i Bulgària | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Bulgària

Nom oficial deRepública de Bulgària, Nom oficial deRepublika Bŭlgaria (bg)
Estat
Bulgària
Nom oficial deRepública de Bulgària, Nom oficial deRepublika Bŭlgaria (bg)

Estat de l’Europa del SE, a la part oriental de la península Balcànica, limitat per Romania al N, la mar Negra a l’E, la Turquia europea i Grècia al S, i Macedònia i Sèrbia a l’W; la capital és Sofia.
Població: 
7.228.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
111.002 km2

La geografia física

Complex en detall, el relleu de Bulgària presenta, tanmateix, una estructura relativament simple. Hom hi pot distingir quatre grans unitats, disposades en bandes paral·leles de direcció general est-oest: la plataforma danubiana, els Balcans, una àmplia depressió discontínua que enclou la conca de Sofia i la plana de Tràcia, i el massís del Ròdope. La plataforma danubiana és una superfície constituïda de calcàries cretàcies i terciàries subhoritzontals, cobertes d’un capa de llims i loess que dels Balcans davalla vers el nord, fins al Danubi. Els afluents de la dreta del curs inferior d’aquest (Lom, Cibrica, Ogosta, Iskâr, Vit, Osǔm Jantra) han donat origen a unes valls encaixades, on s’han establert preferentment les poblacions, voltades de regadiu, mentre que a les parts altes de la plataforma es desenvolupen els conreus extensius. A molts indrets, la plataforma cau abruptament sobre el Danubi i forma cingleres d’unes desenes de metres d’altitud; la plana fluvial del Danubi és molt discontínua a la ribera búlgara. A l’oest, el riu Iskâr enllaça la plataforma danubiana amb la conca de Sofia i solca profundament l’alineació muntanyosa balcànica. El sector més oriental de la plataforma (altiplà de Ludogorie) és una regió més alta, semiàrida, que enllaça amb la Dobrudja meridional. Els Balcans s’estenen al llarg d’uns 600 km, des de la vall del Timok, prop de la frontera iugoslava, fins a la mar Negra. La depressió subbalcànica, unió de diverses valls de direcció est-oest (conques de Levskigrad i de Kazanlâk, etc.), separa els Balcans pròpiament dits, o Stara Planina, dels Antibalcans, o Sredna Gora, que es drecen al sud, des del sud-est de Sofia fins a Jambol. Entre aquestes alineacions alpines i el massís, també alpí, del Ròdope, situat a l’angle sud-occidental del país, s’estén un vast sector de depressions terciàries, que formen el nucli essencial de Bulgària, amb la vall de Sofia, drenada per l’Iskâr vers el Danubi, i la plana de Tràcia, drenada pel riu Marica. El Ròdope és una important regió muntanyosa, profundament solcada per les valls, de direcció nord-sud, dels rius Struma i Mesta, i modelada per l’erosió glacial, sobretot al sector occidental on els massissos de Rila i de Pirin assoleixen les màximes altituds del país (Musala, 2.925 m; Vikhren, 2.915 m).

Bulgària Paisatge, a prop de Këfrivctica, als Balcans
© Fototeca.cat
El clima és de tipus continental moderat, obert a les influències de les altes pressions d’Euràsia, perquè les cadenes muntanyoses fan que no hi arribin les influències mediterrànies. Ruse, vora el Danubi, té una mitjana de temperatura anual de 13,1°C i 862 mm de pluja anual; a la Dobrudja, les temperatures són més baixes, les pluges més escasses (450 mm), i les glaçades fan molt de mal a l’agricultura. Les àrees muntanyoses de la Stara Planina, Ròdope, Pirin i Rila, per contrast, registren temperatures més baixes, i les pluges hi són més elevades (1.905 mm als Rila). La plana de Tràcia, protegida per les muntanyes, té un clima de transició entre el continental i el mediterrani: Plovdiv té una temperatura mitjana anual de 14,8°, i 625 mm de pluges; per contra, a la conca de Sofia, més elevada, les temperatures són més baixes (Sofia, mitjana anual 18,5°C, i 589 mm de pluja). Un clima d’estiu sec de tendència mediterrània només es dona a les valls dels rius Struma i Mesta i al vessant meridional del Ròdope. La costa de la mar Negra té clima marítim, amb estius frescs (Varna temperatura mitjana de 13,2°C, i 757 mm de pluja anual) i amb molt de vent.

