Situació i presentació
El terme municipal de Cadaqués, de 26,44 km2, s’estén al sector de llevant de la península del cap de Creus, extrem més oriental de la península Ibèrica, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que en contacte amb la mar formen una costa extremament articulada. A llevant limita amb la Mediterrània, mentre que per ponent ho fa amb els municipis de Roses i del Port de la Selva.
Comprèn la vila de Cadaqués, cap de municipi, al fons de la badia del mateix nom, l’antic nucli pescador de Portlligat i diverses urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Hi porta una carretera local des de Roses i una altra carretera des del Port de la Selva.
L’etimologia del topònim ha estat discutida: una opinió el fa derivar de “cap de quers” (roques), potser influïda pels gravats francesos del segle XVII on es llegeix Cap de Quiers, mentre una altra el fa derivar de “lloc abundant en càdecs” (ginebre, arbust).
El marc físic
La carena de la muntanya del Pení (606 m), que domina la vila pel SW amb la seva característica silueta i separa el terme de Cadaqués del de Roses, i la que forma el puig dels Bufadors (433 m) vers el NW, al límit amb el terme del Port de la Selva, encerclen el territori i li donen el caràcter de península difícilment accessible des de l’interior del país (la carretera de Roses pel coll de la Perafita no es construí fins a la fi del segle XIX).
La vila de Cadaqués ha estat, doncs, una població amb la mar com a única porta de sortida; aquest aïllament ha configurat la personalitat marinera de la vila i els seus habitants han conservat fins a temps recents particularitats en els seus costums i en la seva parla (es conserva l’article salat i trets de transició cap al rossellonès), a més d’una certa endogàmia que reflecteix la dita “nos amb nos, com els de Cadaqués”, documentada ja per Zamora (1790).
La peculiar constitució geològica del territori de Cadaqués, format per un immens banc de llicorella, que dona al paisatge el característic color gris plom, atenuat pel verd de les oliveres i de les garrigues; les terrasses o feixes mantingudes per les parets seques fetes amb les lloses esquistoses, que s’enfilen fins a les carenes, abans poblades de vinya i ara d’arbustos o d’oliveres; la llum, els vents, el blanc de l’arquitectura de les cases, i molts altres aspectes de la vida i de la història de Cadaqués han estat glossats per Josep Pla en la seva obra Cadaqués (1947).
La costa àrida, amb penya-segats que s’alternen amb puntes i entrants poc enlairats sobre la mar, s’inicia al S a Cala Jóncols i continua, solitària i descarnada, per la punta de la Figuera i el petit entrant on desemboca el Torrent Bo, fins al promontori que tanca per llevant Cala Nans, damunt el qual hi ha el far de Cala Nans (1864), extrem de migdia de la badia de Cadaqués, la més resguardada i profunda de la Costa Brava.
Les aigües de les torrenteres que davallen de les muntanyes que l’encerclen han configurat la badia en diverses calanques: després de Cala Nans i dels illots des Cucurucú de sa Cebolla, sa Conca rep la riera de Sant Pius V, la platja del Llaner Petit, la Jorneta, la del Llaner Gros, la riera de Palau, i sa Riera, la més important, desemboca ara a la Platja Gran, a l’esquerra del nucli antic (abans desembocava a Port d’Alguer o Portdoguer) i marca el fons de la badia; aquesta continua després amb les cales des Poal i des Pianc i acaba a Cala Ros i la Punta Oliguera, a migdia de la qual s’alça l’illot rocós des Cucurucú, a l’entrada de la badia, i l’illa de s’Arenella. La costa continua per la costa rocosa des Caials i amb la badia de Portlligat, tancada per l’illa de Portlligat, una de les més extenses.
La platja de s’Alqueria i cala Guillola, amb el Jonquet a migdia, precedeixen el gran promontori del cap de Creus, de morfologia turmentada, amb alts penya-segats de roques grises, damunt el qual, a 79 m d’altitud, s’alça el far (1853); a migdia del promontori s’obren Cala Bona, la Jugadora i la Fredosa, i davant el seu extrem hi ha l’illot de la Maça d’Oros. Ja a la costa del nord trobem l’illa de s’Encalladora. Dominant per ponent la cala de Culip, on hi havia hagut el poblat turístic del Club Méditerranée, i per Cala Culleró i es Portaló s’arriba, ja al límit amb el Port de la Selva, a Cala Galladera. A causa de les peculiars característiques geològiques i biogeogràfiques del sector del cap de Creus, el 1998 va ser creat un parc natural per tal d’assegurar-ne la conservació, que afecta en part el municipi de Cadaqués.
