i Caldes de Montbui | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Caldes de Montbui

Sumari de l’article

Nom a l’època romana deAquae Calidae, Nom antic deCaules de Montbui
Caldes de Montbui Portada principal, barroca, de l’església de Santa Maria, obra de l’escultor Pau Surell, acabada el 1701
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, al límit amb el Vallès Occidental, estès en part sobre la plana i en part sobre la serralada septentrional que tanca la comarca (el Farell, 789 m alt.); és travessat de nord a sud per la riera de Caldes.
Població: 
16.885 h
[2009]
Extensió: 
37 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis de Lliçà de Munt (SE), Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues i Riells (E) i Sant Feliu de Codines (NE) del Vallès Oriental, i Palau-solità i Plegamans (S), Sentmenat (W), Sant Llorenç Savall i Gallifà (N), pertanyents a la comarca del Vallès Occidental.

Situat en el sector central de la regió natural del Vallès, la meitat septentrional del terme s’estén sobre la serralada que emmarca la comarca, mentre que la meitat meridional ho fa sobre la plana. La serra del Farell en constitueix el relleu més destacat, del qual cal remarcar-ne la cota cimera, el pic del Vent o de Sant Sebastià (816 m d’altitud). També dins el conjunt orogràfic septentrional hi ha una sèrie de turons a l’esquerra de la riera de Caldes, arrenglerats de nord a sud: el turó de Solanes (704 m), que limita amb Sant Feliu de Codines, el turó del Prat de Dalt (598 m) i els turons de Ferles (471 i 466 m). La plana bascula lleugerament i s’eixampla en direcció a Barcelona. El bosc és abundant i espès al sector muntanyós, on predomina l’alzinar degradat barrejat amb garric, prats de jonça i fenals, per damunt del qual hi ha un estrat arbori de pi blanc.

De N a S, la riera de Caldes travessa el terme tot vorejant la vila pel flanc de ponent. Neix pocs quilòmetres més amunt, a la zona coneguda com les Elies, al vessant septentrional del Farell, i recull les aigües procedents d’aquesta serra i de Gallifa. La riera rega una bona extensió d’hortes instal·lades sobre els al·luvions dipositats al peu del Farell, plana enllà. Hi ha altres escorrenties i torrenteres interessants, totes tributàries de la riera. Al vessant oriental hi ha el torrent del Remei, que alimenta la riera quan aquesta arriba a la plana, el torrent del Bugarall i el Torrent Sec o de les Arenes. Els dos primers són molt rics en aigües subàlvies i descarreguen per diverses deus naturals. Tots tres neixen al turó de Montbui, del terme de Bigues i Riells. Al vessant occidental, la riera de Codonys, de curs permanent, dóna forma a paratges ombrívols com el gorg d’en Pèlags.

La particularitat més interessant de la hidrologia de Caldes la constitueixen les deus minerals termals. La font del Lleó, dins la vila de Caldes, és la més famosa; l’aigua en brolla contínuament, a una temperatura de 70,9°C, de les més elevades de la península Ibèrica.

El terme comprèn la vila de Caldes de Montbui, cap del municipi, el poble de Sant Sebastià de Montmajor i nombroses urbanitzacions, entre les que destaquen els Lledoners, els Saulons, Can Valls i el Negrell i la Font dels Enamorats.

Dos importants eixos de comunicacions travessen el terme en el sentit dels quatre punts cardinals. La carretera C-59 ho fa de N a S i posa en contacte el sector septentrional del Vallès (Castellterçol, Sant Quirze, Sant Feliu) amb la plana, en direcció a Mollet i a Barcelona. L’altre eix, la carretera C-1415, el creua d’W a E i comunica Terrassa amb Granollers passant per Sentmenat i Castellar.

Si bé segons la Divisió Territorial de Catalunya del 1936 Caldes quedava integrada dins el Vallès Occidental, la situació de la vila, al límit amb el Vallès Oriental, i l’ambigüitat respecte al predomini de la zona d’influència (Sabadell a occident i Granollers a llevant), provocà que sovint es contestés aquella adscripció. Finalment, l’any 1989 el Parlament de Catalunya aprovà la inclusió de Caldes de Montbui a la comarca del Vallès Oriental, deixant de banda definitivament la idea de la creació de la comarca del Vallès Central, concebuda entorn de l’eix Caldes-Mollet.

