i Caldes d’Estrac | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Caldes d’Estrac

Nom amb què també és conegudaCaldetes
Nom amb què també és conegudaCaldetes
Caldes d’Estrac
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, a la costa, entre Sant Vicenç de Montalt i Arenys de Mar.
Població: 
2.799 h
[2009]
Extensió: 
1 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Caldes d’Estrac, conegut també per Caldetes, és un dels més reduïts del país (0,9 km2). És situat a la costa de llevant de la comarca, entre els termes de Sant Vicenç de Montalt (N i W, separat pel rial de la Fenera, el torrent de la Farnaca i la riera dels Gorgs) i d’Arenys de Mar (NE, separat pel camí del Remei i per la divisòria entre Can Muntanyà i Can Ripoll fins a Can Xenaica).

Centra el terme el turó de Caldes (112 m d’altitud), en una bona part cobert de pinedes i bosc baix. Al NE s’alça el turó de la Torre dels Encantats o Puig Castellar (75 m d’altitud), que pertany principalment al terme d’Arenys; el sector de Caldes és cobert per la pineda de Can Muntanyà. La costa, sorrenca, s’estén entre els esperons construïts els anys cinquanta per a protegir els passeigs marítims; l’aixecat davant l’Hotel Colom dóna protecció a les petites embarcacions de la població. Al peu del turó de Caldes hi ha el balneari termal on brollen les aigües clorurades sòdiques (a 39°C). Dins el terme desemboca la riera de Caldes (o de Torrentbò), divisòria tradicional dels comtats, bisbats i vegueries de Barcelona i Girona i dels corregiments de Mataró i Girona.

El terme comprèn la vila de Caldes, cap de municipi, i algunes urbanitzacions. La carretera N-II (ara elevada per damunt del nucli, sobre la línia del ferrocarril) i el tren de Barcelona a Girona per la costa travessen el municipi. Hi ha estació de ferrocarril. Una carretera local uneix la vila amb Sant Vicenç de Montalt.

S'ha considerat generalment que el diminutiu de “Caldetes”, aplicat especialment al barri de mar, o vila nova, prové del segle XVIII, però el cert és que ja surt esmentat (parròquia de Caldes d’Estrac o Caldetes) en la Geografia de Catalunya de Pere Gil (1600). Quant al determinatiu Estrac, sembla que prové del topònim Estarac, que segons Balari i Jovany prové del nom cèltic Astaracus, derivat del llatí Asterius.

La població i l'economia

Des del primer fogatjament conegut, del 1358, que donava 3 focs (unes 15 persones), la població (calderins) ha anat augmentant gradualment, sense veure's afectada pels processos immigratoris moderns (al segle XVIII passà de 204 h el 1718 a 397 h el 1787; arribà a 565 h el 1860, a 678 h el 1900, a 806 h el 1940, a 1 053 h el 1970, a 1 182 h el 1979, a 1 463 h el 1991 i a 2 508 h el 2005). La manca de llocs de treball ha forçat de sempre l’emigració masculina, però els actuals mitjans de comunicació faciliten que part de la població activa resident a Caldes pugui treballar en altres poblacions com Arenys de Mar, Mataró i Barcelona, principalment.

