i Antonio Buero Vallejo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antonio Buero Vallejo

teatre teat
Dramaturg castellà.
Guadalajara, 29 de setembre de 1916 — Madrid, 28 d’abril de 2000

Fou empresonat el 1939 a conseqüència de la seva participació en la guerra civil. Més tard dubtà entre el camí de la pintura o el del teatre. L’estrena (1949) de l’obra Historia de una escalera donà lloc a la reaparició d’una problemàtica realista i crítica, absent en l’escena castellana des del 1939, i influí damunt els autors posteriors. Amb En la ardiente oscuridad (1950), per contra, vorejà la metafísica. La seva obra planteja els obstacles que limiten la condició humana i que o són externs, i ací s’inscriu el seu vessant social i polític, o interns, i ací la seva ambigüitat transcendent. La seva concepció de l’home és la d’un ésser angoixat, que es mou entre les insuficiències físiques i la inseguretat de les intuïcions, condició expressada amb personatges i situacions fantàstiques. La tècnica de Buero Vallejo evolucionà des de les formes del teatre psicològic i existencial fins a les influïdes pel teatre brechtià, sempre, però, amb unes solucions molt personals. És autor de: La tejedora de sueños (1952), Madrugada (1953), Irene o el tesoro (1954), Las cartas boca abajo (1957), Un soñador para un pueblo (1958), Las meninas (1960), El concierto de San Ovidio (1962), El tragaluz (1967), El sueño de la razón (1969), Llegada de los dioses (1971), La Fundación (1974), La doble historia del doctor Valmy (1976), La detonación (1977), Caimán (1981), Música cercana (1989), Las trampas del azar (1994) i Misión al pueblo desierto (1997). El 1971 fou elegit membre de l’Academia Española. Obtingué la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts (1993), el Premio Nacional de las Letras (1996) i el Premi d’Honor dels Max de les arts de l’espectacle (1999).

Col·laboració: 
JBJ
Llegir més...