Diplomàtic de carrera, fou durant molts anys cònsol a Barcelona. Iniciat en la poesia hermètica a Pedra do sono (1942) i O engenheiro (1945), evolucionà cap a l’expressió de la problemàtica socioeconòmica del nord-est brasiler, la qual cosa el convertí en el poeta de més ressonància al seu país. Cal destacar Quaderna (1960), Dois parlamentos (1961) i Educação pela pedra (1966), Agrestes (1985) i Crime na Calle Relator (1987). Conreà també el teatre d’inspiració popular (Morte e vida severina, 1956), l’assaig (Joan Miró, 1950), publicat a Barcelona, i el llibre de records: Paisagens com figuras (1955), sobre la seva estada a Catalunya. Influí en la primera època de Joan Brossa, del qual prologà Em va fer Joan Brossa (1952); aquest publicà a Dau al Set versions catalanes de poemes de Cabral (1949).