Els conreus (vinya i hortalisses) han desaparegut a causa de la poca rendibilitat i la urbanització, com també ho han fet la pesca i la indústria tèxtil tradicional, mentre que el sector de la construcció és en forta regressió. L’activitat econòmica bàsica és el turisme, que a Caldes s’inicià ja al segle XIX, quan Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, hi bastí la seva residència, gairebé simultàniament amb altres famílies de l’aristocràcia barcelonina (Nadal, Fagineto, Bofarull, Elies de Molins, la marquesa de Forbin-Janson, etc.). En aquesta primera etapa, fins el 1918, les cases eren bastides dins el nucli i hi havia dos balnearis marítims, el de Santa-romana (a l’indret dit la Musclera) i els Banys Colom, que era el club social dels estiuejants. Acabada la guerra, el 1918, aquests primers estiuejants crearen la societat Platges de Caldetes SA, per convertir el Colom en casino de joc, cosa que atragué molt aviat la burgesia dels nuclis industrials tèxtils (molt enriquida amb la guerra mundial), que s’establí a Caldes (cases dels futurs passeigs). Fins el 1924, que la Dictadura prohibí el joc i el Casino Colom hagué de tancar les portes, hi hagué una època de gran esplendor i cosmopolitisme, comparable al de Sitges (hi havia un tren anomenat la Fletxa d’Or, directe entre Barcelona i Caldes, i es construí un petit camp d’aviació on podien aterrar avionetes que transportaven jugadors del casino). Al final de la guerra civil de 1936-39 les grans cases del passeig acolliren diverses ambaixades estrangeres a causa de l’escàs interès de la vila com a objectiu militar i de la proximitat del port d’Arenys, que permetia una ràpida evacuació. A la postguerra el Colom s’obrí com a hotel i a la fi dels anys cinquanta fou reformat; al final de la dècada dels noranta es projectà la seva reconversió com a complex de talassoteràpia. Hi ha, a més, un balneari termal del qual ragen aigües a 39°C, compostes per clorur sòdic, carbonats sòdic i càlcic i sulfats diversos, que ofereix altres serveis complementaris. Als tradicionals barris residencials dels dos passeigs marítims s’han afegit hotels, blocs d’apartaments i urbanitzacions de segona residència, que permeten albergar una població que arriba a l’estiu a unes 7 000 persones.

La vila de Caldes d'Estrac

Vista de l'església de Santa Maria
© Alberto González Rovira
La vila de Caldes d’Estrac és prop de la mar, tenia 2 607 h el 2006 i és a 3 m d’altitud, entre el turó de Caldes i Puig Castellar, formada per dos nuclis ben diferenciats, la Vila Vella i la Vila Nova, a les quals s’uneixen els dos passeigs i les noves urbanitzacions. La Vila Vella s’enfila pel turó de Caldes, a ponent de l’església parroquial de Santa Maria i del balneari de les aigües termals. A banda i banda del nucli hi ha dues torres de guaita, la torre Busquets i la Torre Verda (segle XVI), que juntament amb la torre dels Encantats (segle XIII, ja d’Arenys) formaven la defensa davant les escomeses marítimes en l’època de la pirateria. L’església de Santa Maria fou bastida en 1805-30, al mateix indret on n'hi havia una d’anterior (segle XIII), de la qual es conserven la pila baptismal i una làpida amb caràcters gòtics que és una salutació a la Mare de Déu del Remei; és un edifici característic de l’etapa final del barroc, ja classicitzant, d’una nau amb capelles laterals i campanar de torre, ampliat i restaurat el 1868 (el 1949 encara fou restaurat l’absis). El balneari és un edifici del 1818, situat sobre les termes romanes, organitzat linealment amb compartiments de banys. Entre les cases pairals que han restat a llevant de la Vila Vella es destaquen Can Milans de Caldes (segle XVI), amb elements gòtics i fortificada al segle XVII (enderrocada en bona part el 1978), i Can Gili, originària del segle XVI, però molt refeta el 1910 per Francesc Nebot a la manera noucentista per a residència de Ramon Massó.

La Vila Nova, a llevant de la riera, té un nucli antic que data del segle XVIII, en terres aleshores d’Arenys, urbanitzades a partir del 1848 segons plans de Domènec Casacuberta, poc abans de la incorporació a Caldes. Aquí, seguint la via fèrria per l’interior, se situaren les primeres residències dels estiuejants (la família Nadal i els marquesos de Comillas). També s’hi bastí l’església del Carme (1866-82), promoguda per Manuel Gibert i la seva filla Elvira Gibert de Pi.

