Fins el 1961 dirigí, al seu país, els Lunes de la Revolución , i l’any següent viatjà a Bèlgica com a funcionari del servei diplomàtic, càrrec al qual renuncià el 1965 i s’instal·là a Londres. De la seva obra cal destacar els relats Así en la paz como en la guerra (1960), Delito por bailar el chachachá (1995) i Todo está hecho con espejos (1999), les novel·les Vista del Amanecer en el trópico (1964), reelaborada posteriorment en Tres tristes tigres (1966, Premio Biblioteca Breve de 1967), obra de desbordant capacitat imaginativa i que el consagrà, La Habana para un infante difunto (1980) i, de publicació pòstuma, La ninfa inconstante (2008). És autor també de Exorcismos de esti(l)o (1976) i Ella cantaba boleros (1996), en els quals barreja l’assaig amb el divertiment literari, i d’assaigs i reculls d’articles centrats sobretot en la denúncia del castrisme i en la literatura: O (1975) Mea Cuba (1992), Mi música extremada (1996), Vidas para leerlas (1998) i El libro de las ciudades (1999). A banda, són molt notables els seus llibres sobre cinema, molts dels quals reculls de crítiques: Un oficio del siglo XX (1963), Arcadia todas las noches (1978) i Cine o sardina (1997). El seu estil es caracteritza per l’experimentació constant, a través de la qual consolidà un món propi carregat de reminiscències havaneres. Fou també autor de guions cinematogràfics. El 1997 rebé el premi Cervantes.
Guillermo Cabrera Infante
© Fototeca.cat
Escriptor cubà.