i Calàbria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Calàbria

Regió de la Itàlia meridional, que comprèn les províncies de Catanzaro, Cosenza, Crotona, Reggio de Calàbria i Vibo Valentia.
Població: 
2.074.157 h
[1996]
Extensió: 
15.080 km2

La capital és Catanzaro. És una regió accidentada per l’extrem meridional de l’Apení i amb elevacions que oscil·len entre 1.800 i 2.300 m. La costa és, en general, retallada a la vora de la mar Tirrena i baixa i pantanosa a la vora de la Jònica, i ni l’una ni l’altra presenten bons ports naturals. Hi són freqüents els moviments sísmics violents. El clima és mediterrani a les àrees baixes i mitjanes; a les parts altes les temperatures són ostensiblement baixes, i les precipitacions —molt sovint de neu— són d’uns 1.400 mm anuals. La vegetació natural s’esglaona des de la Mediterrània occidental al nivell de la mar fins a les pastures alpines i els boscs de les altures, en especial al massís de la Sila (castanyers, faigs i coníferes). El poblament és predominantment rural, i s’hi combinen l’explotació agrícola dispersa o masseria i els grans pobles de jornalers. La població ha crescut lentament en els temps moderns, a causa del migrat desenvolupament dels recursos naturals, l’antic domini de la malària, la freqüència dels terratrèmols, les poques facilitats de comunicació i l’emigració cap a d’altres regions d’Itàlia (Laci, Piemont i Llombardia) i del món, especialment als EUA. Els nuclis urbans principals són Reggio de Calàbria, Crotona, Catanzaro i Cosenza. L’agricultura és el recurs més important (sobretot cítrics, i també blat, oliveres, vinya, arbres fruiters i farratge). La petita propietat domina al litoral tirrènic, mentre que la resta és en bona part regió de latifundi, i continua essent la regió més pobra de la península Itàlica. Altres activitats primàries són la pesca, la sericicultura i l’explotació de la sal gemma i del sofre. La industrialització és molt endarrerida, bé que últimament hi han estat instal·lades nombroses plantes hidroelèctriques. El nucli industrial més important és Crotona. Com a ports destaquen Reggio i Crotona. Habitada des del Paleolític, fou colonitzada pels grecs al segle VIII aC, els quals fundaren Reggio, Síbaris, Crotona, etc. Conquerida per Roma (segle III aC), tingué un període d’intensa activitat econòmica, a causa de la importància dels seus productes agrícoles. Adscrita a l’Imperi Bizantí (mitjan segle VI), rebé el nom de Calàbria al segle VII, i fou objecte d’una intensa hel·lenització. Conquerida pels normands (1060), que la integraren al regne de Sicília, la decadència iniciada sota els bizantins prosseguí al llarg de l’edat mitjana. Pere II de Catalunya-Aragó, després d’alliberar Sicília, envaí els territoris calabresos sotmesos a Carles d’Anjou i ocupà Reggio (1283). El català Guillem Galceran de Cartellà fou nomenat governador de Calàbria (1286). Jaume II continuà la lluita contra els angevins, puix que Calàbria formava part del Regne de les Dues Sicílies; però, per la pau d’Anagni (1295), es comprometé a tornar a Carles II d’Anjou les terres i els castells calabresos que tenia en poder seu. La proclamació d’un rei de la dinastia catalana, Frederic de Sicília (1296), prolongà les hostilitats fins a la pau de Caltabellotta (1302). Finalment (1421) la reina Joana II de Nàpols proclamà Alfons IV de Catalunya-Aragó com a duc de Calàbria i, en ésser coronat rei, reincorporà Calàbria a la corona de Nàpols i de les Dues Sicílies i hi nomenà un virrei. En morir el seu fill Ferran I (1494), Nàpols fou ocupada per Carles VIII d’Anjou; però el rei Ferran II, ajudat per un estol català comandat per Galceran de Requesens, desembarcà a Calàbria i recuperà el regne. Ferran II de Catalunya-Aragó, que pel tractat de Granada (1500) s’havia repartit el regne de Nàpols amb Lluís XII de França i s’havia adjudicat Calàbria, hi envià el seu general Gonzalo Fernández de Córdoba, que en una espectacular campanya ocupà Nàpols (1503), proclamà rei Ferran II i envià captiu a València el primogènit Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. Aquesta situació fou terreny propici per a les revoltes, de les quals cal esmentar la del 1459, dirigida pel noble català Antoni de Centelles, casat amb Enrichetta Ruffo, d’antiga família calabresa, i la del 1599, dirigida per Tommaso Campanella, que intentava d’implantar una república teocràtica perfecta. Les guerres i les revoltes agreujaren una situació ja perjudicada pels terratrèmols, la malària i la manca de comunicacions i originaren un bandolerisme endèmic. Les greus tensions entre la noblesa i els camperols foren aprofitades per la facció reaccionària del cardenal Ruffo, que pel febrer del 1799 organitzà una insurrecció camperola contra la República Partenopea. L’ocupació napoleònica (1806-10) no gaudí del favor popular, malgrat l’abolició legal del feudalisme. El segle XIX visqué una gran agitació per part del moviment carbonari i patriòtic; pel maig del 1848 es produí un primer aixecament antiborbònic, i el 1860 un altre, aprofitat per Garibaldi, el qual hi desembarcà el 20 d’agost per dirigir la lluita. Pel desembre del 1861 hi desembarcà el general català Josep Borges per restaurar el rei de Nàpols Francesc II, però fou vençut i afusellat. Integrada al regne d’Itàlia, formà una de les regions més endarrerides en el marc del subdesenvolupament del Mezzogiorno, situació agreujada per la màfia local ('ndranghetta). L’elecció de Catanzaro com a capital de la regió (juny del 1970) produí greus avalots a Reggio de Calàbria, que es considera amb el dret exclusiu de la capitalitat, i també a Catanzaro.

Col·laboració: 
MGA / JLMR / JMA
Llegir més...