La població

Segons Moreu-Rey, dels 400 h comptabilitzats a la fi del segle XI, la meitat habitaven a l’interior de les muralles de la vila. El cens de Pere III de 1359 donà per a la vila de Caldes (calderins o montbuiencs) 123 focs, equivalents a prop de 600 habitants, que augmentaren a prop de 900 a la fi del segle XVI. El segle XVII, la pesta i les epidèmies delmaren la població. Comparant els dos grans censos de població del XVIII es comprova que l’increment de població de Caldes és dels més febles del Vallès: de 1 391 h que hi havia el 1719 es passà a 1 694 h el 1787. Els anys subsegüents la població arribà a l’estancament demogràfic. Fins a la dècada del 1840 no s’experimentà una evolució clarament positiva . Les dades de la població ho reflecteixen: si el 1819 hi havia 1 750 h, el 1842 sumaven 2 409 i el 1860, 3 256. De 3 474 h que hi havia el 1900 es passà a 4 308 h el 1920. Els anys de la Guerra Civil de 1936-39 i els primers de la postguerra comportaren una davallada considerable en la població de la vila. Així, es passà de 5 082 h el 1936 a 4 325 h el 1945. A partir d’aleshores, l’evolució de la població mostrà un creixement constant, fins al punt que la vila duplicà els seus habitants en el període 1955-80. Tot i això, aquest creixement, produït sobretot pel fenomen migratori, és un dels menys elevats de la comarca. El 1955 hi havia 5 093 h, que augmentaren a 9 808 h el 1975. A partir de 1980 la població passà per sobre dels 10 000 h (10 153 h el 1981 i 10 833 h el 1989) i en els últims anys del segle XX i primers del XXI el nombre d’empadronaments augmentà a 11 293 h el 1991, 12 789 h el 2001 i 15 536 el 2005.

L'economia

La història econòmica de Caldes indica que ja en el segle XII l’economia agrària calderina sobresortia en el conjunt vallesà i d’una manera especial per les produccions d’oli i vi. De la importància i els rendiments de l’oli de Caldes n'és prova l’interès de la corona catalanoaragonesa a protegir-lo i aprofitar-se'n –hi havia un trull reial a la plaça de la Vila entre els segles XII i XIX–. També són documentades unes basses per a remullar el cànem i el lli, fet que demostra l’interès pel conreu de plantes tèxtils. Als segles XIII i XIV, la vila era un prestigiós centre menestral i hi havia, també, nombroses indústries disperses per la ruralia. Es destacà per damunt de tot la draperia –el drap vermell de Caldes, molt apreciat arreu– i la blanqueria. Josep Aparici, cèlebre patrici calderí, escrivia al principi del segle XVIII que a Caldes es feien, antigament, els draps que eren més estimats a Sicília, anomenats de la caldera .

Vers la segona meitat del segle XIX es produí el primer intent d’industrialització de la vila, amb la instal·lació de fàbriques de teixits de cotó, que no fructificà sinó a llarg terme. Entre el 1875 i el 1885 es repetí de nou l’intent, que tampoc no reexí. Hom pot afirmar, per tant, que durant el segle XIX Caldes manté el seu aspecte tradicional: vila de dimensions mitjanes, que progressa lentament i que manté el caràcter agrícola i menestral. Al camp, els conreus més importants continuaren essent els de sempre: vinya, cereals i olivera, als quals caldria afegir el cànem i alguns arbres fruiters, com el cirerer i l’avellaner. La menestralia s’orientarà vers els teixits de cotó, de cànem i de llana, les pells i la cistelleria.

A la primeria del segle XX, especialment durant la dècada dels anys vint, l’economia calderina disposà de nous recursos força rendibles: per una banda l’aprofitament balneari de la riquesa termal del municipi i per altra l’explotació de les pedreres granítiques del curs mitjà de la riera. Les llambordes eren transportades, en grans quantitats, per ferrocarril a Barcelona, per a pavimentar els carrers de la ciutat. D’altra banda, però, la vila, equidistant de les dues capitals vallesanes, restà relativament al marge dels dos grans eixos d’expansió industrial del Vallès: l’eix Cerdanyola-Sabadell-Terrassa i l’eix Mollet-Granollers, i deixà d’exercir la funció de centre subcomarcal que havia tingut respecte dels municipis més propers fins a la primeria del segle XX.