Els recursos econòmics i l’economia

L’agricultura i la ramaderia

Bulgària fou, fins després de la Segona Guerra Mundial, un país essencialment agrícola, però tot i les polítiques industrialitzadores del règim socialista (1947-91), el sector agrari no ha deixat de tenir un pes molt important, sobretot si hom el compara amb el dels països occidentals: el 2001 aportava el 12,1% del PNB i ocupava el 22% de la població activa. Durant el període socialista la propietat agrària fou col·lectivitzada i la producció s’organitzà en granges col·lectives. Hom afavorí la modernització del sector amb plans de mecanització (amb un èxit relatiu), d’adob i d’irrigació (pantans Vasil Kolarov, Iskâr, Studen Kladenet, Batak). Però ja el 1990 foren legalitzades les explotacions privades i, els anys immediatament posteriors, amb la introducció de l’economia de mercat, aquest sistema es generalitzà. L’any 2000 el sector privat generava prop del 80% de la producció agrària. El 40% de la superfície del país és conreada. Els cereals, especialment el blat, l’ordi i el blat de moro, ocupen la major part de la terra de conreu, sobretot a les planes del Danubi i de Tràcia. Altres conreus són dedicats a l’exportació, com el gira-sol, el tabac, la patata, el tomàquet i la bleda-rave, la qual abasta les refineries de sucre del país. Un altre conreu molt característic és el de roses a la vall del Tundza per a productes de perfumeria i confitures. També són importants la fruita d’arbre i d’horta (maduixes, melons i síndries) i la vinya, que fa de Bulgària un destacat exportador de vi. Destaquen com a cabals ramaders l’oví i el boví. Els productes ramaders essencials són: carn de porcí, aviram i boví, llet de vaca i de cabra, ous, llana i pells. El bosc (35% de la superfície del país), sobretot dels vells massissos del SW, forneix el país de fusta. La pesca topa amb l’esterilitat parcial de la mar Negra i és anada a cercar als rius, a la Mediterrània, a l’Atlàntic i fins al Pacífic.

La mineria i la indústria

El sector secundari (mineria i indústria) fou desenvolupat després de la Segona Mundial a partir de les directrius del govern socialista. L’any 2001 aportava el 28,5% del PNB i ocupava el 31% de la població activa. Els recursos minerals són variats. Hom explota hulla a les àrees mineres de Svoge, Draganica, Berkovica i Stakervi, i lignit a les conques de Pernik, Sofia, Bovovdol Brezani, a l’oest, i a les de Dimitrovgrad i Trojanovo a la plana de Tràcia. Hi ha una modesta extracció de petroli a la costa de la mar Negra (Dolni Dâbnik, Gigen i al NE de Varna) i refineries a Pleven, Ruse i Varna); hi ha gas natural a Ciren i a Staro Orjakhovo i urani a Bulkovada. El petroli importat entra pel port de Burgas, on és refinat. És notable la producció de ferro, plom (quinzè productor mundial el 1998), zinc i coure, a la frontera amb Iugoslàvia, i urani a Bulkovada. En la indústria té una gran rellevància la indústria pesant, especialment la siderúrgia (important producció d’acer) i la mecànica. Les instal·lacions es concentren a Sofia, Kremikovci, Pernik, Pirdop, Kârdzali, Plovdiv. Hi ha drassanes a Varna. Els principals centres de les indústries químiques i farmacèutiques són a Sofia, Dimitrovgrad, Plovdiv, Stara Zagora, Razgrad i Burgas. L’expansió -o creació d’indústries noves- fou notable en els camps de la petroquímica, lligada sobretot a la refineria de Burgas, els plàstics i les resines, l’asfalt, pneumàtics i la carboquímica per destil·lació del lignit: coc, química pesant clàssica (àcid sulfúric, sosa normal i càustica), adobs nitrogenats i fosfatats. La indústria tèxtil és a Sofia, Gabrovo, Pernik, Varna, Ruse, Plovdiv; les fibres artificials i les sintètiques es produeixen a Vidin i a Burgas. Ruse, Burgas, Sofia, Plovdiv i Vidin són els grans centres de la indústria alimentària (sucre, vi, cervesa, carn, lacticinis; Bulgària és la pàtria del iogurt i variants) i del tabac. També són notables les indústries de materials de construcció (ciment) i de paper i pasta química. Aproximadament el 50% de l’energia és de producció nacional. Les centrals hidroelèctriques, que aprofiten les aigües de les muntanyes Rila, Pirin i Ròdope, i genera el 8% de l’energia elèctrica consumida, però la major part prové de la central nuclear de Kozlodui (44%) i de les centrals tèrmiques (47%) alimentades sobretot amb carbó del país i petroli importat. Des del 1986 funciona un gasoducte que abasta Bulgària des de l’antiga URSS, i el 1993 entrà en vigor un acord per a l’abastiment de gas natural des d’Ucraïna. La presa hidroelèctrica sobre el Danubi, construïda conjuntament amb Romania, produeix uns 4.000 GWh, repartits entre tots dos països.

