i Manuel Brunet i Solà | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Manuel Brunet i Solà

Manuel Brunet

periodisme period
Periodista i escriptor.
Vic, Osona, 10 de juny de 1889 — Figueres, Alt Empordà, 5 de gener de 1956

Ingressà al Seminari de Vic, on rebé una àmplia formació humanística i sòlids coneixements artístics sota el mestratfge de Josep Gudiol. Deixà els estudis eclesiàstics i a mitjan primera dècada del segle XX començà a col·laborar en publicacions d’àmbit local, guiat pel canonge Collell, i inicià també una carrera literària que tingué un primer reconeixement l’any 1911 amb els premis dels Jocs Florals d’Olot i de Girona per l’assaig Perspectiva general de l’art cristià i el poema noucentista Transformacions, i en el mateix certamen a Barcelona el 1913 amb el Poema de la Pedra, sobre la catedral gòtica.

Probablement el mateix 1911 es traslladà a Barcelona, on, després d’uns anys incerts viscuts en l’estretor, tingué una primera ocupació estable com a periodista al diari Las Noticias, on conegué Andreu Nin, que l’influí molt en el seu ideari revolucionari marxista i anarquista, tot i que després se'n separà. L’any 1925 publicà El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, la seva única obra narrativa important.

Amb Nin freqüentà, també, la tertúlia de Joaquim Borralleras a l'Ateneu Barcelonès, amb Josep Pla, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, amb els quals trencà durant un temps a causa de diferències polítiques. Col·laborà també a l’agència Havas-Fabra, a La Publicitat (fins el 1933), diari en el qual al llarg dels anys s’involucrà cada cop més i arribà a ser-ne redactor en cap. El 1922, amb Joan Baptista Solervicens, publicà la revista satírica El Considerat. També col·laborà a la revista La Nau (1927-28), i fou director de la revista Mirador (1929-31).

Distanciat gradualment de la ideologia revolucionària, retornà al catolicisme i fou un apologista polèmic influït per Action Française. En el seu decantament vers el conservadorisme hi tingué una influència determinant l’agressió de què fou objecte arran del seu posicionament en l’afer Bloch, un cas de corrupció en el qual estava presumptament implicat Lluís Companys.

 El 1933 es produí la seva conversió ideològica definitiva amb el pas de La Publicitat a La Veu de Catalunya, del qual fou director, ideòleg i articulista destacat. Freqüentà també, des d’aquests anys, els cercles d’intel·lectuals conservadors integrat, entre d’altres, per Josep Maria de SagarraIgnasi Agustí i el mateix Solervicens.

En esclatar la Guerra Civil visqué un temps amagat, però el 1938 passà a França i es posà al servei de Francesc Cambó. Retornat a Barcelona el 1939, des del 1940 col·laborà a la revista Destino, i sota el pseudònim de Romano publicà anàlisis de política internacional acusadament vaticanistes. Establert a Figueres des del 1942, col·laborà també a La Vanguardia entre el 1943 i el 1954 i també a la premsa comarcal i a Canigó.

A banda de la seva tasca com a periodista, que reuní el 1946 en el recull d’articles Cada dia és festa, després de la guerra publicà sobretot obres de caràcter devocional, entre les quals cal citar les proses líriques Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948), Rex, obra teatral sobre la Passió (1949), la biografia Actualidad del Padre Claret (1953) i unes Pàgines de la vida de Jesucrist (1961), que deixà inacabades, a banda de diverses edicions d'El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, pròlegs i col·laboracions en llibres col·lectius.

Llegir més...