Les darreres dècades del segle XX, l’economia calderina mostrà una progressiva terciarització, aguditzada la segona meitat dels anys noranta. Paral·lelament, s’ha produït un clar abandonament del treball agrícola, sobretot de l’agricultura extensiva, mentre que el sector industrial ha continuat estable i s’ha mantingut com un dels puntals economics del terme.

En obrir-se clares perspectives de treball a la indústria i als serveis a partir de la segona meitat del segle XX, els conreus tradicionals (la vinya, el blat i l’olivera) sofriren un abandonament progresiu. En molts casos, el sòl que ocupaven ha passat a convertir-se en terreny urbanitzat (el nucli urbà és envoltat, llevat de la part de ponent, per urbanitzacions). En contraposició, conreus com les hortalises, la fruita i les patates de regadiu experimentaren un considerable augment, ja que possibilitaven una venda directa i a preus competitius en els mercats més propers: Mollet, Granollers, Sabadell i Vic. Des del punt de vista d’extensió, els principals conreus són: l’ordi, el farratge, l’alfals, les hortalises i els cirerers. En les explotacions ramaderes, concentrades principalment al N-E i a ponent del terme, s’hi cria majoritàriament aviram i bestiar porcí i boví.

La indústria calderina, que a la postguerra continuava basada en el ram tèxtil, experimentà un fort canvi al decenni del 1960 amb l’expansió del metall i, sobretot, de la construcció. Aquest últim sector es veié afavorit per l’arribada de forts contingents d’immigrats i el fet que la rodalia de Caldes es convertís en residència secundària de molts habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Actualment, la indústria de Caldes conserva el seu caràcter tradicional però alhora força especialitzat, amb una destacada presència de la indústria tèxtil (subsector de la pell i cuirs adobats) i, en menor mesura, d’empreses dels sectors metal·lúrgic (fabricació d’eines i components mecànics) i del plàstic. La major part de les empreses del terme estàn emplaçades al polígon industrial de la Borda, a llevant de la població i a peu de la carretera C-59.

El sector terciari ha experimentat un fort creixement els darrers anys, gràcies sobretot a l’expansió del comerç (generalment al detall). Aquesta expansió s’ha de relacionar amb el creixement sobtat en l’àmbit industrial i demogràfic de municipis veïns com Palau-solità i Plegamans, que no s’ha correspost amb un augment paral·lel dels seus serveis, el que ha fet que Caldes exercís la funció de centre d’abastament comercial i de serveis de la zona.

Des del principi del segle XII Caldes té mercat setmanal, que se celebra cada dimarts. En aquells temps medievals era el mercat comarcal per exel·lència i tenia mesures pròpies, emprades arreu de la comarca, sobretot les de l’oli. Cada mes se celebra la Fira d’antiqüaris i brocanters, el primer diumenge, i la Fira d’artesans de l’alimentació, el segon diumenge. Una altra fira important és el Mercat d’Artesans, amb dues edicions durant l’any, al desembre i al març, on s’exposa ceràmica, fusta i productes gastronòmics. S'ha perdut la Fira Agrícola i Ramadera del Vallès, d’origen medieval.

Pel que fa als serveis educatius, l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior. Hi ha dues escoles de música, l’una privada i l’altra depenent de l’ajuntament. Les necessitats sanitàries són satisfetes per un centre d’atenció primària (CAP).

El terme disposa de bones infraestructures esportives, entre les quals destaca especialment el Caldes International Golf Club, un luxós camp de golf de 18 forats impulsat per la multinacional japonesa ITC i inaugurat el 1992.

