i Burundi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Burundi

Sumari de l’article

Nom oficial deRepública de Burundi, Nom oficial deRépublique du Burundi (fr), Nom oficial deRepublika ’Uburundi (rn)
Dona conreant a Burundi
© US Geological
Estat de l’Àfrica centreoriental, limitat al N per Ruanda, a l’W per la República Democràtica del Congo, i a l’E i al S per Tanzània; la capital és Bujumbura.
Població: 
8.795.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
27.834 km2

La geografia

La geografia física

Hom distingeix a Burundi quatre regions geomorfològiques: els altiplans centrals, de 1.500 a 2.000 m d’altitud; la regió muntanyosa septentrional, que constitueix la partió d’aigües més elevada de Burundi, per damunt dels 2.600 m; la regió Imbo, entre 800 i 1.000 m d’altitud, que voreja el llac Tanganyika; i les regions deprimides de l’est. El clima és equatorial, bé que modificat als indrets de més altitud, amb una temperatura mitjana anual de 20°C i una pluviositat d’uns 1.400 mm l’any, llevat de la regió del llac Tanganyika, on arriba solament a 800 mm. La vegetació és de sabana a les àrees de baixa altitud, i de bosc a la regió muntanyosa septentrional. Hidrogràficament, el país és dividit en dues grans conques: la del llac Tanganyika, al qual desemboquen els rius Ruvizi i Malagarasi, i la de Kagera, ja fora de l’estat, al qual aflueixen el Ruvuvu i l’Akanyaru.

La geografia econòmica i l’economia

Burundi és un dels estats menys desenvolupats de tot Àfrica. La renda per habitant és una de les més baixes del món. Val a dir que, partint de nivells molt baixos, Burundi ha prosperat, fins al punt que la renda per habitant s’incrementà en el període 1960-81 a un ritme del 2,4% anual, que, tenint en compte l’increment de població, del 2,4-6% anual, vol dir un increment del PIB superior al 5%. Això ha permès a Burundi de situar-se cap al vintè lloc mundial començant per la cua i l’onzè o dotzè d’Àfrica, sense que el superi en renda per habitant cap dels estats veïns. La població activa presenta una estructura pròpia d’un estat precapitalista endarrerit.

L’economia de Burundi és essencialment d’autoconsum. En l’agricultura, els principals conreus són, per ordre de producció, els de bananes (primer productor d’Àfrica, però no és destinat a l’exportació), mandioca i batates, seguits dels de blat de moro, de melca i de llegums (mongetes en primer lloc). El te és conreat en petites àrees marginals, però ha assolit una qualitat remarcable. El cafè i el cotó sobresurten per llur valor econòmic (el cafè és la base de les exportacions fins al punt que els governs estimulen els altres conreus comercials a fi de no dependre dels preus del cafè). La ramaderia és poc important, atès que la primera espècie, la de bovins, és criada principalment com a símbol de riquesa i com a força de treball. L’explotació forestal, amenaçada per la desforestació, car el 98,9% de la fusta és emprada com a combustible, té com a primera espècie fustera l’eucaliptus. La pesca en el llac Tanganyika, en declivi acusat (unes 6.000 t el 1983), té un caràcter primitiu en el 46,8% de les captures. Dins la mineria, tret de la cassiterita i la bastnesita, tots els altres productes tenen un interès econòmic negligible, però aquests dos minerals pràcticament s’han extingit, malgrat que la cassiterita és, per ara, l’únic mineral exportat. Hom ha localitzat, però, bons jaciments de níquel (280 milions de t de metall contingut, 5% de les reserves mundials), d’urani i de vanadi (el més ric del món). Les prospeccions petrolieres han estat infructuoses fins els anys vuitanta, que tingueren èxit vora el riu Ruzizi. S’ha desenvolupat l’extracció de torba, que amb la llenya, de poder calorífic igualment baix, és el combustible habitual. Quan cal un combustible de qualitat, hom recorre al petroli d’importació. Dins la indústria sobresurt el sector alimentari, especialment la producció de cervesa i també les begudes analcohòliques, la carn, la preparació del cafè i el te; planta sucrera acabada, com també una de ciment. Tota la resta de l’activitat industrial és en un estadi de producció menestral: tèxtil (flassades), del calçat, de bicicletes, d’olis i sabó; així, l’electricitat consumida a Burundi prové majoritàriament del Zaire. Un projecte d’aprofitament de la conca alta del Kagera (considerat branca mare del Nil) ha de començar per les centrals elèctriques del Ruzizi, en col·laboració amb el Zaire i Ruanda. Burundi, que no disposa de ferrocarrils, té una xarxa de 6.400 km de carreteres i un parc d’automòbils insuficient. No hi ha cap companyia d’aviació nacional, i Bujumbura és un aeroport de capacitat limitada. És important la navegació al llac Tanganyika entre Bujumbura i Kiguma (Tanzània), d’on un ferrocarril transporta mercaderies o passatge a Dar es Salaam, port de l’oceà Índic. Bujumbura és, doncs, també, el primer port del país. Burundi rep una forta assistència econòmica i tècnica de Bèlgica. El comerç exterior, fortament deficitari, és dirigit especialment vers Alemanya (49,5%) i, després, a Bèlgica (4,6%) i Itàlia (3,4%). El cafè constitueix, amb el cotó i el te, el 93,6% de les exportacions. Els principals proveïdors són Bèlgica (15,4%), França (10,3%), el Japó (6,4%) i Alemanya (8,75%) i l’assorteixen de petroli i derivats, aliments, vehicles i productes tèxtils.

