Fou reunida durant el govern de Josep I, en plena revolta antinapoleònica, sota la pressió dels grups cultes il·lustrats i liberals minoritaris, que proposaven la promulgació d’una constitució política per a la monarquia espanyola, de liquidar l’Antic Règim i de transformar la monarquia en un estat liberal ( liberalisme ). Les juntes de govern regional contribuïren decisivament a la seva celebració; a la mateixa Junta Central es donaren tres tendències: la conservadora, representada per Floridablanca, la reformista i moderada, de patró anglès, representada per Jovellanos, i la progressista, influïda per la Revolució Francesa, representada per Calvo de Rozas. Mentre alguns n'eren partidaris com a mesura d’emergència davant la crisi de la monarquia borbònica, d’altres, com Rozas, pensaven en la liquidació dels fonaments econòmics i jurídics de la vella societat estamentària. Pel gener del 1810 es dissolgué la Junta Central, i una regència convocà les corts pel juny del 1810. Malgrat la concepció jovellanista de la Junta Central i les posteriors activitats de la regència, les corts eren formades per diputats “nacionals” (no estamentaris), reunits en cambra única, segons el model francès, i elegits a través d’una elecció escalonada, primer entre les parròquies i després entre corregiments de cada “província”. Les zones més nombrosament representades foren Galícia, Catalunya i el País Valencià, amb 15 diputats cadascuna, i les més dèbilment representades, les Balears i Ultramar. La categoria social més nombrosa era la dels eclesiàstics, seguida dels advocats, funcionaris, militars, catedràtics, propietaris, nobles, comerciants, escriptors i metges. La tendència de l’assemblea no fou homogènia; al costat d’actituds liberals (Argüelles, Calatrava, García Herreros, Martínez Marina, Luján, Oliveros, Pérez de Castro, els catalans Espiga i Villanueva), destacaren les tendències més conservadores, com García de la Huerta, Mejía Larrazábal, els catalans Jaume Creus i Francesc Xavier Borrull i alguns homes de conservadorisme matisat, com els catalans Ramon Llàtzer de Dou, primer president de les corts, i Antoni de Capmany. Entre els temes debatuts cal destacar el principi de sobirania nacional, la divisió de poders, la llibertat de premsa, el sistema electoral, la constitució, l’organització fiscal de l’estat, l’abolició de les senyories jurisdiccionals i la secularització dels béns eclesiàstics, el repartiment de les terres de baldío i comunals, la supressió dels serveis personals dels indis a particulars, la supressió del requisit de noblesa per a l’entrada als col·legis militars, l’abolició de la regulació gremial, de la inquisició i de la tortura, la divisió provincial i la unitat del codi civil i de la instrucció pública. La major part dels diputats dels Països Catalans defensaren els postulats d’un tradicionalisme social i polític, i en la seva majoria es mantingueren en una prudent reserva davant la possible implantació de novetats sense base històrica, és a dir, davant l’uniformisme liberal, com la centralització fiscal, l’abolició del sistema gremial, etc. El diputat Felip Aner d’Esteve, en les seves instruccions als diputats catalans, havia indicat la necessitat de conservar els usos vigents a Catalunya i, si era possible, de recuperar els privilegis perduts amb l’entronització dels Borbó. Cal destacar, d’altra banda, el paper de Josep Espiga i de Joaquim Llorenç Villanueva (el qual dirigí pràcticament, juntament amb Pere Aparici i Antoni Llobet, la discussió de les senyories, defensant, amb les tesis més radicals, l’abolició total del règim senyorial). Llur labor fou anul·lada pel cop d’estat de Ferran VII (4 de maig de 1814).