Caldes de Montbui s’ha volgut promocionar com a centre turístic, especialment termal. Diversos balnearis (Forns, Termes la Salut, Broquetas, Termes Victòria, Vila de Caldes) exploten les deus de la vila, l’activitat termal de la qual s’endinsa dos mil anys enrere. L’explotació de la riquesa termal prengué volada durant el segle XIX i contribuí a desenvolupar econòmicament el terme. Caldes fou a la segona meitat del segle XIX la segona estació balneària de l’estat, amb 8 prestigioses cases de banys. Nus de comunicacions des de sempre, el 1880 s’inaugurà la línia de ferrocarril Mollet-Caldes. Pels mateixos anys les empreses locals de transport estenien la seva xarxa de diligències per tota la comarca.

L’oferta turística de la vila es àmplia i disposa de places hoteleres i una oficina de turisme.

La vila de Caldes de Montbui

La vila de Caldes de Montbui (13 073 h agl [2006]; 203 m d’altitud), és situada a l’esquerra de la riera, en la part central del terme, a l’encreuament de les carreteres de Terrassa a Granollers i de Mollet a Centelles. S'aixeca sobre les diverses fonts d’aigües termals. El nucli antic és centrat per la Plaça, anomenada avui de la Font del Lleó, perquè hi ha aquesta famosa font d’aigua calenta, símbol de la vila. Les termes romanes són el monument més antic i més valuós de Caldes. La part restaurada és només una de les ales d’un gran establiment termal de l’època de l’Imperi. A tocar de les termes hi ha l’Hospital de Santa Susanna, edifici gòtic de finals del segle XIV però reformat al segle XVI i del qual només es conserven alguns fragments de mur de la fàbrica primitiva.

Darrere l’hospital hi ha la capella de Santa Susanna, consagrada el 1043. A la Plaça desembocaven els quatre carrers que provenien dels antics portals de la vila, el de Vic al nord, el del Salze a l’est, el de Santa Esperança al sud i el de Santa Susanna a l’oest. En l’actualitat, després d’haver sofert diverses remodelacions, s’accedeix a la Plaça pel carrer de Vic, pel carrer d’en Bellit (que eixia del portal d’aquest nom, obert a la darreria de l’edat mitjana), pel de Barcelona (que travessa l’antic call jueu) i pel carrer del Forn.

L’església parroquial actual, dedicada a santa Maria, s’aixeca a l’emplaçament del primitiu palau reial, en substitució de l’església romànica anterior; fou construïda entre els anys 1589 i 1714. En foren arquitectes Joan i Antic Ponç de Sant Feliu de Codines i Miquel i Joan Fiter de Barcelona, mentre que el projectista francès Pierre Ruppin i l’escultor calderí Pau Sorell foren els autors del portal barroc, que s’acabà el 1701. S'hi conserva la Majestat de Caldes, talla romànica de la primeria del segle XIII (que fou destruïda, menys el cap, el 1936 i reconstruïda posteriorment).

Les restes de la muralla medieval encara es distingeixen a ponent, sobre el barranc de la riera; des del pont romànic, per on el camí antic travessava la riera, hom pot contemplar-les. A llevant resta l’antiga torre anomenada de la Presó, al lloc on hi havia el portal d’en Bellit. El perímetre de la muralla encara és delimitat pel carrer de Corredossos, que la resseguia per l’interior.

L’any 1809, en plena Guerra del Francès, s’incendiaren algunes cases i els arxius parroquial i notarial. A mitjan segle XIX s’emprengué la remodelació i l’engrandiment del recinte urbà i s’ultrapassà l’àmbit de l’antiga població emmurallada.

L’eixample del sector urbanitzat es produí vers llevant, a l’altra banda del camí de Barcelona; l’eix d’aquest engrandiment, que resseguia el perímetre de l’antic recinte per llevant, el constitueix el carrer Major. En una segona fase, a la darreria del segle XIX, la zona urbanitzada s’estengué cap a migdia, del Portal de l’Àngel en avall, amb la nova carretera de Barcelona com a eix d’un urbanisme de tipus reticular. A la part septentrional de la vila, a la primeria del segle XX, es pavimentà amb llambordes el passeig del Remei, que, obert la dècada del 1860, porta al santuari del Remei.

