i Cabrera de Mar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cabrera de Mar

Sumari de l’article

Cabrera del Maresme, Cabrera de Mataró
Cabrera de Mar Església parroquial de Sant Feliu
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, a la costa, entre la riera d’Argentona i el nucli urbà de Vilassar.
Població: 
4.408 h
[2009]
Extensió: 
17 km2

Situació i presentació

El terme municipal (dit tradicionalment Cabrera de Mataró) s’estén a la costa, entre Vilassar de Mar (W) i Mataró (E), envoltat pel N i el NW, al sector muntanyós de la Serralada Litoral, pels termes d’Argentona i de Cabrils. Entre el turó de Burriac i Montcabrer s’aixeca el poble de Cabrera, cap de municipi, format a més pel veïnat d’Agell i diverses urbanitzacions.

La platja és llarga (2,3 km) i ampla; hi ha nombrosos torrents que davallen de les muntanyes i recorren el terme (la riera d’Argentona forma el límit, en part, amb Mataró). Les màximes altituds del municipi són el turó de Burriac (401 m), on s’aixeca el castell, al límit amb Argentona, el d’en Cirers (471 m), trifini amb Argentona i Cabrils, i, més pròxim a la costa, Montcabrer (319 m), límit amb Cabrils. La xarxa viària és important: l’autopista C-32 travessa el terme i constitueix una ràpida via de comunicació amb Barcelona; la carretera N-II i la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa passen paral·lelament a la platja. Una carretera local uneix els nuclis de Vilassar de Mar, Cabrera de Mar i Argentona. Part del camí del Mig (que correspon a la Via Augusta dels romans) comunica Mataró amb Cabrera, i nombrosos camins veïnals i de bosc creuen encara el terme.

La població i l'economia

Cabrera apareix en el fogatjament del 1358 amb una població (cabrerencs) de 59 focs (unes 295 persones); en el de vers el 1380 apareixen 64 focs (unes 320 persones), que, segons l’arxiu de la parròquia, el 1570 s’havien reduït a 40 focs (unes 200 persones). Al segle XVIII la població era d’unes 600 persones (678 h el 1718, 613 h el 1787). El 1860 assolí un màxim de 978 h, i després disminuí (806 h el 1900). Al llarg del segle XX ha anat augmentant, especialment els darrers anys: 1 102 h el 1930, 1 152 h el 1940, 1 262 h el 1950, 1 478 h el 1960, 1 705 h el 1970, 1 703 h el 1981, 2 812 h el 1991 i 3 763 h el 2001. L’any 2005 s’arribà als 4 119 h. Una bona part d’aquesta població es concentra al nucli urbà, i la resta viu en cases de pagès o de camp, urbanitzacions i xalets, que fan doblar la població flotant a l’estiu.

La base de l’economia tradicional ha estat l’agricultura, amb predomini dels productes hortícoles.

El castell de Burriac, a Cabrera de Mar
© Fototeca.cat
Al sector més muntanyós del terme hi ha una extensió forestal on predominen els boscos de pins. A partir de la dècada del 1960, els camps de conreu (on continuen predominant els conreus d’horta i de plantes ornamentals i flors, principalment clavells, amb la utilització d’hivernacles) han minvat en benefici de la indústria i del turisme. La indústria adquirí un desenvolupament important des del principi del segle XX, afavorida per la proximitat de Mataró. A la zona industrial, que s’estén en bona part als dos costats del camí del Mig, vers Mataró, hi ha instal.lades nombroses empreses, tant petites com mitjanes, molt diversificades: tèxtil (que abraça més de la meitat de l’activitat industrial local amb diverses empreses de gènere de punt, acabats tèxtils, blanqueig, tints, estampats), cartons, derivats del plàstic, electrodomèstics (aspiradors), arts gràfiques, metal·lúrgiques, ciment, empreses de transport, d’aigua mineral, etc. S'hi celebra mercat setmanal cada dimarts. Pel que fa a l’oferta turística de Cabrera, que té 2,3 km de platja, disposa de places hoteleres i d’un alberg juvenil situat a la Torre Ametller.

El poble de Cabrera de Mar

El poble de Cabrera de Mar (dit tradicionalment Cabrera de Mataró) és a 3 km de la mar, té 2 277 h el 2006 i és a 104 m d’altitud, al peu de les muntanyes de Burriac i de Montcabrer, que el dominen amb la seva característica silueta. Centra el nucli l’església parroquial de Sant Feliu de Cabrera, que substituí la primitiva. Iniciada el 1540, fou consagrada el 1570 i bastida en un estil gòtic tardà que encara subsistia a l’època; el campanar és de torre quadrada i es conserven les fortificacions de la façana. El 1965 la paret de l’absis es recobrí amb pintures monumentals. El retaule de Sant Joan Baptista procedent del temple anterior, notable obra de Bernat Martorell, de la seva primera època (vers 1420), es conserva avui al Museu Diocesà de Barcelona; es conserva també una notable creu d’argent del principi del segle XVII. La plaça del Poble forma un bell conjunt arquitectònic, amb cases de la fi del segle XIX i del començament del XX. Entre les cases antigues i masies interessants es destaquen Ca l’Aimeric, potser del segle XV, amb un finestral gòtic, Can Fontanals (del 1668), i també Ca l’Escolà, Can Borrega, Can Vallescà (segle XVIII).

