Fou deixebla d’Elvira de Hidalgo a Atenes, on debutà a 15 anys amb Cavalleria rusticana, de Mascagni. El 1947 començà a Verona la seva carrera internacional interpretant La Gioconda, de Ponchielli. La seva veu, tècnicament discutible, però d’una extensió tan formidable (la2 a fa5) que li permetia de cantar des de papers d’agilitat (Lucia di Lammermoor) fins als de soprano dramàtica (Tristan und Isolde), juntament amb l’expressivitat punyent de què era capaç i el seu talent com a actriu dramàtica la convertiren en la diva indiscutible de l’òpera mundial durant els anys cinquanta i en el gran mite —fou titllada de “la divina"— que encara subsisteix. Gràcies a la recuperació que feu de la tècnica vocal belcantista, pogué afrontar l’exhumació d’òperes vuitcentistes gairebé oblidades (Medea de Cherubini, Norma i Il pirata de Bellini, La vestale de Spontini, Il turco in Italia de Rossini, etc.), que després d’ella han passat a ésser obres de repertori. A Barcelona féu un únic recital al Gran Teatre del Liceu l’any 1959. Retirada l’any 1965 per raons personals, retornà a l’escena transitòriament en uns recitals amb G. Di Stefano (1973-74).
Maria Callas
© Fototeca.cat
Nom amb què fou coneguda la soprano grega Maria Kalogerópulos.