Fonamentà el seu academicisme en l’harmonització suau dels tons i en l’elegància convencional de les formes. Sobresortí com a retratista de l’aristocràcia i de la cort imperial: Retrat d’Alfred Bruyas (1840), Autoretrat (1852), Retrat de Napoleó III (1865), pintures al·legòriques de l’Hôtel Pereire, Fedra (1880).