Agrupà principalment mercaders, artistes i menestrals. Els dirigents foren alguns ciutadans honrats descontents, mercaders i, durant la primera etapa, fins el 1455, alguns membres dels dos estaments inferiors. La Busca propugnava principalment la devaluació de la moneda, l’adopció de mesures proteccionistes i el sanejament de l’administració municipal; per a l’aplicació d’aquest programa, el partit popular cercà —i trobà— el suport reial a través del governador Galceran de Requesens i l’accés al govern municipal monopolitzat per la Biga, contrària a aquestes mesures. Aconseguí la primera victòria amb l’aprovació oficial, per part de la reina Maria (1452), del Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona, integrat per un centenar de mercaders, artistes i menestrals, en el qual la Busca tingué un paper predominant (el mercader Ramon Guerau, un dels dirigents del sindicat, expressà amb una mena de misticisme les reivindicacions buscaires). El Sindicat dirigí l’ofensiva contra els ciutadans honrats i acompanyà Requesens a Nàpols per tal de convèncer el rei Alfons IV de la necessitat de la reforma del govern municipal. Aconseguit el seu propòsit i nomenat Requesens lloctinent reial a Catalunya en lloc de la reina, aquest donà el poder a la Busca el 30 de novembre de 1453, data que marca l’inici d’un curt període de redreç. La Busca prengué de seguida una sèrie de mesures: devaluació monetària, proteccionisme en la indústria i el comerç, i obertura de la conselleria i el Consell de Cent a tots els estaments, gràcies al privilegi reial del 7 d’octubre de 1455. Tant aquestes realitzacions com la lluita inicial suscitaren l’entusiasme popular, en certs casos pel sol fet d’ésser un moviment contra els rics. Els ciutadans defensaren amb energia llurs privilegis i, posant obstacles en el camí dels buscaires a les corts del 1454 i en d’altres ocasions, aconseguiren alguns èxits. També saberen aprofitar la divisió interna de la Busca en moderats i extremistes per a infiltrar-se en el govern municipal. Aquest clima de lluita política i de depressió econòmica, que les mesures preses no podien aturar sinó a la llarga, feu que la Busca anés perdent popularitat. Amb l’empresonament del príncep Carles per ordre del rei Joan II, els ciutadans, des de la generalitat, prengueren la iniciativa de salvar-lo; l’element emotiu dominà momentàniament totes les voluntats, talment que el rei perdé el prestigi i gairebé l’autoritat a Barcelona a favor de l’oligarquia. Aquesta mirà d’identificar la causa del príncep amb la defensa dels privilegis de la terra (que comportaven immunitats per a les classes superiors catalanes) i imposà el seu punt de vista a la Busca: desfeu el sindicat (1462) i executà els principals dirigents de la Busca moderada. Acabada la repressió, exiliat Galceran de Requesens i allunyada la reina Joana, l’oligarquia començà una llarga guerra (1462-72) contra la monarquia, que acabà, però, sense aconseguir l’objectiu d’afermar-se en el poder.