La geografia humana i la societat

La densitat mitjana de població és d’uns 200 h/km2 (1994) una de les més elevades d’Àfrica. El poblament és predominantment rural (93,7% de la població); l’única ciutat que supera els 100.000 h és Bujumbura, la capital de l’estat. La taxa de creixement és, teòricament, elevada: 32‰; el 1993, però cal relativitzar aquesta xifra atesa l’alta mortalitat, conseqüència del conflicte civil que des dels anys vuitanta devasta el país. Hom distingeix principalment dues ètnies: els hutus (81,9%), agricultors, i els tutsis (13,5%), ramaders, ètnia dominant al país; ambdós grups ètnics protagonitzen crònicament episodis sagnants. Hi ha un gran nombre de refugiats d’ambdues ètnies a Ruanda, Tanzània i el Zaire. Les llengües oficials són el francès i el kirundi. Hi ha un 80% de cristians (catòlics, 65,1%; protestants, 13,8%) i minories d’animistes i musulmans. Independent des de l’1 de juliol de 1962, l’any 1966 hom destituí Ntare V i proclamà la república. Posteriorment, des del 1981 fins al 1993 fou vigent un règim de partit únic sota el domini de la Union pour le Progrès National (UPRONA), únic partit legal, fundat el 1958. El 1992 fou aprovada una constitució democràtica multipartidista. La forma de govern és la república unitària multipartidista. Disposa d’un parlament unicameral (Assemblea Nacional) elegit per sufragi universal directe cada cinc anys, com ho és també el president. No obstant això, el clima de violència que viu el país no ha permès un funcionament normal de les institucions de govern. Burundi és membre de l’ONU, de l’OUA i és membre associat a la UE.