Els transports i les comunicacions

El 2000 Bulgària tenia uns 37.000 km de carreteres, la major part de les quals asfaltades. Hi ha uns 300 km d’autopistes. La xarxa de ferrocarrils assolia els 6 518 km. D’entre les línies més famoses cal esmentar l’antic Orient Express de Viena a Istanbul, i també la transbalcànica. Els ports marítims i comercials més importants són Burgas i Varna, als quals el 1995 s’hi afegí Carevo; Varna és el centre de l’àrea més internacional i turística (platges de la mar Negra), que havien estat un punt d’atracció de nombrosos visitants de l’antiga URSS. Les vies navegables internes tenen uns 500 km; els principals ports del Danubi són Ruse, Vidin, Lom. Aeroports a Sofia, Plovdiv, Varna, Burgas, Ruse, Stara Zagora i Gorna Orjakhovica i set més. Només els de Sofia, Varna i Burgas, però, tenen línies internacionals regulars.

El comerç exterior i el turisme

Fins el 1990, el comerç exterior de Bulgària presentava un predomini absolut dels intercanvis amb l’antiga URSS, estat que el 1983 absorbia el 58,1% de les importacions i el 56% de les exportacions. La resta dels intercanvis tenien lloc majoritàriament amb estats del bloc socialista, especialment dels estats veïns, com ara les desaparegudes Txecoslovàquia i República Democràtica Alemanya, i Polònia. Amb la desintegració de l’URSS (1991) es produí una tendència a la diversificació, en la qual una dècada més tard només Rússia ocupava un lloc destacat. L’any 2001 les importacions (petroli i gas natural: 22,5%; components i equipaments metàl·lics: 14%; tèxtils: 11%; productes químics i plàstics: 6,4%; material elèctric i electrònic: 4,4%; articles alimentaris, begudes i tabac: 2,7%) provenien, per ordre d’importància, de Rússia (20%), Alemanya (15,3%), Itàlia (9,6%), Turquia (3,8%), Ucraïna (3,2%) i els EUA (2,6%). Quant a les exportacions (tèxtil i calçat: 20%; petroli 13%, metalls: 8%; ferro i acer: 7%; maquinària i equipament metàl·lic: 6%; articles alimentaris, begudes i tabac: 2,7%), els clients principals són Itàlia (15%), Alemanya (9,6%), Grècia (8,8%), Turquia (8,1%), França (5,6%), Bèlgica (5,6%) i EUA (5,5%). El saldo comercial de Bulgària és en general deficitari: en 1990-2000 la mitjana anual fou de -3,5%. Pel que fa al turisme, que els anys vuitanta havia assolit una existència modesta però real, especialment a la costa de la mar Negra, resultà especialment perjudicat a causa de la greu crisi econòmica que seguí a l’esfondrament de l’antic bloc soviètic, procedència, d’altra banda, majoritària dels turistes que visitaven Bulgària.

L’economia

Bulgària, país tradicionalment agrícola, modificà la seva economia a partir de l’establiment d’un règim comunista (1947), el qual, amb esquemes copiats de la planificació centralitzada de l’URSS, impulsà un desenvolupament basat en la industrialització accelerada, que situà el país, els anys vuitanta, en un dels primers llocs del COMECON. El nou règim constituí una banca nacional, establí un impost sobre els beneficis, sotmeté les empreses privades al control dels sindicats i col·lectivitzà la propietat de la terra. L’any 1945 començaren a funcionar les primeres cooperatives agrícoles segons el model soviètic, i també les estacions estatals de maquinària agrícola. Així, el 1981 el sector privat representava tan sols el 3,4% de la producció industrial. La planificació búlgara, realitzada en plans quinquennals, es caracteritzà per l’èmfasi sobre el sector secundari, i dins d’aquest, la indústria pesant rebé una atenció preferent, en bona part a causa de la seva importància per a la fabricació d’armament. Assolits aquests primers objectius, a partir dels anys setanta hom intentà reorientar l’economia prestant més atenció a la demanda interna. La indústria lleugera, l’alimentària i la producció de béns de consum directe en general tingueren a partir d’aquests anys un discret creixement. Aquesta orientació prengué més protagonisme a mitjan anys vuitanta, quan el govern reintroduí alguns aspectes de l’economia de mercat, en particular la participació en els beneficis, l’accés limitat a la propietat privada, sobretot en l’agricultura, i una certa autonomia en la gestió de les empreses. Amb la dissolució del sistema comunista i la introducció de l’economia de mercat, l’economia búlgara mostrà les seves deficiències producte de les més de quatre dècades de planificació centralitzada (baixa productivitat, instal·lacions obsoletes i hipertròfia de la indústria pesant en detriment d’altres sectors, etc.). Des del 1990, el col·lapse econòmic dels països del COMECON, amb els quals Bulgària efectuava prop del 80% dels intercanvis comercials, com també la inestabilitat política als Balcans empitjoraren la situació, palesa en una forta inflació i en un atur elevats. Per a fer front a la crisi, Bulgària ha hagut de recórrer als ajuts de les institucions financeres internacionals i és membre fundador del Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament. La conversió a l’economia de mercat, guiada i finançada pel FMI, ha estat també plena de dificultats pel ritme sovint lent de les reformes i l’insuficient sanejament de l’economia (especialment pel que fa a la inflació i al deute extern). Així mateix, els conflictes bèl·lics de la Iugoslàvia excomunista i la inestabilitat política dels Balcans en general han repercutit molt negativament en l’economia búlgara. Com a resultat d’aquesta situació, el PIB decresqué a un ritme del 3% de mitjana anual en 1990-97, però a partir de l’any següent hom constata un canvi de tendència, i els índexs han estat positius (1998: 3,5%, 1999: 2,4%, 2000: 5,3% 2001: 4,1% 2002: 4,8%). Altres indicadors, com la inflació i l’atur, també mostraren una evolució en el mateix sentit (del 70% al 10,3%, i del 23,8% al 16,5% entre 1993 i 2000, respectivament). L’any 2000 la renda per habitant era de 1 520 $.

