Estudià dret i féu de periodista. A partir d'Il deserto dei Tartari (1940) i sobretot I sette messaggeri (1942) es destacà com a narrador de fantasia desbordada i d’humor caricaturesc, a mig camí del surrealisme i la literatura de l’absurd. Entre els principals reculls cal esmentar Paura alla Scala (1948), Un caso clinico (1953) i Il crollo della Baliverna (1954).