde del Río i de Lorenzo Sierra, Les peintures rupestres schématiques de la Péninsule Ibérique (1933) i Quatre-cents siècles d’art pariétal (1952).

Col·laboració: 
MTa
Llegir més...