La geografia humana i la societat

El poblament i la població

El creixement de la població búlgara és lent, a causa del progressiu descens de la taxa de natalitat que ha acompanyat la urbanització i la industrialització del territori; el 1982 el creixement era del 2,7‰, el 1987 de l’1‰ i a partir de la greu recessió del país iniciada els anys noranta, el creixement ha estat negatiu: (- 5,1‰ el 2000), conseqüència del descens de la natalitat (10,7‰ el 1991 i 9‰ el 2000) i l’augment de la mortalitat (12,2‰ el 1991 i 14,1‰ el 2000). Una moderada però constant emigració interna cap a les ciutats ha incrementat el volum de població urbana del 51% el 1969 al 64,2% el 1983, tendència que ha sofert un estancament a la dècada següent (67,4% el 2001). La xarxa urbana és reduïda, i només vuit ciutats superen els 100.000 habitants. Sofia, la capital de l’estat des del 1878, és situada en l’occident del país, en un pas estratègic vora les grans serralades. Concentra més de la quarta part de l’activitat industrial del país i és el nucli vital de les activitats terciàries i seu universitària i de diverses escoles superiors. Plovdiv, sobre el riu Marica, és la segona ciutat de l’estat quant a nombre d’habitants i s’ha convertit en el centre comercial i industrial d’una àmplia regió agrícola de la Tràcia. A la costa de la mar Negra, Varna, la tercera ciutat del país, s’ha desenvolupat com a centre comercial a partir del seu important port. Al sud, Burgas, el segon port de Bulgària en activitat pesquera i comercial, és també un centre industrial siderúrgic. Altres ciutats importants són Stara Zagora, a la regió muntanyosa central, Ruse, important port fluvial al Danubi, i Pleven, tradicional mercat agrícola i avui centre d’indústria química i de refineries de petroli.

Les ètnies, les religions i l'ensenyament

Ètnicament, la població de Bulgària és bastant homogènia: el 80% és búlgara, el 9,6% turca, el 5,4% gitana; un 0,9% de la població són pomaks (búlgars islamitzats) i la resta pertany a d’altres ètnies, com la macedònia, l’armènia o la russa, principalment. La llengua oficial és el búlgar. Bé que no hi ha cap religió oficial, la més estesa és el cristianisme de tradició ortodoxa, que constitueix una Església autocèfala (Església ortodoxa de Bulgària), sota la jurisdicció d’un patriarca. Hi ha també minories catòliques i protestants. L’islam domina en la població d’origen turc. L’educació és obligatòria de set a setze anys i gratuïta en tots els graus.

El govern i l’administració

Bulgària era antigament una monarquia, però el 15 de setembre de 1946 el rei Simeó II fou deposat i hom proclamà la república. La constitució del 1947 preveié la creació d’una república popular, la base econòmica de la qual és la propietat nacional. Aquesta constitució fou reemplaçada per una de nova al maig del 1971. El poder polític era a les mans del Partit Comunista Búlgar (PCB), el qual dominava el Front Patriòtic. El Front, que fou una organització creada durant la Segona Guerra Mundial per la resistència, era l’única força política que es podia presentar a les eleccions. L’any 1991, després de la desfeta del règim comunista, hom adoptà una nova constitució. Aquesta defineix Bulgària com una república parlamentària on el poder legislatiu és exercit per la Gran Assemblea Nacional, unicameral, amb 240 membres elegits per sufragi universal per un període de quatre anys. El president de la República és elegit per sufragi universal directe per un període de cinc anys. Bulgària és membre de l’ONU, del Consell d’Europa, del BERD, de l’FMI, de l’Associació per la Pau i de la comissió del Danubi. Administrativament, Bulgària és dividida en 29 províncies.