La població i l'economia
Els anys d’esplendor econòmica dels segles XVIII i XIX es reflecteixen en el procés demogràfic: de 708 h el 1718, la població (cadaquesencs) passà a 1.598 h el 1787 i a 2.418 el 1860; la fil·loxera marcà una gran onada d’emigració a Amèrica, especialment a Cuba, i el cens del 1900 registra 1.557 h. El descens continuà lent i gradual fins el 1960 (1.078 h), i des d’aleshores inicià una recuperació (1.272 h el 1970, 1.801 h el 1989 i 2.024 h el 2001 i 2.623 h el 2005), afavorida pel turisme.
Cadaqués
© Fototeca.cat
Els antics boscos foren talats ja en època del domini de Sant Pere de Rodes, es consumí una gran quantitat de fusta en la pesca a l’encesa i els boscos comunals anaren desapareixent; les aigües pluvials descarnaren la terra, i el sistema de feixes amb parets seques salvà el país d’una total degradació del terreny. Les vinyes arribaren als llocs més elevats de la muntanya i la producció de vi i de garnatxa permeté l’exportació a Itàlia, França, la resta de l’Estat espanyol i, des de la llibertat de comerç amb Amèrica, també a aquest continent. L’època d’or de la vinya coincidí, als segles XVIII i XIX, amb la de la navegació, i els anys de màxima riquesa econòmica de la població foren els de la segona meitat del segle XIX, quan la fil·loxera havia arruïnat les vinyes franceses i no havia arribat encara a les nostres terres. Actualment l’agricultura té poc pes econòmic. La mort dels ceps (1880) fou una terrible desgràcia, i una considerable part del terme restà erma; els vessants més baixos i propers a la població foren plantats d’oliveres, i el seu conreu, malgrat els estralls que feren les gelades del 1956, ocupa més del 80% de les terres conreades. Un molí d’oli o trull assorteix el consum local. Hi ha petites extensions de vinya i horts al voltant de la vila.
L’activitat pescadora —bàsica en la història de la vila— ha perdut tota la seva importància davant la creixent funció de lloc residencial i turístic. Resten unes poques barques que venen la major part del seu producte a la subhasta de Roses (els pescadors cadaquesencs tenen, però, confraria de pescadors); hi ha petits vivers de llagostes, i des de la dècada del 1990 també es comercialitzen estacionalment garotes i musclos de roca, molt abundants a la costa. La tradicional elaboració d’anxoves es manté a nivells casolans i per al consum local.
La major part de la indústria de Cadaqués és constituïda per empreses de construcció, activitat que aplegava el 25,4% de la població ocupada el 2001; segueixen les d’alimentació, fusta i metall en menor nombre. Hi ha mercat el dilluns. El sector del serveis, a què es dedicava el 65,4% de la població ocupada, és el més important gràcies al turisme.
Imatge comparativa del sector del Cap de Creus on hi havia el Club Med
© Estudi Martí Franch
El turisme és de caràcter residencial; moltes cases antigues del poble han estat arranjades com a lloc de segona residència, i s’han edificat un gran nombre d’apartaments, generalment adequats al caràcter de la població, i xalets, alguns ja del principi del segle XX, en què Cadaqués esdevingué un lloc prestigiós que atragué la burgesia barcelonina i gironina. Les edificacions residencials que ressegueixen la costa han eixamplat la vila cap a l’interior i s’estenen vers Portlligat i el seu petit nucli. Ja al sector desèrtic del cap de Creus hi havia el poblat del Club Méditerranée, de caràcter privat. Tancat des del 2004, entre el 2005 i el 2010 es desconstruí el complex turístic i es restaurà el paratge natural (obra dels arquitectes Martí Franch i Ton Ardèvol). La importància del turisme queda reflectida en el nombre d’habitatges de segona residència, que sobrepassa amb escreix els de primera.
