i Francisco Cabarrús | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francisco Cabarrús

finances fin i història hist
Financer i polític al servei de la monarquia hispànica.
Baiona, 1752 — Sevilla, 28 d’abril de 1810

Comte de Cabarús. S'establí a Saragossa a casa d’un comerciant català, Gelabert, amb la filla del qual es casà, i a Madrid, com a fabricant de sabons. A la seva iniciativa es degué la creació del Banco de San Carlos (1782), el primer banc oficial de la monarquia, del qual fou director, i de la formació de la Compañía de Filipinas (1785) —fusió de la Companyia de Comerç de Barcelona i de la Compañía Guipuzcoana de Caracas—, que monopolitzà el comerç amb Àsia. Des del 1783 fou conseller de finances. A la mort de Carles III perdé la seva influència: hagué de dimitir la direcció del banc, fou denunciat a la Inquisició per enciclopedisme i fou empresonat els anys 1790-92 acusat de malversació. Godoy aconseguí de rehabilitar-lo.

A partir del 1797 acomplí diverses missions diplomàtiques a Europa a favor del Directori, organisme amb el qual estigué relacionada la seva filla Thérésa Cabarrús; per això no fou acceptat el seu nomenament com a ambaixador de Carles IV a París (1798), encara que fou donat com a motiu el seu naixement a França. Influí en el nomenament de Saavedra i Jovellanos com a ministres. El 1800, a la caiguda d’Urquijo, fou desterrat de la cort. En accedir al tron JosepI Bonaparte, fou nomenat ministre de finances.

Entre els seus escrits sobre economia i política, cal destacar Elogio del Conde de Gausa (1786), Elogio de CarlosIII (1789) i, sobretot, les Cartas sobre los obstáculos, que la naturaleza, la opinión y las leyes oponen a la felicidad pública (1808), escrites els anys 1792-93, dirigides a Jovellanos, on exposa les seves idees, pròpies de la il·lustració i, en molts punts, francament influïdes per l’esperit enciclopedista i revolucionari francès.

Llegir més...