i Ramon Cabrera i Grinyó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ramon Cabrera i Grinyó

Ramon Cabrera
© Fototeca.cat
història militar hist mil
Cap militar carlí.
Tortosa, Baix Ebre, 27 de desembre de 1806 — Wentworth, Surrey, Anglaterra, 24 de maig de 1877

Fill d’un patró de cabotatge, mort el 1812, i de Maria Grinyó. Deixà el seminari per incorporar-se als partidaris de l’infant Carles-Maria Isidre, que s’aplegaven a Morella al voltant del baró d’Herbers. Derrotat i afusellat aquest (1833), Cabrera es destacà per la seva gosadia i els dots de comandament (viatge a Navarra a través de territori governamental, gener-febrer del 1835). Afusellat Manuel Carnicer (abril del 1835), Cabrera el substituí al capdavant de les forces carlines d’Aragó i del País Valencià (Maestrat, Ports, Baix Ebre, Matarranya i Baix Aragó) i donà un gran impuls a la guerra (sobretot per la seva extraordinària mobilitat). En represàlies per la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i Torrecilla, a la comarca d’Alcanyís, el general Agustí Nogueras obtingué del capità general de Catalunya, Espoz y Mina, l’afusellament de Maria Grinyó, mare de Cabrera. L’execució, a la Suda de Tortosa (16 de febrer de 1836), tingué una gran repercussió a Europa i contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat (conveni d’Elliot). Pel setembre-novembre de l’any 1836 acompanyà el general Miguel Gómez en la seva expedició per La Mancha, Andalusia i Extremadura; però Gómez, envejós, l’obligà arterosament a abandonar-la. Amb forces reclutades al país, menà una campanya agilíssima per La Mancha, La Alcarria i terres de Sòria, fins que fou derrotat i ferit a Rincón de Soto (Rioja) i Arévalo de la Sierra (Sòria). El 1837, després del combat del Pla del Pou i dels afusellaments de Burjassot, restablí la situació del Maestrat prenent de nou Cantavella i guanyant Sant Mateu. El 29 de juny protegí el pas de l’Ebre de l’expedició reial; comandant l’avantguarda carlina acampà a les envistes de Madrid i demanà, endebades, que la capital fos assaltada. De tornada, s’apoderà per sorpresa de Morella (gener del 1838) gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió, i feu fracassar l’intent del general Oraa de recobrar aquesta plaça forta. Nomenat comte de Morella i tinent general després de la victòria de Maella (octubre del 1838), obtinguda contra el general Ramón Pardiñas, organitzà un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l’activitat carlina el 1838, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el conveni de Bergara (1839) i, malalt, es retirà cap a la Catalunya Vella (1840). Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França (juliol del 1840), fet que clogué la Guerra dels Set Anys (primera guerra Carlina). El 1848 entrà novament al Principat des d’Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de Catalunya, d’Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes. Guanyà el títol de marquès del Ter en els combats d’Amer i del Pasteral (gener del 1849), on fou ferit; operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller. Però la gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra no arrelés fora de Catalunya l’obligaren a refugiar-se a França (abril del 1849) i, més tard, a Anglaterra. En aquesta segona guerra Carlina o dels Matiners inicià la seva evolució ideològica: els manifests eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les noves institucions promeses per Montemolín. El seu casament (1850) amb Marian Katherine Richards, dama anglesa i anglicana de l’alta societat, i el fet de residir a Anglaterra l’allunyaren del carlisme i l’acostaren a conviccions liberals, o potser simplement el convertiren en un escèptic. Quan Carles-Maria dels Dolors de Borbó i d’Àustria-Este, el net de Carles-Maria Isidre, volgué posar-lo al capdavant d’un tercer aixecament carlí i li concedí el títol de duc del Maestrat, Cabrera s’hi negà i rompé amb ell. El 1875 reconegué per rei legítim Alfons XII, i aquest el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. Cabrera ha estat presentat com un sàdic (el Tigre del Maestrat) i com un traïdor, bé que darrerament la tendència dels autors carlins ha estat d’integrar-lo entre els seus herois. Feu del terror una arma en la guerra, però la propaganda liberal el denigrà sistemàticament. Tampoc no li faltaren enemics en el camp carlí, a causa de la seva crítica oberta del propi partit i pel fet de no ésser considerat prou devot. Els caps aragonesos Quílez i Cabañero l’acusaren, sense fonament seriós, d’afavorir els catalans en detriment dels aragonesos. Hom el considera, amb Zumalacárregui, el més destacat general del carlisme, i, amb Prim, la màxima figura militar catalana del segle XIX.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...