La vila de Cadaqués
Morfologia urbana
Vista de Cadaqués (Alt Empordà)
© C.I.C - Moià
La vila de Cadaqués es troba a 23 m d’altitud, al fons de la badia. El nucli antic estava emmurallat i ocupava el pujol rocós de la dreta de la riera que acaba en el lloc anomenat la punta des Baluard (o Riba de Nemesi Llorens), on encara s’alça una torre semicilíndrica que abans de la construcció de la riba s’assentava sobre les roques batudes per la mar, emblanquinada com totes les cases de la vila. Conserva el portal de l’antic recinte, d’arc rebaixat i cobert d’emblanquinat, que donava a la Platja Gran (a l’altre extrem hi havia el portal d’Amunt) des d’on, pel carrer del Call (nom que evidencia l’existència d’un nucli jueu a l’edat mitjana), costerut, s’arriba dalt del turó, coronat per l’església; un altre carrer seguia l’esquena d’ase des Baluard i desembocava a la placeta de l’Ajuntament; entre aquests dos carrers principals, una xarxa de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses i còdols, i placetes formen el conjunt arquitectònic del vell Cadaqués. Des des Baluard la vila s’estén a banda i banda, fent dues grans corbes sobre la badia, resseguida per la riba.
Carrer de Cadaqués (Alt Empordà)
© C.I.C - Moià
L’església parroquial de Santa Maria s’alça al punt més enlairat del nucli antic, i la seva gran fàbrica presideix la vila i li dona la característica silueta des de la mar i des del camí que ve del coll de Perafita, tan sovint representada pels pintors que han utilitzat Cadaqués com a tema de paisatge. Iniciada a mitjan segle XVI, en la seva major part és d’estil gòtic tardà (una bona part de la nau única, la capçalera poligonal de set cares i les capelles laterals); la part de la nau propera al frontis és del segle XVII (1634-40), i l’anomenada capella fonda, al mur esquerre, és dels segles XVIII i XIX. Al frontis, reformat modernament, hi ha una porta d’arc de punt rodó i una rosassa. Corona la façana un minúscul campanar de cadireta, i sobre el costat esquerre s’alça el campanar de torre, de base quadrada i un cos superior octagonal. Conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. Completen la decoració barroca de l’església nou retaules de fusta daurada, molt més petits, a les capelles laterals (segles XVII i XVIII), i té també interès la trona de pedra i l’orgue del segle XIX, amb curioses taules pintades. Exteriorment l’edifici és arrebossat i emblanquinat.
Façana principal de Casa Serinyana
© Alberto González Rovira
L’eixample que ressegueix la badia a banda i banda de la vila es formà sobretot a partir del moment d’eufòria econòmica de mitjan segle XIX, i després amb els diners dels americans emigrats a Cuba. Hi ha notables edificis vuitcentistes, com la Casa Rahola, obra de J. Roca i Bros de vers el 1860, a la plaça de les Herbes, el del casino L’Amistat i altres; són modernistes la Casa Serinyana (1910), la Casa Pont i les escoles (1915). Ja a la postguerra, arquitectes prestigiosos van planejar cases i apartaments (Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, J. A. Coderch, F. de Correa i A. Milà, O. Tusquets i L. Clotet, i altres). L’antic Hotel Miramar (dit després Hotel Cap de Creus), que fou el primer de la població (a la plaça de les Herbes) i acollí il·lustres visitants, ha estat convertit en el Museu Perrot Moore (acull una important col·lecció de gravats europeus dels segles XV al XX).
La cultura
L’entitat cultural més importat és la Societat Recreativa L’Amistat, que conté diverses seccions (escacs, sardanes, etc.) i una biblioteca. Els museus de la vila són l’esmentat Museu Perrot Moore, el Museu Municipal d’Art i el Museu de Geologia Cap de Creus.
Cadaqués ha esdevingut des de la fi del segle XIX i sobretot al llarg del XX un centre d.atracció d’artistes i intel·lectuals que han donat a la vila un prestigi i un ressò molt alt sobretot entre els cercles de pintors i artistes plàstics de l’avantguarda occidental, fet que ha motivat l’establiment de nombroses sales d’exposicions i galeries d’art. Hom ha intentat d’explicar l’atractiu pel seu peculiar paisatge, pel color de la pedra i la qualitat de la llum; Josep Pla i el mateix Salvador Dalí (que afirma que les muntanyes semblen pintades per Leonardo) han escrit sobre el tema. Al costat de pintors i escriptors que s’han vinculat estretament a la vila, han visitat la població moltes altres figures d’un gran relleu, com Einstein, Thomas Mann o Azaña. Només mencionarem ací els artistes més destacats relacionats amb Cadaqués, sobretot al voltant del cercle dels germans Pitxot primer i de Salvador Dalí després.
