Fill de l’argenter Francesc Cabot i Ferrer, continuà el negoci familiar. És germà del col·leccionista Emili Cabot.
Aconseguí una sòlida posició financera i fou president de les principals associacions econòmiques i culturals de Barcelona: Banc Comercial, Metro Transversal, Tívoli, Cinaes, Fira de Mostres, Cambra Oficial de Comerç i Navegació (1921-26), Centre Excursionista de Catalunya (1899) i Orfeó Català (1901-35).
El 1900, en contra de la voluntat de la Junta i sobretot de Lluís Millet, accedí a la vicepresidència de l’Orfeó Català. En molt poc temps aconseguí el suport de la Junta, i es convertí en president de l’entitat. Sota el seu mandat, i gràcies a la seva perseverança, fou construït el Palau de la Música Catalana (1908) i fundada la Revista Musical Catalana (1904).
La seva passió per la literatura el dugué a freqüentar les tertúlies del Cafè Continental i l’Hotel Colón, i assistí assíduament a les festes dels Jocs Florals, dels quals fou mantenidor (1888), secretari (1889) i tresorer (1908). També participà en les reunions d’Els Quatre Gats i en les Festes Modernistes de Sitges, on coincidí amb artistes i poetes com ara Ramon Casas, Joan Maragall o Josep Puig i Cadafalch. Impulsat per l’amor a les lletres, publicà un recull de poemes i diversos llibres de viatges i col·laborà en les principals revistes culturals. Fou un dels fundadors de La Veu de Catalunya (1899). Escriví a La Renaixença amb el pseudònim de Dr. Franch, a Il·lustració Catalana, que ell finançà, i a la Revista Musical Catalana. Publicà De fora casa (1898), A cop calent (1900), Narracions de viatge i un llibre de records, El cant del cigne (1938).
Milità a la Lliga Regionalista. Fou diputat provincial el 1911, i col·laborà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya, i durant uns quants mesos, president de la Diputació.