La història

Els primers habitants de la regió foren els batwes, un poble pigmeu de caçadors. Posteriorment hi penetraren els hutus, un poble agrícola bantú. Al voltant del segle XV el poble guerrer dels tutsis envaí la regió i, tot i assimilar la cultura hutu, esdevingué la casta dirigent en implantar-hi un règim més o menys feudal. El 1858 hi arribaren els europeus Richard Francis Burton i John Hanning Speke. Fou ocupat posteriorment pels alemanys, fins que el 1916 les tropes belgues procedents del Congo els n’expulsaren. El 1922 la Societat de Nacions ratificà el tractat d’Orts Milmos, que atorgava el domini belga sobre Ruanda i Burundi. A partir del 1952 Burundi gaudí d’una certa autonomia. El 1961, la Union pour le Progrès National (UPRONA; fundada el 1958), assolí 58 dels 64 escons. Louis Rwagosore, nomenat primer ministre, fou assassinat posteriorment. Finalment, l’1 de juliol de 1962 Burundi assolí la independència, i Mwambutsa IV fou proclamat rei. La independència coincidí amb la implantació d’una monarquia constitucional regida pel mwami (rei) Mwambutsa IV. La rivalitat ètnica entre els hutus i els tutsis (els quals controlen el poder militar) s’accentuà i les lluites originades desembocaren en l’assassinat de dos primers ministres i en diversos cops d’estat. El 1964 una expedició frustrada a Ruanda, integrada per refugiats tutsis residents a Burundi provocà represàlies dins els límits territorials de Burundi per part del govern de Ruanda. El 1966 Mwambutsa IV fou deposat pel seu fill, Carles Ndizéyé, que esdevingué Ntare V, el qual poc temps després també fou deposat, per Michel Micombero. Aquest suspengué la constitució del 1962, proclamà la república —de la qual es declarà president—, instituí un comitè nacional de la revolució, integrat per militars i dirigit per ell, i erigí en partit únic la UPRONA. Per l’abril del 1972 hom llançà contra els hutus l’acusació de conspirar contra el règim de Micombero per tal de reinstaurar Ntare V. En la repressió que succeí aquesta acusació moriren assassinats molts milers de hutus. El 1976 Micombero fou enderrocat i la presidència passà al coronel Jean-Baptiste Bagaza, el qual el 1984 fou reelegit president del Partit de la Unió per al Progrés Nacional (UPRONA), l’únic permès al país i fou confirmat en el càrrec de president en les eleccions generals en què concorria com a únic candidat. El 1985 les relacions entre el govern i l’Església Catòlica esdevingueren tenses arran de la detenció de diversos religiosos i l’expulsió de missioners, com també de l’anunci del govern d’intervenir directament en l’organització i les activitats de l’Església Catòlica. Al setembre del 1987, Bagaza fou enderrocat per un cop d’estat dirigit pel major Pierre Buyoya, que dissolgué la UPRONA i la constitució del 1981 i s’autoproclamà cap del nou Comitè Militar de Salvació Nacional. Per l’agost del 1988 —sota el segon govern de la II República— tingueren lloc brutals enfrontaments entre les ètnies hutu, majoritària, i la tutsi, minoritària (15%) i políticament dominant. El comitè militar intentà d’instaurar una política de reequilibri ètnic cercant un consens nacional en la denominada Carta de la Unitat, la qual cosa comportà una certa evolució cap a una espècie de multipartidisme dins la restauració de la UPRONA com a partit si bé no únic, dipositari de prerrogatives importants (desembre del 1990). La instauració d’una nova constitució, aprovada per referèndum el gener del 1991 (89% dels vots positius) valgué al règim de Buyoya i al tercer govern de la II República el suport internacional i de l’Església, tot i que encara continuaven pesant sobre l’economia del país factors tan negatius com el creixement demogràfic i la dependència dels preus del cafè. Durant el 1992, el president Pierre Buyoya intentà aconseguir la reconciliació nacional i la democratització del país, tot i els intents desestabilitzadors de les milícies radicals hutus i tutsis. El candidat hutu Melcior Ndadaye, del Front Democràtic de Burundi (FRODEBU), guanyà les eleccions presidencials del 1993, però un cop d’estat tutsi, dirigit per Jean Bikomago, tallà en sec el procés de pacificació, en executar el president i desencadenar un seguit de matances ètniques. El cop fracassà, i el poder tornà a mans dels civils hutus, però ja s’havia iniciat un procés de polarització ètnica. L’intent del nou president, C. Ntaryamina, de formar un govern d’unitat nacional fou frustrat pel seu assassinat (a l’abril del 1994). Enmig de nous episodis de violència entre hutus i tutsis, es designà president l’hutu S. Ntibantunganya. Per tal d’evitar la paralització del procés democratitzador es proposà la tramesa d’una força de pau interafricana, però els militars tutsis, tement perdre la seva hegemonia, s’hi oposaren. El 1996 un nou cop d’estat tutsi tornà el poder a P. Buyoya, que prometé el retorn de la democràcia davant les protestes dels partits hutus. Durant els primers anys, aquesta promesa es veié absolutament desvirtuada pels fets, sobretot quan el seu govern es dedicà a una ferotge campanya