En fou el primer president Lluís Ferrer-Vidal i Soler, i el primer director Francesc Moragas (1904-35), el qual rebé assessorament d’Enric Prat de la Riba. Del 1910 al 1939 representà l’Instituto Nacional de Previsión al Principat i a les Balears. Els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915 i internacionalitzats el 1928 a través del Congrés d’Assistència Pública i Privada) i les institucions de la caixa, com l’Institut de la Dona que Treballa (1920, posteriorment Institut de Santa Madrona), el Patronat de Catalunya per a la Lluita contra la Tuberculosi (1921) o les cases de cultura i biblioteques (1923), li donaren una imatge d’empresa d’interès general. Del 1915 al 1939 s’hi fusionaren 29 caixes menors. A partir del 1931 col·laborà en importants operacions de crèdit amb la Generalitat. Amb el franquisme, el seu director fou destituït i depurat, i fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Tot i les pèrdues, mantingué el primer lloc entre les caixes catalanes. Amb una nova direcció, el 1976 reprengué el seu esperit d’iniciativa, sota un model d’entitat financera. Algunes mesures liberalitzadores li permeteren d’expandir-se fora de Catalunya i de les Illes. El 1979 absorbí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
Antic edifici central de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, a Barcelona, obra d’Enric Sagnier i Villavecchia (1917)
© Fototeca.cat
Institució creditícia fundada el 1904 a Barcelona a iniciativa de les set agrupacions patronals més importants per tal de constituir una caixa de retir per als obrers.