Abans dels Pitxot, considerats els descobridors de Cadaqués, hi residí en uns anys d’exili de Figueres Narcís Monturiol, perseguit per les seves idees republicanes i utopistes (els anys 1855-57); és tradició que la idea de construir un vaixell submarí li vingué de la visió dels corallers treballant al cap de Creus. Els germans Pitxot i Gironès, tingueren un poder de convocatòria enorme i les figures més prestigioses del món artístic barceloní i parisenc conegueren Cadaqués; Ramon (1871-1925) fou un notable pintor dins la línia del Modernisme simbolista, i triomfà a París; Maria (1879-1943) —coneguda artísticament per Maria Gay— fou una contralt de prestigi també internacional; Lluís, violinista, i Ricard, violoncel·lista, juntament amb Lluís Bonaterra formaren un trio musical reconegut; una altra germana, Mercè, es casà amb Eduard Marquina, que fou membre assidu del grup. Formaren part d’aquest cercle músics (Andrés Segovia, Albéniz, Granados, Vives i molts altres), artistes plàstics (X. Gosé, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Manolo Hugué, Lluís Graner, etc.). Fou també Ramon Pitxot qui organitzà l’estada de Picasso a Cadaqués, a l’estiu del 1910 (acompanyat de Fernande Olivier i André i Alice Derain), en la qual pintà quadres de l’època cubista importants, molt pròxims ja a l’abstracció (El guitarrista). Des dels primers temps dels Pitxot, fou un entusiasta pintor de Cadaqués Eliseu Meifrén (el primer quadre data del 1886), que a més d’innombrables paisatges pintà el teló del teatre del Casino L’Amistat (ara al Museu Dalí de Figueres) i regalà al poble sis grans dibuixos al carbó. Altres paisatgistes destacats foren Segundo Matilla, Nicolau Raurich, Rafael Durancamps i Josep Mompou. Té també interès l’episodi cadaquesenc d’Eugeni d’Ors, que amb Jacint Grau passà un estiu del començament de segle a la vila; s’hostatjaren a casa de Lídia Noguer, que s’identificà amb la Ben Plantada.
La figura que ha donat, però, renom universal a la vila és, sens dubte, Salvador Dalí, fill de Figueres (1904-1988), però vinculat des d’infant a la vila. Al final dels anys vint aglutinà, a la seva casa de Llaner (ara de la seva germana Anna M. Dalí), Paul Éluard i Gala Éluard (que havia d’esdevenir la dona de Dalí), René Magritte (que hi pintà el quadre El temps amenaçador) i André Breton, a més de l’escriptor René Crevel; abans ja hi havien acudit Federico García Lorca, al qual es dedicà un monument el 1988, obra de Josep Maria Subirachs, i el cineasta Luis Buñuel (que el 1930 rodà al cap de Creus el film L’âge d’or), i també el grup d’amics avantguardistes de Barcelona (Gasch, Foix, etc.). Ja els anys trenta, i també per mitjà de Dalí, dues grans figures del dadaisme, Marcel Duchamp i Man Ray, iniciaren una relació amb Cadaqués que es renovà després de la Segona Guerra Mundial, i que agrupà artistes americans com el músic John Cage, el coreògraf Merce Cunningham, l’escultora Mary Callery, etc. Altres artistes estrangers vinculats a Cadaqués foren Yves Brayer, Norman Narotzky, Peter Ek, l’arquitecte americà Peter Harnden (mort el 1971 i enterrat a Portlligat), que defensà i respectà les construccions tradicionals i en creà de noves perfectament adaptades, seguit per Lafranco Bombelli, promotor també d’activitats artístiques, Richard Hamilton, Ivan Chermayeff, Léon Zack.
Carles Riba i Clementina Arderiu, quan tornaren de l’exili, reberen dels seus amics una casa a la vila. El Poema inacabat de Gabriel Ferrater (publicat en Teoria dels cossos el 1966) és escrit des del món de Cadaqués. Un escriptor molt fidel a la vila ha estat Lluís Romero, i entre els pintors catalans més vinculats a la població podem citar Josep M. Prim, Emili Grau-Sala, Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona, Francesc Todó i Isabel Garriga, Elena Paredes, Josep Roca Sastre, els germans Ramon i Antoni Pitxot (fills de Ricard Pitxot), Ramon Aguilar Moré, Josep Guinovart, Jesús Vilallonga i Joan Josep Tharrats, autor aquest darrer d’un llibre sobre el món artístic a Cadaqués (Cent anys de pintura a Cadaqués, 1981). Dels fills de la vila dedicats a les arts plàstiques destaquen Àngel Planells (1901), pintor surrealista, Robert Pell (segles XIX i XX), Sebastià Berenguer (1867-1927), Jaume Figueres (1914), d’un surrealisme naïf, la família Costa i els Kóntos (Demetri i Alexandre), descendents de pescadors grecs de corall, entre d’altres.
