Emigrà a Cuba, on publicà No desterro (1913) i Vento mareiro (1915), amb els quals s’inicià en la poesia d’intenció política i social. Tornà a Galícia el 1915, i publicà Da terra asoballada (1917). La seva obra posterior rebé la influència del Modernisme i s’inspirà en els mites cèltics. Reuní en A rosa de cen follas (1927) la seva lírica amorosa, i a Camiños no tempo (1949) la seva poesia liriconarrativa. El 1958 publicà el poema Samos. Conreà també el teatre, amb A man da santiña (1920) i O Mariscal (1926), escrita en col·laboració amb A.Villar Ponte.