Fou deixeble de Giovanni Legrenzi a Venècia, ciutat en la qual, després d’una estada a Roma, fou violoncel·lista de San Marco. El 1708 dirigí a Barcelona, a la Llotja, l’estrena de la seva òpera Il più bel nome, amb text de Pietro Pariati, composta amb motiu de les noces del rei arxiduc Carles III amb Elisabet de Brunsvic (fou la primera òpera representada a la ciutat). Posteriorment hi estrenà altres òperes, com Zenobia, Imeneo i Scipion nella Spagna, amb text d’Apostolo Zeno. Durant l’estada a Barcelona féu amistat amb Emmanuele Rincón, conegut per Emmanuele d’Astorga. Passà a Viena, i romangué a la cort de l’emperador Carles VI amb el càrrec de vicemestre de capella, sota l’autoritat de Johann Josef Fux (1716). Compongué nombroses òperes: Dafne (1719), Don Quichotte (1727) i La Clemenza di Tito, sobre llibret de Metastasio (1734). És també autor de nombrosos oratoris, de composicions religioses, com la Missa in contrapunto canonica, de sonates a tres, etc.