Jardins de Can Muntanyà
© Alberto González Rovira
Els dos nuclis s’anaren apropant a la fi del segle XIX a la riera (la Vila Vella per llevant i la Vila Nova per ponent) i aquesta fou urbanitzada a partir del 1879; la riera havia d’esdevenir amb el temps l’eix de creixement més important. El sector d’habitatges en filera de la Santema, dins terrenys d’Arenys, fou annexionat a Caldes el 1929. Es destaca també el mercat, antigament seu de l’Ateneu La Rosa d’Or, obra de J. Sellés (1906), i Can Cabanyes, notable casa de gust italià bastida el 1860. Als vessants nord-est del turó de Caldes s’han bastit més modernament habitatges i blocs d’apartaments de segona residència que ultrapassen el terme municipal.Separats de la vila per la línia del ferrocarril i seguint la costa s’estenen els dos passeigs marítims, articulats al pla de les Barques, on hi ha el parc municipal; el passeig de Mar, vers llevant, s’endinsa al terme d’Arenys, i el passeig dels Anglesos (urbanitzat el 1925 per Juli M. Fossas), vers ponent, continua pel terme de Sant Vicenç. Ambdós eren formats per les grans mansions d’estiueig de la burgesia barcelonina establerta a Caldes des de la Primera Guerra Mundial, dins els estils modernista i noucentista (Casa Nadal i Farré, de J. Martorell; les cases bessones Mercé i Garriga; la Casa Gassó; la casa Palau Vera; la Casa Parellada, d’Enric Sagnier; la Casa Perarnau, de Rubió i Tudurí; la Casa Ferrer Vidal, de Tiberi Sabater; i les cases Llach i Barberà, de J. Sellés), de les quals només resten una de les de Mercé i Garriga, la Gassó i la Perarnau. El 2003 fou declarada bé cultural dlinterès nacional la Casa Ugalde i s’inaugurà, a Can Muntanyà, la Fundació Palau, espai d’exposició d’obres d’artistes del segle XX.

Entre les urbanitzacions a tocar de la vila sobresurten la de Sant Pere Abanto (sobre el turó homònim, al costat de Puig Castellar), la de la Torre Nova (al vessant sud-oest del turó de Caldes, amb la Casa Ugalde, de Coderch de Sentmenat) i l’Isla (prop de la riera dels Gorts), totes dels anys seixanta. Dins el terme de Caldes s’han trobat restes romanes (especialment de ceràmica), que semblen indicar la presència de vil·les.Quant a les festes, destaca la festa major d’estiu, celebrada el 8 de setembre, amb cercaviles, correfocs, havaneres, sardanes, trobades de gegants i puntaires, balls i focs artificials. Altres celebracions són la festa major d’hivern de Santa Llúcia, el 13 de desembre; la processó marinera del Carme, el diumenge més proper a aquesta diada del juliol, i el Carnaval.

La història

El lloc formava part al segle XI del terme de l’efímer castell de Montalt i aviat passà a pertànyer al del castell de Mataró. Al principi del segle XIII el cavaller barceloní Pere Gruny bastí, prop de les fonts termals que donen nom a la població, un temple i un hospital. El 1219 els senyors del castell de Mataró, Guillema de Castellvell i el seu fill Guillem de Montcada, cediren part del territori veí de Sant Vicenç de Llavaneres a aquest hospital (tot el puig o turó de Caldes, diu el document), donació important, els límits de la qual per ponent, amb Sant Vicenç, s’han mantingut fins avui (riera dels Gorgs i el torrent de la Farnaca). Al llarg del mateix segle foren nombroses les donacions i les vendes de terrenys a l’hospital, i el territori esdevingué la Estrac. Hom ha suposat que els religiosos que servien l’hospital eren templers per la condició de cavaller i militar de Pere Gruny i per la referència que el 1219 es fa a les fortificacions, pròpies d’un orde militar. En realitat, sembla que es tractava d’un petit grup de deodats al servei dels malalts que tingueren un cert estatut jurídic durant els segles XIII i XIV, però que després restaren reduïts a simples servents de l’hospital. Aquesta comunitat havia desaparegut totalment el 1565.

L’església de Santa Maria, inicialment sufragània de la de Sant Andreu de Llavaneres, passà el 1230 a ser parròquia conventual i el 1379 parròquia independent dins el bisbat de Barcelona. El 1396 el rector Francesc Fabre vengué la jurisdicció i els drets que tenia sobre la parròquia i els banys termals a la ciutat de Barcelona, la qual la convertí en baronia. Des del segle XV el lloc fou regit per un batlle nomenat pels consellers barcelonins, i el 1715, quan Barcelona perdé els privilegis pels decrets de Nova Planta, Caldes s’emancipà i esdevingué municipi independent. El 1817 el general Lacy i Francesc Milans del Bosch dirigiren des de Caldes un intent de revolta militar i civil contra l’absolutisme de Ferran VII, que fracassà (Lacy fou afusellat i Milans s’hagué d’exiliar).

Col·laboració: 
JMPG
Llegir més...