i Calonge de Segarra | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Calonge de Segarra

Sumari de l’article

Calonge de Segarra (Anoia)
© Fototeca.cat
Municipi de l’Anoia, al límit N de la comarca, a la zona de contacte entre la Segarra i el Bages.
Població: 
196 h
[2009]
Extensió: 
37 km2

Situació i presentació

Municipi de 37,15 km2, situat a la part N de l’altiplà de Calaf, el terme del qual mig envolta aquesta població. Límita al N amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta (de la Molsosa), al NE amb la Molsosa, a l’E amb Sant Pere Sallavinera, al SE amb Calaf, al SW amb Pujalt, i a l’W amb Castellfollit de Riubregós. El seu terme forma amb Castellfollit de Riubregós el sector més extrem del NW de la comarca de l’Anoia. El terreny de Calonge és trencat per petits turons i fondalades, amb alçades mitjanes de 620 a 700 m, bé que a causa de les bòbiles i indústries de ceràmica, que aprofiten les seves terres argilenques, la fesomia dels turons ha canviat força. Drenen el municipi els torrents de la Roca i de Sant Pesselaç, tributaris del Llobregós, que recullen les aigües d’altres torrents i barrancs secundaris, com els dels Pilots, dels Quadrells o de Mirambell.

És un terme típicament segarrenc format per petits agrupaments de poblament. Comprèn els poblets de Mirambell, seu d’un antic castell i jurisdicció, Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, Aleny, Durfort (vora el qual hi ha l’ajuntament), la caseria del Soler i el nucli central format pel castell de Calonge i la parroquial de Santa Fe de Calonge. També té algunes masies d’una gran tradició històrica.

La principal via de comunicació és la carretera dels Andorrans, és a dir, la C-1412 d’Igualada a Ponts, de la qual surten els ramals que porten a Durfort, el Soler i al proper turó on hi ha el castell de Calonge, i fins a Sant Pesselaç. Passat Calaf, i tot just a l’entrada del municipi, hi ha la rotonda que enllaça l’antiga N-141, de la qual surt el ramal cap a Mirambell, amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona, que travessa el sector S del terme d’E a W. Pel sector SW del terme circula la carretera, de Calaf a Pinós i a Su, que passa a frec dels poblets d’Aleny i de Sant Pesselaç. Altres camins interns comuniquen els diferents nuclis del terme entre si.

La població i l'economia

A la fi del segle XIV el seu cens, sense els agregats de Mirambell, Aleny, Durfort, el Soler i Sant Pesselaç, era de 18 famílies, el 1515 de 19 i de 28 el 1553. El 1842, a l’època de la constitució dels municipis moderns, tenia 26 famílies i el 1860 tot el municipi tenia 510 h amb 25 cases a Calonge, 17 a Mirambell, 13 a Aleny, 7 a Sant Pesselaç, 9 a Durfort i 14 masies fora dels nuclis anteriors. La població (calongins) es mantingué per sobre dels 420 h (excepte un retrocés: 365 h el 1910) fins el 1920; es recuperà una mica fins a 494 h el 1930, però començà una clara davallada el 1960 amb 366 h, que continuà fins els 208 h del 1975 i els 197 h del 1991 i del 2001. El 2005 s’aprecià un increment a 206 h. La principal causa de la davallada fou el tancament de l’explotació de les antigues mines de lignit i de ciment i sobretot la concentració de terres a causa de la mecanització, amb l’emigració dels bracers i petits pagesos.

Les terres conreades, que gairebé ocupen la meitat del terme, es dediquen pràcticament en la seva totalitat a cereals (principalment ordi i blat). La zona no conreada és ocupada per bosc, arbres de ribera, matoll, garrigues i pasturatges. Complementen lles explotacions ramaderes de porcs, conills i bestiar oví. Els habitants del municipi solen combinar el treball al camp amb el treball a les indústries. En els darrers anys s’han establert al municipi diversos allotjaments rurals. Al terme de Calonge hi ha notables filons de lignit que s’havien explotat des del principi del segle XX. Destaquen els treballs duts a terme als torrents de Vime i de la Roca, a la rasa del Bosquer, al collet de les Torres, la Mallola, Comaposada, el Colletó, la Tallada, etc. S'havien explotat també pedreres de pedra calcària per a ciment i, sobretot, terres argilenques per a bòbiles, que encara continuen en explotació. Sota Durfort s’han establert dues importants empreses de ceràmica, de la família Sugrañes.

El poble de Durfort

El petit poble de Durfort (Durfortis el 1185) o Dusfort s’alça en una elevació enfront de Mirambell, propera a la carretera de Calaf a Ponts. Al seu peu hi ha les grans explotacions de teuleria i gres, i vora el ramal de carretera que hi porta hi ha l’ajuntament, al costat del local social. El 1381 el castell de Durfort, que als segles XII i XIII tingué segurament com a castlans uns cavallers cognominats Durfort, tenia 3 focs i era de l’abat de Cardona, cosa que suposa una antiga donació dels Cardona, senyors primitius del lloc.

Del castell no queda rastre o, més ben dit, cal cercar-lo en el petit grup de cases que en part es degueren fer amb la seva pedra, que corona el serradet. Segons els censos, aquestes cases eren 3 el 1387, 11 el 1497, 3 al segle XVI, 4 el 1685, 20 el 1719, 29 el 1717 i 9 el 1860, per bé que creiem exagerades les xifres del segle XVIII, que devien incloure masies o altres sectors del terme. Durfort, que el 2005 tenia 26 h, celebra la festa major per l’agost.