La història

De la prehistòria a l’estat búlgar sorgit de la Primera Guerra Mundial

Mapa històric de Bulgària
© fototeca.cat
Durant el primer mil·lenni aC el territori fou habitat pels tracis i els il·liris, sotmesos per Macedònia i després per l’imperi Romà, que hi establí (15 aC) la província de Mèsia; formà part de l’imperi Romà d’Orient. Des del començament del s VI fou envaïda pels eslaus, i aviat per les primeres tribus dels anomenats protobúlgars, que, a partir del 679, amb el kan Asparukh (que travessà el Danubi pressionat pels khàzars), foren reconegudes per Bizanci; l’estat búlgar, amb capital a Pliska, s’amplià amb el sector oriental de l’imperi àvar. El domini s’afermà amb la victòria del kan Krum sobre l’emperador bizantí Nicèfor I, el 811, i es consolidà en el regnat del seu successor Omurtag (814). L’organització tribal del país (en el qual s’havien fusionat els eslaus, més avançats culturalment, amb els búlgars, que conservaren el predomini militar) s’anà transformant en una estructura política estatal impulsada especialment per Borís I (852-889), que amplià el territori vers el sud-oest i es convertí al cristianisme oriental (864). Aquest primer imperi búlgar arribà a la màxima esplendor amb Simeó I (893-927), que obtingué de Bizanci el títol de basileu o tsar i afegí a la conquesta de les costes d’Albània la de gran part de Sèrbia, Bòsnia oriental fins a la costa de l’Adriàtica, Macedònia i Tràcia. La capital havia estat traslladada a Preslav i l’eslau eclesiàstic (adoptat pel patriarcat búlgar, independent del de Constantinoble) esdevingué també llengua literària. Aviat s’inicià, però, la decadència, motivada per dissensions internes, de caràcter dinàstic i religiós (s’estengueren les doctrines del bogomilisme), per la revolta dels camperols, per la separació dels serbis (933) i pels atacs a les fronteres del nord. Sota Borís II (969-972) el país fou envaït per Sviatoslav, duc de Kíev, i per Joan I Tsimiscés de Bizanci, que s’apoderà de la part oriental del país (972). Des de Macedònia intentà de restaurar l’imperi búlgar l’aristòcrata Samuel (980-1014), que recobrà una part del territori, però finalment fou derrotat totalment per Basili II de Bizanci, dit Bulgaròctonos (hom li atribueix d’haver fet treure els ulls a 15.000 presoners búlgars), i el 1018 Bulgària passà a ésser província bizantina.

El 1185 la revolta dels búlgars, dirigits pels germans Ivan i Pere Asen i aliats amb els valacs, tornà la independència a la Bulgària septentrional; la capital de l’anomenat segon imperi búlgar fou Târnovo, que esdevingué un important focus cultural. Kalojan Asen (1197-1207), gràcies en part a la debilitació de Bizanci arran de la intervenció dels croats, estengué els seus dominis pel baix Danubi, Sofia, Macedònia i Tràcia fins a la mar de Màrmara, i aconseguí d’ésser coronat el 1204 pel legat d’Innocenci III (que atorgà el títol de primat de Bulgària al bisbe de Târnovo). Amb Ivan II Asen (1218-41) el país tingué un moment de gran esplendor, política i cultural, i s’estengué per Albània, l’Epir (1230), Macedònia i Tràcia; hom portà a terme la separació definitiva de l’Església búlgara de la de Roma, d’acord amb la cort bizantina de Nicea. Els seus successors, però, no pogueren conservar l’extens territori, una gran part del qual tornà a poder de Nicea. El poder dels nobles o boiars prevalgué sobre el central; els asènides foren succeïts per la dinastia de Jordi Terter (1280) i la dels sismànides (1323-96). La situació s’agreujà a partir de la invasió dels mongols (1272), que senyorejaven l’imperi, desmembrat en diversos principats. El 1330 els serbis s’annexaren, després de la desfeta de Kjustendil, els territoris de la Macedònia búlgara. A partir del 1340, d’altra banda, començaren les incursions dels turcs: Sofia caigué en llur poder el 1382 i Târnovo el 1393. Vidin, el darrer dels principats independents, fou pres el 1396, fet que representà la total annexió de Bulgària a l’imperi Otomà fins el 1878.

Tot el territori, incloses Macedònia i Tràcia, dividit en cinc districtes, fou posat sota l’administració d’un governador o beglerbeg de Rumèlia, amb capital a Sofia. Una part de la població es refugià a les zones muntanyoses, i colònies turques s’establiren a les planes més fèrtils. Malgrat el dur sistema feudal imposat pels turcs, la situació dels búlgars s’anà estabilitzant. Un gran nombre adoptà l’islamisme (pomaks), però en general mantingueren llur llenguatge, els costums i la religió; el clericat, tanmateix, suprimit el patriarcat de Târnovo, s’anà hel·lenitzant, i les escoles eclesiàstiques ensenyaven grec. La resistència búlgara restà reduïda a la lluita dels bandolers o haiducs i a esporàdiques revoltes, ja als segles XVI i XVII, amb el suport dels Habsburg. La decadència de l’imperi Otomà a partir del final del segle XVII comportà una època d’anarquia.

