i Britània | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Britània

Nom romà del sector al nord dels golfs Forth i Clyde (una part de l’actual Escòcia), de laCaledònia, Nom grec deΒρεττανία (el), Nom llatí deBritannia (la)
Geografia històrica
Gran Bretanya
Nom romà del sector al nord dels golfs Forth i Clyde (una part de l’actual Escòcia), de laCaledònia, Nom grec deΒρεττανία (el), Nom llatí deBritannia (la)
Nom que els romans donaven a la Gran Bretanya.

Abans de la conquesta romana fou ocupada per pobles celtes. Juli Cèsar començà les expedicions per a sotmetre-la (55 i 54 aC), però fins al regnat de Claudi no fou conquerida. Amb el general de Domicià, Agrícola (70-85 dC), la biografia del qual, de gran importància per a la història de Britània, ha estat recollida per Tàcit, l’ocupació romana arribà a la seva màxima extensió. Adrià edificà un mur de fortificació (122-124) des del golf de Solway fins a la desembocadura del Tyne, el qual mur fou destruït pels meatins i refet per Antoní Pius més al nord, i separa la Britània romana de la bàrbara o Caledònia. En temps de Caracal·la hom tornà a fixar els límits al mur d’Adrià. El 197 la província fou dividida en dues. Dioclecià, més tard, en creà quatre, i Teodosi hi afegí la cinquena. Honori atorgà el seu auxili als indígenes contra els bàrbars, però al primer quart del s V el general Aeci retirà definitivament les tropes romanes de l’illa. Paral·lelament a la conquesta es produí el fenomen de la lenta penetració de la cultura llatina entre la massa del poble sotmès. Com arreu de l’Imperi, l’element militar tingué un paper important en aquest procés d’assimilació. Molts campaments militars (castra) esdevingueren amb el temps nuclis urbans, en formar-se al seu voltant centres comercials comarcals. Tals foren els casos de Carlisle (Luguvallium) i de Cobridge on Tyne. També les ciutats indígenes, en romanitzar-se, esdevingueren importants centres culturals i econòmics; tals foren els casos d’Aldborough (Isurium Brigantum), capital dels brigants, de Leicester (Ratae Coritanorum), capital dels coritani, i de Dorchester (Durnovaria), capital de durotriges. Un altre fruit de la romanització fou la creació d’una important xarxa viària, que tenia per objecte de comunicar fàcilment els principals centres de la província. Londres fou un important nus de comunicacions. Una de les vies anava de la capital a Canterbury (Durovernum) i als ports del sud-est de l’illa; una altra comunicava amb Silchester, Bath i el sud de Gal·les; la de Colchester unia Londres amb les comarques de Lincoln i York; d’altres, encara, com la de Londres a Chester (coneguda després per Watling Street), comunicaven amb les regions del nord, de cabdal importància estratègica, puix que sempre foren nuclis de rebel·lions. Malgrat el desenvolupament urbà, una gran part de la població continuà vivint al camp. Prengué una gran importància el sistema d’explotació agropecuària al voltant de les villae rusticae, que eren possessió d’un senyor, el qual disposava d’esclaus per al conreu de la terra i també de coloni (aquests darrers, però, posseïen un estatus de semillibertat). La vida religiosa continuà igual que a l’època preromana, si bé hi foren introduïdes les divinitats pròpies del panteó oficial romà. També es produí el fenomen d’assimilació de les divinitats indígenes a les romanes. A partir del s II hi prengueren força els cultes orientals. A Londres hom descobrí un mitreu, excavat pel professor W.F. Grimes, on fou trobat un casc d’argent decorat amb escenes venatòries, que fou possiblement utilitzat en les cerimònies cultuals. L’administració de la província depengué del governador nomenat directament des de Roma, i els municipis es regiren segons les lleis pròpies i exclusives de cadascun d’ells. Algunes comarques, però, formaven part dels dominis imperials i eren regides per delegats de l’emperador. El país fou dividit en cantons, que corresponien a les demarcacions de les antigues tribus. Aquestes cèl·lules administratives eren centrades per la capital comarcal, on residia el consell (ordo), i gaudien d’una gran autonomia.

Col·laboració: 
IRLl / ESa
Llegir més...