i Calaf | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Calaf

Sumari de l’article

Calaf
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, al sector septentrional de la comarca, comprès dins la calma, o altiplà, de Calaf.
Població: 
3.630 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

La població i l’economia

La població del muncipi (calafins) es concentra sobretot en el nucli de la vila. Es pot dir que Calaf gairebé no té pagesia aïllada. En concret el 1860, quan la vila tenia 251 cases, i el Soler Lladrús, 2, es consideraven masies només Cal Cotoner, Cal Met, Can Ferrera, Girifaràs, la Masia d’en Satorres, la Masia d’en Tapiol i la Torre d’en Caselles.

Els documents del segle XIV, els primers conservats a l’arxiu municipal, testimonien una població força notable de menestrals, mercaders i fins una petita comunitat jueva. La primera estadística coneguda, dels volts del 1380, dona a la població la xifra de 63 famílies, molt inferior a l’assolida abans de la Pesta Negra. Al llarg del segle XV, el cens es va mantenir estable, car tenia 66 famílies el 1497. Al llarg del segle XVI, temps en què es configurà la vila antiga, la població conegué un gran augment segons revelen el cens del 1515, que li dona 91 focs, el del 1553, que li n’assenyala 128, i el del 1626, que li’n dona 214. Durant els segles XVIII i XIX la població oscil·là entre els 1.200 i els 1.400 h, i és només a partir del 1920 i el 1930 que la població va créixer espectacularment, i encara més des dels anys cinquanta i fins a l’inici dels anys vuitanta, que passà a 2.206 h el 1950, 3.143 h el 1975 i 3.231 h el 1981. En les dècades del 1980 i 1990 la població va tornar a iniciar una lleugera davallada, com indicaven el cens del 1991, amb 3.207 h, i el cens del 2001, amb 2.975 h.

A partir de les dades de població activa hom observa una recessió continuada del sector agrícola i ramader, ja que si el 1975 ocupava el 8,9% dels actius, la població ocupada en aquest sector el 2001 era del 3,58%. El terme municipal, molt planer, és ocupat en bona part per terres de conreu, gairebé totes de secà, dedicades als cereals (ordi i blat). La ramaderia es basa en la cria d’aviram i de bestiar porcí, i en menor grau en la cria de conills i de bestiar oví. Cal remarcar que l’extensió dels terrenys forestals va sofrir una important recessió sobretot en la dècada del 1980.

Les activitats menestrals i de comerç han tingut certa tradició en el municipi. A Calaf consten paraires des del segle XIV, que el 1516 ja formaven confraria. Calaf havia tingut moneda pròpia als segles XII i XIII, i al segle XIV hi havia un grup de famílies jueves, que devien ser menys de deu ja que mai no formaren aljama, a les quals acudien a demanar diners gent dels pobles veïns (Pujalt i Sant Martí Sesgueioles). La indústria ha esdevingut la base de l’economia local amb el 42,59% dels ocupats. L’estructura és prou diversificada, però el sector més important és el dels materials de construcció, com ara les terres cuites (maons, teules). També hi ha indústria tèxtil, de maquinària agrícola i de la construcció. El municipi és situat en una zona lignitífera que ha estat explotada de manera intermitent amb l’extracció de les mines.

La capitalitat econòmica de Calaf s’exercia antigament sobretot pels mercats i les fires. El mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat. Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials. La importància del mercat de Calaf s’ha anat mantenint, amb un àmbit que ultrapassa el terme municipal. Se celebra el dissabte a la plaça dels Arbres; és molt concorregut i un element de primer ordre pel que fa a la cohesió de la subcomarca de la Segarra Calafina. La fira de setembre del Mercat de Calaf coincideix amb la celebració de la festa major.

La vila de Calaf

Carrer de Calaf
© C.I.C.-Moià
La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Altres indrets del terme

El castell de Calaf i el priorat de Sant Jaume

Vista general del castell de Calaf
© CIC-Moià
El castell de Calaf, que corona el puig que domina la vila, guarda encara una bona part del seu perímetre de murs, algunes torres d’angle i rengles d’espitlleres. Tingué castlans propis o guardians fins al segle XV. La seva història és la de la població, de la qual fou l’acròpolis o darrera defensa. Al peu dels murs hi havia l’església parroquial de Sant Pere de Calaf o del Castell, esmentada des del 1040, que fou la primitiva parroquial de la vila, fins al segle XIV, en què fou desplaçada per l’església del priorat canonical de Sant Jaume, que esdevingué la parroquial; Sant Pere en fou la sufragània. Pel seu mal estat va caure el 1781.

El priorat canonical de Sant Jaume és la segona fita històrica de Calaf. Inicialment era situat vers el S del castell, en el mateix solar on el 1715 es va erigir el convent de franciscans, les ruïnes del qual encara s’alcen davant de l’estació. Aquest priorat es va erigir el 1069 com a filial de l’abadia canonical de Sant Vicenç de Cardona. L’antic priorat fou abandonat el 1639, quan es va inaugurar la nova església parroquial a la plaça del mercadal.

Sant Sebastià

Al puig, entre el castell de Calaf i Can Ferrera, hi ha la capella de Sant Sebastià. Aquesta capella votiva fou erigida pels jurats de Calaf entorn del 1690 per haver-se deslliurat la població d’una de les pestes que per aquell temps devastaven el país. El 1980 s’hi construí una cisternafont i s’arranjà el voltant. El lloc, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista que s’estén sobre la comarca, és visitat pels calafins el dia primer de maig, que se celebra la festa del vot del poble i un aplec.

La història

El primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf.

L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se'n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.

Col·laboració: 
MxC / TLlC
Llegir més...