La recuperació del sentiment nacional per part dels búlgars tingué el suport de Rússia, que assumí el paper de protectora de l’Església ortodoxa als Balcans. Els capdavanters de la renaixença cultural foren Otec Paisij, que escriví el 1762 una història nacional dels búlgars, i el bisbe Sofroni de Vraca; el 1835 sorgí la primera escola búlgara a Gabrovo, la qual seguiren moltes d’altres, i prengueren un gran impuls les edicions en búlgar modern. El 1870 hom obtingué, malgrat l’oposició del patriarcat grec, l’autonomia de l’Església búlgara, establerta com a exarcat, amb jurisdicció sobre 15 diòcesis. Des de la dècada de 1860-70 foren organitzats comitès clandestins d’alliberament, dirigits per L’uben Karavelov, Vasil Levski i el poeta Khristo Botev. Una primera revolta esclatà el 1876, durament reprimida pels turcs (foren assassinats més de 20.000 búlgars i 58 pobles foren destruïts). El 1877 Rússia declarà la guerra a Turquia, i un gran contingent de voluntaris búlgars lluità al seu costat. Els russos s’apoderaren de Sofia, de Târnovo i de Plovdiv el 1878, i en la pau de San Stefano, signada el mateix any, hom preveié la creació d’una Gran Bulgària, amb Macedònia i Tràcia, que representava tres cinquenes parts de la península Balcànica i 4 milions d’habitants. Però la intervenció de les potències europees al congrés de Berlín, el mateix 1878, reduí aquest projecte a un principat autònom, la Bulgària danubiana, al nord (tributària, però, del soldà), i a una província otomana, la Rumèlia Oriental, amb un governador cristià, al sud. El 1879 una assemblea constituent votà a Târnovo un règim constitucional democràtic, aviat controlat pel partit liberal. Fou elegit sobirà el príncep Alexandre de Battenberg, nebot d’Alexandre II de Rússia. Alexandre I intentà, forçat pels liberals, de sostreure el país a la influència russa (en 1881-83, però, suspengué la constitució d’acord amb els conservadors, russòfils). La Rumèlia Oriental s’uní voluntàriament el 1885 al principat de Bulgària (unió confirmada el 1886 pels turcs), fet que provocà l’oposició russa i una breu guerra amb Sèrbia, victoriosa per als búlgars. Alexandre I es retirà el 1886, obligat per una conspiració, i després d’un breu retorn, abdicà la corona. L’assemblea o Sobranie elegí com a príncep (1887) Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, que en caure el primer ministre Stambolov inicià una política prorussa. Turquia i les grans potències reconegueren Ferran I el 1896. La revolució dels joves turcs facilità que Bulgària, amb la Rumèlia Oriental, es declarés independent el 1908, i Ferran I es proclamà tsar dels búlgars. La creació de la Lliga Balcànica (1912) entre Bulgària, Grècia i Sèrbia per tal d’alliberar els Balcans del domini turc portà a les guerres balcàniques; en la primera, favorable a la lliga, Bulgària suportà el pes principal de la lluita i conquerí Adrianòpolis; però les discòrdies pel repartiment del territori obtingut motivaren la segona guerra, en la qual una coalició romanesa, sèrbia, grega i turca derrotà Bulgària. Pel tractat de Bucarest (1913) aquesta hagué de cedir la Dobrudja meridional a Romania i renuncià a Macedònia a favor de Sèrbia i Grècia, però aconseguí una sortida a la mar Egea.

Durant la Primera Guerra Mundial, Bulgària s’adherí a les potències centrals, a causa de la seva vinculació financera amb Alemanya i amb la intenció de recuperar Macedònia. Malgrat els èxits militars inicials a Sèrbia i a Dobrudja, el 1918 l’exèrcit aliat penetrà al front macedoni i Bulgària hagué de demanar un armistici. La participació en la guerra havia produït un gran descontentament en la població (l’oposició fou dirigida pel Partit Agrari, radical, el cap del qual, Stambolijski, fou empresonat) i en l’exèrcit (que intentà de proclamar la república). Ferran I abdicà en el seu fill Borís III el 1918. Pel tractat de Neuilly (1919) Bulgària hagué de pagar elevades reparacions, reduir l’exèrcit i cedir els territoris conquerits (fins i tot la costa de l’Egea, que passà a Grècia el 1920). El Partit Agrari obtingué el poder el 1920, i Stambolijski portà a terme una radical reforma agrària i la imposició d’un any de treball obligatori per a l’estat; malgrat la seva pressió contra la burgesia, perseguí els comunistes. La reducció del territori comportà que un gran nombre de búlgars de Macedònia i Tràcia es refugiessin al país, fet que augmentà les tensions; hom creà la VMRO (Organització Revolucionària Interna Macedònica), formada principalment per nacionalistes macedonis, en desacord amb la política conciliatòria del govern amb els seus veïns, especialment amb Iugoslàvia. Un cop d’estat enderrocà Stambolijski (1923), que fou assassinat. Hom portà a terme una dura repressió contra els membres dels partits agrari i comunista; tanmateix, fins el 1926 el terrorisme continuà (atemptat contra el rei, bomba a la catedral de Sofia amb 123 morts, el 1925). La situació s’estabilitzà sota el govern del Liapchev (1926-31), que dugué a terme una liberalització política. Sota la influència del feixisme europeu, el 1934 un cop d’estat de la Lliga Militar o grup Zveno portà al poder una dictadura militar; a partir del 1935 Borís III refermà el seu poder, però es mantingué dins una línia autoritària, a la vegada que pactava (1937) amb Iugoslàvia. El 1938 fou oficialment autoritzat el rearmament del país.