El folklore
Les festes més importants que se celebren a Cadaqués són l’aplec de Sant Sebastià, al gener; el Carnaval, amb la popular “garotada” (menjada de garotes); la diada de la Mare de Déu del Carme, pel juliol, que acull la processó marinera, una regata i una trobada de vaixells de vela llatina; la festa major d’estiu, el diumenge més proper al 8 de setembre; i la festa major d’hivern al desembre, festivitat de la Mare de Déu de l’Esperança. Entre d’altres celebracions anuals, a part les freqüents mostres i exposicions d’art, cal destacar el Festival Internacional de Música de Cadaqués, celebrat cada estiu des del 1970 (inaugurat per Jean-Pierre Rampal), l’aplec del Sol Ixent (1 de gener) i la Setmana Cultural per Sant Jordi, en la qual té lloc una trobada de puntaines.
Altres indrets del terme
Portlligat
El nucli de Portlligat, antic refugi de pescadors, al fons de la badia del mateix nom, és presidit per la Casa Museu de Salvador Dalí, construïda ja a la postguerra sobre unes antigues barraques, voltada d’oliveres, de bella arquitectura popular i ornamentada amb motius característics de l’obra del pintor. Hi ha també un hotel i algunes cases residencials. El pla especial de protecció de l’illa de Portlligat, del 1989, estipulava que l’espai s’havia de dedicar a equipaments socioculturals i docents i no pas per a residència.
El castell de Sant Jaume i el mas de la Sala
Als afores de la vila, en un turó al N de la badia, s’alcen les restes del castell de Sant Jaume o de les Creus, fortificació del segle XIX de paret seca que, segons Madoz (1846), havia estat destruïda pels anglesos i reedificada pels francesos en la guerra contra Napoleó.
A l’extrem sud-oriental del terme, prop de la punta de la Figuera, hi ha el mas de la Sala, antiga casa forta medieval (el 1308 era possessió de Berenguer de la Sala, batlle de Cadaqués); l’actual edifici és dels segles XVII i XVIII. Prop de la riera de Sant Pius V hi ha un oratori dedicat a aquest pontífex, el papa de la coalició de la batalla de Lepant, que reflecteix la preocupació de l’època per les invasions dels pirates sarraïns
Els santuaris de Sant Baldiri i de Sant Sebastià
Entre Cadaqués i Portlligat hi ha el santuari de Sant Baldiri, prop del cementiri, construcció popular d’època barroca, d’una nau, amb un pòrtic a la façana d’arc rebaixat (a la portalada figura la data de 1702); s’hi veneren també els sants Abdó i Senén. El cementiri és un dels més bells de la costa empordanesa, dominant la mar i amb monuments funeraris de l’època modernista (J. Llimona) i noucentista d’una gran qualitat.
Als vessants del Pení —damunt el qual hi ha les instal·lacions militars hispano-nord-americanes, de radar— i a gran altura, hi ha el santuari de Sant Sebastià (dedicat a santa Quitèria), que sembla que tingué com a origen una torre de guaita; l’actual edifici és del segle XVIII, d’una nau i absis semicircular, porta d’arc rebaixat i campanar de cadireta; prop seu hi ha una casa d’estiueig, moderna, i una font; el voltant és enjardinat.
La història
El primer document on apareix el port de Cadaqués és del 1030, en una compra de l’abat de Sant Pere de Rodes als comtes Hug I d’Empúries i Gausfred de Rosselló d’un alou, on s’esmenten cales i accidents de la rodalia (“et infra hos terminos sunt porti majores, id est, Port long, et aliumquem vocant Chulib, aliumque qui vocatur Caput Crucis, et Port ligad, et alium quem dicunt Kadachers, usque ad terminum de Port Iunguis”) que corresponen as Portaló, Culip, el cap de Creus, Portlligat, Cadaqués i Jóncols. Els límits dtaquest alou divideixen encara el terme de Cadaqués dels veïns del Port de la Selva i Roses.