d’assetjament contra els rebels hutus que encara combatien refugiats a l’antic Congo, primer, i més tard a Tanzània. Tot i això, la reacció de la comunitat internacional fou marcadament cauta, i acceptà de manera tàcita el nou mandatari. No feren el mateix els països de la regió, que hi aplicaren un embargament fins que no es restablís l’Assemblea Nacional i es legalitzés el FRODEBU, organització de majoria hutu i guanyadora de les úniques eleccions democràtiques celebrades. El conflicte sagnant amb què es dirimia l’hegemonia entre els sectors més radicals dels hutus i els tutsis semblà, els primers anys del segle XXI, entrar en una via d’estabilització. Des dels seus inicis (1993), la guerra a Burundi (que forma part del conflicte més ampli de la regió dels Grans Llacs, amb la República Democràtica del Congo i Ruanda també com a escenaris principals) se saldà amb més de 200.000 morts. Un dels principals obstacles en les negociacions el constituïa la reforma de l’exèrcit, el qual molts dels grups hutus consideraven dominat pels tutsis. Mort Julius Nyerere el 1999, el nou mediador, Nelson Mandela, continuà el 2000 les iniciatives de conciliació en el marc dels successius acords d’Arusha (iniciats el 1999) avalant la signatura d’un alto el foc entre el govern i tres organitzacions tutsis, que no n’incloïen, però, la principal, les Forces per a la Defensa de la Democràcia (FDD). Mentrestant, els enfrontaments armats pel control de la capital continuaren i, en una situació molt confusa, a l’abril i al juliol del 2001 fracassaren dos intents de cop d’estat. A l’octubre, s’aconseguí la formació d’un govern de transició amb poders compartits i una presidència alternativa cada tres anys, però aquest cop foren les principals organitzacions hutus les que refusaren entrar-hi. Després d’una gran ofensiva del govern contra els rebels (desembre), al gener del 2002 Jean Minani, líder del Front Democràtic de Burundi (FRODEBU), la principal organització hutu, fou elegit president d’una assemblea nacional de transició. Al desembre, i malgrat la continuació de les hostilitats al llarg de tot l’any, el govern i l’FDD signaren un alto el foc. A l’abril del 2003, l’hutu Domitien Ndayizeye substituí el tutsi Pierre Buyoya al capdavant del govern provisional, i al juliol l’exèrcit rebel del partit hutu Front d’Alliberament Nacional (FNL) llançà una gran ofensiva sobre la capital, que provocà prop de 300 morts. Un mes més tard la Unió Africana comandà una força de pau interafricana d’uns 3.000 soldats. Al novembre, l’FDD i el govern signaren un acord en què es comprometien a posar fi definitivament a la guerra, i al desembre, el líder de l’FDD, Pierre Nkurunziza, i altres caps assumiren les carteres ministerials. Alguns mesos després (maig del 2004) es retiraren del govern bé que l’FDD no reprengué les hostilitats, i a l’agost del 2004 s’amplià l’acord de poder compartit a una vintena d’organitzacions, del qual l’FNL es mantingué apartat després de perpetrar una matança en un camp de refugiats tutsis procedents de la República Democràtica del Congo. Al gener del 2005, però, amb la constitució d’un exèrcit que incloïa membres de tots els grups (llevat de l’FNL), hom entrà en el que semblava una etapa d’estabilització: al març fou aprovada una constitució que estipulava poders compartits entre hutus i tutsis i al maig l’FNL i el govern signaren un acord de pau. En les eleccions celebrades al juny, l’FDD aconseguí la majoria a les dues cambres del parlament i dos mesos més tard Nkurunziza fou nomenat president. Fixà com a prioritats immediates la reconciliació nacional i la reactivació econòmica, amb uns acords de pau en desenvolupament que eren supervisats per la Missió de les Nacions Unides a Burundi (ONUB). Durant el 2006, la detenció de polítics del mateix CNFF-FDD acusats de conspirar per fer un cop d’estat —entre ells, Hussein Radjabu, principal rival del president al mateix partit— i les execucions d’opositors amenaçaren l’incipient procés de pau, però Nkurunziza aconseguí que la guerrilla hutu de les Forces Nacionals d’Alliberament (FNA), que no acceptava els acords de pau i actuava a la província rural de Bujumbura, deixés les armes en un acord signat a Dar es Salaam al setembre del 2006, que no es consolidà fins el 2008. A l’abril del 2009 es transformà en partit polític. L’ONUB deixà Burundi el 31 de desembre de 2007, en un any en què la inestabilitat política derivà en l’escissió del CNFF-FDD, i Nkurunziza quedà en minoria al parlament, on els dissidents s’aliaren amb l’oposició i dificultaren la tasca de govern. El 2008 la crisi política no minvava: el retorn del dirigent guerriller de l’FLA, Agathon Rwasa, exigint una entrada al govern que no fou acceptada, féu trontollar l’estabilitat i Radjabu fou condemnat a tretze anys de presó acusat de planejar el cop d’estat del 2006. L’economia, amb el cafè com a principal producte d’exportació, no arrencà pas, malgrat les ajudes externes. Al març del 2009 el Club de París de països creditors cancel·là tot el deute de Burundi.

Llegir més...