De la Segona Guerra Mundial al règim comunista

Durant la Segona Guerra Mundial Bulgària s’adherí al pacte Antikomintern. Les tropes alemanyes hi establiren bases militars, mentre tropes búlgares ocupaven Tràcia, Macedònia i una part de Sèrbia. El 1942 el govern declarà la guerra a la Gran Bretanya i als EUA. En morir Borís III (1943) un consell de regència, aviat controlat pels nazis, governà en nom de Simeó II. Malgrat la política de distanciament d’Alemanya duta a terme pels darrers governs de la regència i l’intent de pactar un armistici amb els aliats, l’URSS declarà la guerra a Bulgària el 5 de setembre de 1944. Coincidint amb l’entrada de les tropes soviètiques al país, el Front Patriòtic (moviment de resistència des del 1942 que agrupava des dels comunistes fins a la Lliga Militar) pujà al poder; signat l’armistici, l’exèrcit búlgar, sota el comandament soviètic, prengué part en les darreres operacions bèl·liques a l’Europa oriental. A l’interior hi hagué una forta repressió (prop de 2. 700 execucions) i una purga de l’exèrcit i de l’administració, que donà un paper preponderant al Partit Comunista.

Això provocà l’enfrontament dins del Front Patriòtic, del qual se separaren els agraris i els socialdemòcrates; amb tot, pel setembre del 1946 un govern de coalició organitzà un referèndum, que aprovà la proclamació de la república. Pel novembre del mateix any, Georgi Dimitrov, cap del Partit Comunista, presidí un nou govern, que accelerà la transformació revolucionària de la societat (limitació de la propietat agrària a 20-30 ha, col·lectivització del 50% de la terra, planificació industrial) i establí (1947) una nova constitució, segons el model soviètic. L’oposició anticomunista fou neutralitzada (el 1947 fou executat el líder del Partit Agrari, Nikola Petkov) i aviat els estalinistes iniciaren purgues dins el partit (execució de Trajčo Kostov el 1949). L’alineació al costat de l’URSS restà reforçada pel fracàs de la federació comunista balcànica que Dimitrov havia proposat a Iugoslàvia.

El 1955 Bulgària, membre del COMECON ja des del 1950, ingressà al Pacte de Varsòvia i també a l’ONU. La liberalització del règim soviètic durant el mandat de Nikita SergejevičKhruščov permeté una descentralització limitada de Bulgària. El 1962 Todor Živkov, secretari general del Partit Comunista des del 1954, assolí la direcció del govern, i d’aleshores ençà el país accelerà el seu procés d’acostament cultural i ideològic a l’URSS, fins al punt que Bulgària fou l’estat socialista europeu més identificat amb la política soviètica. El 1971, un cop aprovada una nova constitució, Stanko Todorov substituí Živkov en la presidència del govern i aquest darrer fou nomenat president del consell d’estat. El 1984, després de la substitució de Stanko Todorov per Georgi Filipov (en el càrrec de primer ministre des del 1981), Živkov dugué a terme un remodelatge a fons del govern per tal d’agilitar la burocràcia i perseguir-ne la corrupció. En aquest procés, Filipov fou substituït per Georgi Atanasov. El 1986, Živkov fou confirmat per tercera vegada com a president del consell d’estat i, al juliol del 1987, impulsà una sèrie de mesures tendents a una certa obertura. Així mateix, d’acord amb la seva línia de fidelitat a l’URSS, anuncià al començament del 1988 mesures anàlogues a la perestroika de Mikhail Gorbačov.