La població, inicialment de pescadors que devien radicar prop des Poal i es Pianc, el millor lloc de la badia com a port natural, davant els perills de la mar s’hagué de refugiar i fortificar al roquissar des Baluard, i des de l’inici apareix com un condomini entre el monestir de Sant Pere de Rodes i els comtes d’Empúries. El 1280 el comte Ponç V confirmava als cadaquesencs els privilegis concedits pels seus antecessors, que els compensaven en certa manera de les servituds derivades de la condició fortificada del Castell i Vila de Cadaqués, segons els quals els seus habitants només podien ser convocats per a formar part d’una host o cavalcada per accions originades per mar o en la mar. El 1403 el rei Martí l’Humà ordenà que la vila es regís per dotze prohoms elegits lliurement (fins aleshores el consell o universitat es reunia a la plaça o a l’església format per l’assemblea general de tots els veïns). Els primers esments que es refereixen a la parròquia són del 1279 (“ecclesia de Cadaques”) i 1280 (“de Quadaqueris”).
Són d’un gran interès per a la vila dos episodis de la fi de la Croada contra Catalunya que recullen les nostres grans cròniques. Segons Muntaner, tingué un paper decisiu en la desfeta de l’esquadra francesa de Guillem de Lodeva al golf de Roses el prohom major o cònsol de Cadaqués dit en Gras i dos nebots seus; en Gras organitzà un discret espionatge que permeté d’avisar de la concentració de forces franceses a la badia de Roses. Segons Desclot, fou a la badia de Cadaqués on, en el curs de les converses entre Roger de Lloria i el comte de Foix, delegat del rei de França per a establir la pau, el gran almirall digué les conegudes paraules: “Mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa...”. En la guerra contra Joan II la vila fou lliurada (1470) per Joan Sequeres a les forces del rei, i pocs mesos després fou reconquerida per les de la generalitat. Després delsatacs dels corsaris genovesos, freqüents al llarg dels segles XIV i XV, la política dels Trastàmara de ruptura d’hostilitats amb el món musulmà inicià una llarga etapa de desastres de la pirateria sarraïna: l’any 1444 fou destruït totalment l’arxiu de la vila. Aquestes incursions foren especialment greus i seguides al segle següent; el 1543, 20 galeres i 5 fustes del pirata Barba-rossa expugnaren i cremaren la vila i l’església vella. Les mesures defensives no eren suficients (al cap de Creus hom bastí una torre de defensa, que no es conserva, paral·lela a la del cap de Norfeu, pagada en part pel consell barceloní) i la decadència continuà.
Les epidèmies i les guerres continuaren perjudicant la població al llarg del segle XVII. El 1655, durant l’etapa final de la guerra dels Segadors, Cadaqués es rendí als francesos, i sovint les esquadres europees fondejaren a la badia (el 1674, per exemple, hi hagué gairebé tot l’any una forta esquadra francesa). Té un interès extraordinari per al coneixement de l’activitat dels pescadors, bàsica en l’economia de la població, el Llibre d’ordinacions de la pesquera, conservat a l’arxiu parroquial; comença el 1532, però recull els usos i costums molt més antics que regiren la pràctica de la pesca, d’un col·lectivisme accentuat.
El segle XVIII marcà una recuperació econòmica, amb la intensificació del conreu de la vinya i la producció d’aiguardent, de la tradicional pesca del corall i, sobretot, amb la llibertat de comerç amb Amèrica, que afavorí el desenvolupament de la navegació d’altura. La feina dels corallers és una activitat que ha arribat fins a temps molt recents; tingué un moment d’una gran esplendor a la fi del segle XIX, en què es creà una forta companyia que contractà bussos grecs que resseguiren en profunditat tota la costa altempordanesa (com el llinatge dels Kóntos). L’activitat del contraban ha estat afavorida per l’aïllament de la població i la perícia dels pescadors. Un personatge rellevant d’aquesta època fou l’enginyer militar Joan d’Escofet i Palau (1720-1810), que es destacà en la Guerra Gran.
L’esplendor de la navegació es produí sobretot al llarg del segle XIX, i els capitans, pilots i mariners de Cadaqués tingueren un paper important en la marina catalana vuitcentista; aquests navegants foren una font de riquesa bàsica per a la vila. Segons Madoz (1846), el port era cap de districte marítim i tenia duana (ja citada per Zamora). Dualtra banda, Cadaqués restà força al marge de les guerres contra Napoleó i les carlines. La Restauració marcà una gran prosperitat.