comte de Buffon

Georges-Louis Leclerc
(Montbard, Borgonya, 7 de setembre de 1707 — París, 16 d’abril de 1788)

Comte de Buffon

Nom amb què és conegut el naturalista francès Georges-Louis Leclerc.

En la seva joventut es decantà vers l’estudi de les ciències exactes i humanístiques (sobretot de la filosofia), les quals conreà durant la seva estada als centres d’estudi de Dijon i Angers. Després, però, el seu interès se centrà entorn de les ciències de la natura, especialment de la biologia. Fill com era d’una família noble i benestant (el seu pare ocupà importants càrrecs en l’administració reial), gaudí tota la vida de prou llibertat econòmica per a poder-se dedicar a les seves recerques, al principi estimulades pel desig d’explotació racional dels boscs i de les fargues de les seves possessions (de les quals de primer fou cavaller i després comte); el seu esperit positivista i racionalista és premonitori del que inspirà els pares de l’Encyclopédie. Malgrat la seva formació autodidàctica en el terreny de les ciències de la natura, fou admès com a membre de l’Académie des Sciences el 1739, i aquell mateix any fou nomenat intendent del Jardin du Roi, de París; a partir d’aleshores intensificà la dedicació a la ciència i feu del Jardin un autèntic centre de formació i de recerca.

La seva extraordinària dedicació i la seva gran capacitat de treball (“el geni és una llarga paciència”) li permeteren de dur a terme una tasca molt remarcable, recollida en les seves nombroses i ben escrites obres (“l’estil és l’home”), la majoria de les quals aparegueren com a parts d’una monumental (44 volums) i, en part, pòstuma Histoire naturelle (1749-1804). La formació humanística i els coneixements en ciències exactes que posseïa l’ajudaren no solament a descriure, sinó també a interpretar els fenòmens naturals i a sintetitzar els coneixements adquirits. Influït per Leibniz i pel seu principi de continuïtat i per Newton, considerà la natura, orgànica o inorgànica, com un tot ben lligat. Professà un transformisme més o menys confessat, però palès a través de la seva obra, que preparà el terreny a la revolució de l’evolucionisme del segle XIX. No concebé, però, la transformació biològica com una progressió de l’organisme simple vers el més complex, sinó com una degeneració dels complexos, i per això, bé que transformista, hom no el pot pas considerar evolucionista. Coherent amb els seus principis, s’oposà enèrgicament al sistema de classificació biològica del seu coetani Linné. Força agosarat en les seves teories, cometé errades tan greus com defensar la generació espontània de grans organismes o menysprear els invertebrats, i tingué encerts tan notables com negar solucions de continuïtat entre els regnes animal i vegetal, o proposar un origen del món diferent al descrit al Gènesi. Deixà una col·lecció de discursos pronunciats a l’Académie des Sciences i traduccions al francès d’algunes obres de Newton i Stephen Hales.