Al novembre del 1989 el ministre d’afers estrangers Petăr Mladenov dirigí una conspiració per a destituir Živkov, que fou exclòs del partit i condemnat sota l’acusació d’abusos de poder (gener del 1990). El mes següent el partit Comunista acceptà el multipartidisme i es redenominà Partit Socialista de Bulgària (PSB). Tot i que aquest partit guanyà les eleccions del juny, la coalició Unió de les Forces Democràtiques (UDF), de centredreta, aconseguí la formació d’una assemblea constituent. Žel’u Želev fou designat cap de l’estat. Després d’un assalt a la seu del Partit Socialista (agost) i d’una vaga general de quatre dies, Lukanov, el primer ministre, es veié obligat a dimitir (novembre). El 3 de gener de 1991 se signà un acord de transició pacífica i al juliol entrà en vigor una nova constitució aprovada pel Parlament que definia Bulgària com una república parlamentària i unitària. Els resultats electorals de l’octubre del 1991 confirmaren l’ascens de la UDF, seguida de prop pels socialistes. L’anomenat Moviment dels Drets i les Llibertats (MDL) –representant de la minoria turca– quedà com a àrbitre dels dos partits majoritaris. Al febrer del 1991 Živkov esdevingué el primer líder comunista deposat de l’Europa de l’Est que fou jutjat i condemnat, en el seu cas a vint anys de presó.

De la fi del comunisme ençà

La població sofrí aquests anys importants penúries causades pel desordre econòmic que acompanyà el desmantellament de l’anterior sistema socialista i per la reducció de les importacions de cru procedent de l’antiga Unió Soviètica. En l’àmbit polític l’establiment de l’estat democràtic anà també acompanyat d’una gran inestabilitat i d’una greu extensió de la corrupció. El 1992 Želev es convertí en el primer president de Bulgària per elecció directa.

A la caiguda del govern de coalició de Dimitrov, primer ministre de la UDF, per la retirada del suport de l’MDL (1992) succeí un govern tècnic encapçalat per L’uben Berov, el qual posà en marxa un programa de privatitzacions. En les eleccions anticipades del 1993, els socialistes retornaren al poder però el fracàs de les privatitzacions i el desordre financer comportaren una nova crisi. A l’octubre del 1996 Petar Stojanov, de la UDF, fou elegit nou president, i al desembre el govern del PSB, encapçalat per Žan Videnov, dimití. En les eleccions legislatives anticipades de l’abril del 1997 la UDF s’imposà amb claredat, i Ivan Kostov accedí al càrrec de primer ministre.

Continuà aleshores, amb el suport de l’FMI, el programa de privatitzacions i d’estabilització financera, amb el qual aconseguí controlar la inflació. Aquests anys, durant les guerres de descomposició de Iugoslàvia, el govern búlgar (especialment el de la UDF) donà suport a les posicions occidentals, coherent amb les aspiracions d’ingrés a l’OTAN, que es produí el 2004, i a la UE, el 2007. El govern sorgit de les legislatives del juny del 2001, amb l’exrei Simeó II com a primer ministre i en coalició amb l’MDL, no modificà substancialment la política econòmica. La contradicció entre el seguiment de l’ortodòxia macroeconòmica de l’FMI, que imposava reformes i alhora importants sacrificis, i el malestar d’una població que continuava empobrida, es posà de manifest amb l’elecció a la presidència de l’excomunista Georgi Părvanov, el qual revalidà el càrrec el 2006. Les eleccions legislatives del juny del 2005 suposaren el retorn dels socialistes al poder a través de la Coalició per Bulgària. El seu líder, Sergej Stanišev fou nomenat primer ministre amb el suport de l’MDL. Tanmateix, les condicions d’ingrés a la Unió Europea donaren poc marge d’actuació al nou govern. Malgrat els informes en què es dubtava de la seva viabilitat tant econòmica com institucional, Bulgària ingressà a la Unió Europea al gener del 2007, però en les eleccions al Parlament Europeu del maig la participació fou tan sols del 30%. Aquest any estigué marcat també per una llarga crisi diplomàtica amb Líbia, en què set sanitaris búlgars foren condemnats a mort pel dictador Moammar al-Gaddafi, els quals finalment pogueren ser repatriats.

Al llarg del 2008 la Unió Europea congelà part dels ajuts pel fracàs en la lluita contra el crim organitzat i la corrupció. En aquest context, la situació s’agreujà pels talls de subministrament de gas a conseqüència de les disputes entre Rússia i Ucraïna. Al juliol del 2009 el partit de centredreta Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària (GERB), liderat per l’alcalde de Sofia Bojko Borisov, s’imposà clarament als socialistes. La crisi de credibilitat amb la Unió Europea, tanmateix, no es tancà, i al desembre del 2010 França i Alemanya exclogueren Bulgària de l’espai de Schengen. A l’octubre del 2011, Rosen Plevnelijev, del GERB, guanyà les eleccions presidencials. Al febrer del 2013 el govern de Borisov dimití després dels enfrontaments entre manifestants contra l’austeritat i la policia, els quals causaren una quinzena de ferits. El president Plevnelijev nomenà aleshores un govern interí per organitzar noves eleccions al maig.

Llegir més...