Les festes més importants de Cabrera de Mar comencen amb la festa major d’hivern de Sant Vicenç, que té lloc el diumenge pròxim al 22 de gener. El Carnaval s’ha celebrat ininterrompudament des del 1940. L’acte més característic és l’entrada de les comparses a la sala de ball, quan les parelles disfressades de personatges coneguts es fan acompanyar d’una música adient a la seva disfressa. També se celebra la Segona Pasqua. El primer diumenge d’agost té lloc la festa major de Sant Feliu, que inclou diversos actes.

Altres indrets del terme

El veïnat d’Agell, al NE del poble de Cabrera, es troba dividit en dos nuclis, Agell de Dalt i Agell de Baix; el primer és al voltant de l’església de Santa Helena, església esmentada des del 1236 i reconstruïda al segle XVI en un estil gòtic tardà. El primer esment del lloc (villa Agello) és del 990 i el conjunt del veïnat és format per masies esparses i torres d’estiueig, entre les quals cal destacar Cals Frares. El 18 d’agost s’hi celebra la festa major.

Amb la creixent funció de lloc de segona residència, s’han format nombroses urbanitzacions tant a l’interior com al sector marítim del terme, on les cases i els apartaments es troben al Pla de l’Avellà i Costamar. Les urbanitzacions més importants del sector de muntanya són l’Esplai, Domènec, Sant Sebastià, Santa Marta (a Montcabrer), la Creueta, Can Segarra i Sant Joan d’Amunt, Sant Sebastià i d’altres.

Entre les troballes d’època romana del terme es destaquen el conjunt arqueològic de Can Modolell (amb un temple dedicat, sembla, a Mitra), el jaciment de Can Benet, on el 2002 es trobà un mosaic datat de l’any 150 aC, i restes de vil·les romanes a la zona d’Agell. L’església de Sant Cebrià esmentada el 1023 era prop de la costa i fou coneguda des del segle XIII com Santa Margarida del Viver; era romànica i fou desmuntada modernament.

El castell de Burriac, o de Sant Vicenç, s’aixecava al cim del turó cònic, i la seva silueta es retalla encara des d’una gran part de la comarca. A la part superior hi havia la capella, la sala d’armes i els habitatges i al seu costat s’aixeca encara gran part de la torre mestra, de base circular; més avall hi ha les sitges i restes de dependències. Una bona part de les construccions són dels segles XII i XIII, però la torre conservada i la capella són del segle XV. El 1986 van començar les obres de restauració del castell.

Als vessants meridionals del turó (la part del cim degué ser destruïda pel castell) es conserven importants restes del poblat ibèric de Burriac, que, segons les últimes excavacions, és considerat un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya (20 ha). Les restes que s’han trobat se suposa que corresponen a l’antiga ciutat d’Ílduro, que precedí la ciutat romana d’Iluro (Mataró). Descobert el 1881 per Joan Rubio de la Serna, s’hi relaciona la necròpoli ibèrica de Can Rodon de l’Hort. Els materials exhumats el 1888, especialment ceràmica de vernís negre importada, ceràmica local, fíbules i armes, es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona. Aquest poblat respon a un tipus de poblament en què les confluències dels carrers originen unes illes de forma romboidal. Pel que fa a la seva muralla, en romanen restes que configuren un pany de més de 350 m de longitud que en certs indrets sobrepassa els dos metres de gruix. S'hi han trobat també habitages bastits amb sòcols de pedra, parets de tàpia i sostre de fusta, i que tenien cisterna d’aigua, i sitges. Sembla que el poblat tingué diversos períodes de vitalitat: el primer, que correspon al moment més florent de la cultura ibèrica (desenvolupat entre els segles VI i IV aC); el segon, que se succeí entre els segles IV i III aC; i el tercer, de màxim esplendor, durant el segle II aC, quan exportaven vi i encunyaven moneda. Cap al segle I aC hi hagué a un procés d’abandó del poblat en direcció al pla, on hi havia els establiments romans, i a mitjan segle estava abandonat. També als vessants meridionals del turó hi ha la font Picant, a 245 m d’altitud, urbanitzada (descoberta a mitjan segle XIX, l’aigua ha estat comercialitzada).

La història

El primer esment de l’església de Sant Feliu de Cabrera és, segons l’arxiver Josep Mas, en un document del 1023 (amb les sufragànies de Sant Joan i Sant Cebrià), i la vila de Cabraria figura des del 1037. Inicialment el lloc de Cabrera no fou vinculat a la jurisdicció del proper castell de Sant Vicenç o Burriac, i al segle XI formava part, amb Premià, de la jurisdicció reial dita de les Franqueses del Vallès, el Llobregat i el Maresme, que gaudia d’una sèrie de privilegis (en la venda que els Santvicenç feren a mitjan segle XIV dels castells de Burriac i de Vilassar als Desbosc no apareix el lloc de Cabrera). D’altra banda, i per documentació, es coneix l’existència de la domuso casa forta de Cabrera dins el terme, que gaudia de drets feudals, fortificació de la qual no resta cap vestigi. Des del segle XV, però, la població es vinculà ja a la senyoria de Burriac.

Col·laboració: 
TLlC / MTa
Llegir més...