Al nord de la vila, el santuari de la Mare de Déu del Remei de Caldes fou construït entre els anys 1548 i 1582; aleshores hi havia un ermità. La imatge que s’hi venerava, de terracuita, es perdé al segle XIX, a la fi del qual es bastí l’edifici actual. Al lloc on s’aixeca la capella s’han trobat abundants vestigis d’època romana.

La cultura i el folklore

Sota la denominació de Thermàlia-Museu de Caldes de Montbui s’engloben diversos edificis i col·leccions que resumeixen els trets històrics bàsics de la població. La seu central del museu correspon a l’antic Hospital de Santa Susanna, incorporat a la capella romànica del mateix nom. Aquest conjunt fou adaptat i inaugurat com a inicial museu local l’any 1944 i exposa la principal mostra pública de l’escultor i pintor Manolo Hugué, abans instal·lada a la seva casa natal (Mas Manolo), i una destacada sèrie de ceràmica i pintura de Pablo Picasso, entre d’altres. A part, l’edifici acull l’Arxiu Històric Municipal, que engloba documentació datada des del segle X. El segon espai del Museu de Caldes és l’edifici de Can Delger, que la família Delger cedí a l’ajuntament l’any 1959. Conserva els objectes i mobiliari propis d’una casa pairal de la burgesia rural des del segle XVIII fins a principi del XX, així com una destacada biblioteca. Les Termes Romanes, declarades Bé Cultural d’Interès Nacional, constitueixen el tercer espai del museu i un dels edificis mes emblemàtics de la vila. Es tracta d’una de les instal·lacions balneàries d’època clàssica millor conservades d’Europa i forma part d’un gran conjunt termal de caràcter medicinal.

Les entitats culturals més importants de Caldes són el Casino Caldenc, local inaugurat el 1864, que disposa d’un teatre, i el Centre Democràtic i Progressista, del 1880, que també té una sala de teatre.

El cicle festiu comença amb el Nadal, en què destaca la representació dels Pastorets en versió de J.M. Folch i Torres. La vila de Caldes de Montbui té dues festes majors, una que se celebra el segon diumenge d’octubre, i l’altra, la de la “Setmana dels Barbuts”, la festa de Sant Antoni, que comença el diumenge abans del dia 17 de gener. Els actes més importants són el ball que es fa a la plaça de la Font del Lleó, la cavalcada dels Tres Tombs que recorre els carrers de la vila amb concursos i premis, i la benedicció de cavalcadures, que es fa després de l’ofici juntament amb el repartiment de panets beneïts per a tots els assistents. La gesta del poc i l’aigua, anomenada Escaldarium, té lloc el primer diumenge del mes de juliol. Per l’abril es destaca la festa de Sant Jordi, que se celebra el diumenge després del 23 d’abril. Cal menció la festa de Corpus i l’aplec del Remei a finals d’octubre.

Altres indrets del terme

El terme de Caldes de Montbui inclou el poble de Sant Sebastià de Montmajor, a l’altra banda de la muntanya del Farell, dita antigament Montmajor, abocat a la vall de Gallifa. Documentat al segle XI, el poble depenia de Sant Cugat del Vallès des del 1098; aquest monestir hi féu bastir l’església de Sant Sebastià de Montmajor, romànica, els rectors de la qual eren nomenats pels abats de Sant Cugat fins el 1400, que s’uní com a sufragània a Caldes de Montbui. El 1868 s’erigí en parròquia independent, a la qual s’uní part de l’antic terme de Gallifa. L’església romànica de Sant Sebastià consta d’una sola nau amb transsepte, al qual s’obren els tres absis, rectangular el central i semicirculars els laterals, ornats exteriorment amb arcuacions llombardes. Sobre el creuer s’aixeca un campanaret quadrat, de dos pisos, amb finestres geminades al darrer pis. El primer de maig s’hi celebra un aplec.

Dins el terme hi ha, encara, les capelles romàniques de Sant Martí de Rovinyó, Sant Miquel de l’Arn i Sant Tomàs del Prat de Dalt. Sant Martí de Rovinyó, documentada el 1093, és prop de la casa del Pascol, al NW de la vila; és d’una nau, amb rengles d' opus spicatum , capçada per un absis semicircular. Sant Miquel de l’Arn o dels Arços és al vessant SE del turó de la Torre Roja. Resten alguns fragments dels murs laterals de la nau i la base de l’absis de l’antiga capella romànica, que fou reedificada al segle XVII i ara és arruïnada. L’església de Sant Tomàs del Prat de Dalt, dedicada a sant Tomàs Becket, és prop de la casa del Prat de Dalt (on J. Balmes escriví El Criterio ), a la part nord-oriental del terme. L’església, romànica, d’una sola nau, és arruïnada. Una altra capella, també arruïnada, és la de Sant Miquel de Martres o de Baduell, que, havia estat restaurada al segle XVIII.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

No disposem de testimonis arqueològics de l’existència de l’home del paleolític a Caldes. La cultura neolítica dels sepulcres de fossa hi és ben representada per les troballes de la bòbila d’en Busquets, de Can Catafau i el Negrell, a l’interior del nucli urbà. La cova de Solanes conté també materials neolítics, però interessa sobretot per les restes eneolítiques: sílex, punxons d’os, ceràmica decorada amb incisions, etc. A la mateixa cova s’han trobat també materials hallstàttics. A Caldes hi hagué diversos assentaments d’època ibèrica. Dels sis que s’han localitzat, el més important és el del turó de la Torre Roja, a ponent de la vila, en la divisòria amb el municipi de Sentmenat. Els materials de la Torre Roja són majoritàriament dels segles III, II i I aC: objectes d’ús domèstic, estris de treball, ceràmica indígena i campaniana d’importació, etc. Segons els arqueòlegs M. Almagro, J. de C. Serra i Ràfols i J. Colominas, la Torre Roja sembla que té una fonamentació d’època romana. És de planta circular i, en la seva base, té carreus ben tallats. Al damunt d’aquest cos n'hi ha un altre de concèntric, de menor diàmetre i amb un paredat en espiga, clarament medieval.

Els habitants d’aquestes contrades havien obert al conreu la vall de la riera de Caldes, mantenien relacions pacífiques amb els romans nouvinguts i empraven la moneda com a instrument de canvi.

Els romans fundaren una estació balneària sobre les fonts termals que brollaven a llevant de la riera. D’aquesta estació balneària resten les cèlebres termes romanes, situades al bell mig de la vila actual. Al redós del balneari es desenvolupà un nucli urbà que degué ser bastant considerable durant el segle I aC. Hi havia també un important poblament disseminat en vil·les, del qual resten vestigis, d’època republicana, a Can Vendrell, Can Pujades i a Sant Miquel del Martres; i de l’Imperi al Mas Manolo i al Remei o Carerac. Caldes fou un nus de comunicacions destacable. El mil·liari de Can Vendrell n'és un important testimoni epigràfic (que es relaciona amb un altre d’aparegut a Tona, Osona): indicava distàncies en el camí que comunicava Caldes amb Osona i segurament amb la costa, on prop de Mataró enllaçava amb la Via Augusta. Caldes fou també un centre de producció de terrissa. Hi ha restes disperses de forns d’àmfores en molt bon estat de conservació. S'han trobat al polígon industrial de la Borda restes romanes d’un forn de calç i un mur datats als segles III i IV dC.

Amb la crisi i posterior ruïna de l’Imperi Romà, el nucli urbà de Caldes entrà en decadència, però és fora de dubte que subsistí. Resta també assegurada la continuïtat del poblament durant l’època visigòtica.

L'edat mitjana

La primera noció documental de Caldes a l’edat mitjana és de l’any 937. Durant els segles X i XI hi ha símptomes de força vitalitat. Tenim notícies, de nou, de l’existència d’un important poblament disseminat. Moltes masies d’aquests anys s’aixequen sobre les ruïnes de les antigues vil·les romanes. L’existència de tres esglésies, documentades d’antic, al lloc de Caldes demostra la continuïtat del nucli urbà. L’esglèsia de Santa Maria, que era la parròquia o església dels fidels, és esmentada el 1002. La de Sant Pere, que era construïda en l’antic cementiri parroquial, ho és el 938 i la de Sant Martí es documenta el 1129. Aquestes tres esglésies han desaparegut, la parroquial substituïda per una nova construcció d’època moderna. Com que el lloc gaudia d’una notable vitalitat en època romana, hom suposa que aquestes tres esglésies podien haver estat bastides damunt unes primitives construccions d’època visigòtica.

La presència a Caldes d’una comunitat jueva nombrosa i influent, en expansió durant els segles XIII i XIV, és una prova de la puixança econòmica de la vila en aquells temps. Constituïa una aljama amb consell, sinagoga i cementiri propi que residia en un barri ben delimitat: el call.

Caldes fou la capital, de fet, de la sotsvegueria del Vallès, fins que fou substituïda per Granollers a la segona meitat del segle XIV. Vila de rica tradició urbana, ben situada i comunicada, reuní els òrgans rectors de la vegueria: el palau reial (XII), les dependències del veguer, la residència del notari, nombroses escrivanies i procuradories, etc. Tal categoria administrativa i política tingué el seu complement en l’àmbit eclesiàstic en esdevenir el rector de Caldes ardiaca del Vallès el 1324.

Bé que anomenada de Montbui a partir del XIII pel seu veïnatge amb la baronia del mateix nom (el feu de Montbui es constituí el 1059 amb la segregació dtuna petita part del terme), la vila fou durant l’edat mitjana de jurisdicció reial, tret de curts períodes en què fou alienada de la corona. Durant el segle XIV li foren concedits els mateixos privilegis de què gaudien els habitants de Barcelona. Alfons el Magnànim honorà la vila el 1445 amb el títol de braç, membre i carrer de Barcelona.

A la segona meitat del segle XIV Caldes començà a perdre importància econòmica i política amb relació a d’altres viles properes, com Granollers o Sabadell. Durant la llarga crisi del segle XV, Caldes se'n ressentí clarament. Participà activament en la guerra civil: aixecament en diverses ocasions contra el rei fins a ser reduïda per les armes el desembre del 1462.

L'edat moderna

Al segle XVI Caldes gaudeix d’una certa estabilitat econòmica. Fora d’alguns episodis protagonitzats per bandolers, com l’escamot que el 1544 s’enfrontà a les tropes virregnals, tenim poques notícies de la història de la vila. El que més destaca és l’activitat constructora dels calderins: remodelació interior de l’hospital medieval, instal·lacions dels Banys Nous i inici de les obres de la nova casa de la vila damunt les termes romanes o Banys Vells. El 1549 s’inicià la construcció de la capella del Remei i el 1549 les de la nova església parroquial de Santa Maria. Aquestes realitats palesen una remarcable vitalitat econòmica de la vila, que tradueix un creixement demogràfic sostingut.

La guerra dels Segadors causà un fort impacte a la vila. Un bon nombre de voluntaris acudiren a Tortosa i a Barcelona, a lluitar contra les tropes de Felip IV. Pocs anys després, la pesta delmava la població. Les epidèmies se succeïren durant els anys centrals de la centúria: 1648, 1651 i 1665. La concatenació de calamitats –fam, pesta i guerra–, juntament amb el gran augment de la pressió fiscal desencadenaren una crisi econòmica sense precedents. El 1665 la vila va fer suspensió de pagaments.

En la guerra de successió a la corona espanyola, Caldes participà activament en la lluita contra els exèrcits francocastellans. Molts veïns s’uniren a la guerrilla per a hostilitzar l’invasor, que recorria la comarca preparant l’assalt de Barcelona. Pel gener del 1714 foren presos a l’enemic 90 dragons amb llurs oficials. Com a resposta a aquests fets, el 13 de gener el comte de Montemar, encapçalant 2 000 homes, posà setge a la vila. L’endemà fou presa per assalt, saquejada i, en part, cremada, i alguns dels seus habitants foren assassinats. La guerra deixà la població en ruïnes. Els efectes de la desfeta es feren sentir per molts decennis. Hi hagué emigració, i la població romangué estancada durant la primera meitat del segle. El segle XVIII representa una de les etapes de major decadència de l’activitat econòmica i particularment de la indústria, cosa que també afectà a la població, que si bé augmentà, ho feu de forma molt feble. No hi ha símptomes clars de recuperació durant la segona meitat del XVIII, cosa que contrasta amb la represa general de l’economia del país.

Col·laboració: 
EMR
Llegir més...