Vista de la capella de Santa Maria de Durfort
© Patrimonifunerari.cat
La capella de Santa Maria de Durfort, situada a la punta del turonet, una mica separada del nucli, és un edifici rectangular d’origen romànic, que ha perdut l’absis per reformes posteriors. Té la porta a migdia i un campanar d’espadanya refet més tard, i l’envolta un petit cementiri. Tradicionalment fou sufragània de Conill, fins que el 1878 s’uní a Mirambell.

Altres indrets del terme

La partida de Calonge de Segarra

La partida de Calonge de Segarra, que tenia 63 h el 2005, és caracteritzada pel seu poblament disseminat. L’origen d’aquesta partida cal cercar-lo a l’antic castell de Calonge, centre aglutinador del terme. És situat a 615 m d’altitud, vers la part de llevant del terme, en un petit turonet al peu del qual hi ha l’antiga església parroquial de Santa Fe de Calonge. Del castell queden encara notables llenços de murs i una sala coberta amb una perfecta volta de canó que obre la seva gran arcada vers el costat de migdia.

Aspecte de l'església de Santa Fe de Calonge
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial de Santa Fe de Calonge (643 m d’altitud), ara servida des de Calaf, és un edifici alçat o renovat al final del període romànic, d’una nau amb transsepte i campanar tardà sobre la cúpula. El presbiteri és quadrat, però té dues absidioles una a cada braç del creuer. És notable el portal de ponent, ornat amb una arquivolta. L’edificació ha sofert moltes modificacions en la capçalera i en la seva coberta, però manté una gràcia i esveltesa notables. Té adossada la gran casa de la rectoria, amb arcs i un clos vers la part de migdia. Acompanyen la parròquia un casal modern, a ponent de l’església, i un cementiri que en pocs anys s’ha vist espoliat de les moltes esteles funeràries que l’ornaven. D’aquesta parròquia depèn la sufragània d’Enfesta (la Molsosa, al Solsonès), i la capella de Santa Magdalena del Soler o de la Vall; també en depenien les capelles de Sant Joan de les Quadres i l’arruïnada de Sant Salvador del Tossal. Calonge de Segarra celebra la festa major per l’octubre, i també és molt tradicional i concorreguda la festa del Panellet pel dilluns de Pasqua Florida, durant la qual es reparteixen panellets.

Santa Magdalena de la Vall

La capella de Santa Magdalena de la Vall presideix un petit pla de conreus a ponent del terme de Calonge. La capella, coberta a un sol vessant, ha sofert moltes modificacions a l’exterior, el campanaret i el portal i a l’interior, on es mostra arrebossada i amb motllures barroques. És documentada el 1294 i antigament hi havia un segon altar dedicat als apòstols Simeó i Judes. El visitador episcopal manà d’arreglar la coberta el 1685, cosa que devia portar al seu abarrocament interior.

El Soler Lladrús

El Soler Lladrús, situat vers l’extrem S del terme, sobre Sant Martí Sesgueioles, és un poble que tenia 26 h el 2005. El poblet, conegut popularment pel Soler, existia ja al segle XIV i potser molt abans. Entre el 1497 i el 1515 tenia 3 focs. Tenia una capella dedicada a Santa Maria, coneguda també per Santa Calamanda per la tradició local, que la feia santa filla d’aquest lloc. Era tradicionalment una sufragània de Calaf servida per un membre de la comunitat canonical. A l’església del Soler es portava la relíquia de santa Calamanda en cas de grans secades i allà acudien en processó les parròquies veïnes; era tradició que sempre se n'aconseguia la pluja. Avui dia l’església és una ruïna, igual que tot el que resta del nucli, les dues darreres cases habitades del qual s’anomenaven el Graell i l’Oliva.

Mirambell

El poble de Mirambell és la segona entitat històrica del terme. Es dreça a la part SW, a uns 3 km de Calaf. És un típic poble de cases apilonades en el puig on hi ha les restes, encara notables, del castell de Mirambell. Aquest castell és esmentat el 1039 com a propietat de la casa vescomtal de Cardona. El castell mai no es va moure del domi- ni dels Cardona, que el tenien encomanat a una família de castlans; des del 1170 hi consta una família cognominada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Per deixes dels Cardona, fundadors de Sant Pere de Casserres, i dels cavallers Mirambell, el monestir d’Osona fou senyor i provisor de la parròquia de Sant Pere de Mirambell des del segle XII fins a la seva extinció el 1572. A més de la parròquia i drets parroquials, Casserres era senyor de molts alous i masos, com és ara el mas de la Sala i Argullol, entre d’altres. Mirambell, que tenia 8 famílies el 1685, 4 al poble i 4 en masies, arribà a 14 famílies el 1819 i a 17 el 1860. El 2005 tenia empadronats 30 h.

La primitiva església de Sant Pere de Mirambell és documentada el 1102. Es va reconstruir vers el 1143 i aleshores consta dedicada a sant Pere i a sant Sadurní. És situada fora del nucli del poble i del castell, vora la carretera d’accés al poble, on hi ha el cementiri del lloc. Ha estat abandonada i sense culte des que es va fer la nova església al poble, a sota el castell, el 1890. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d’espadanya al mur de ponent, que correspon a la reedificació de mitjan segle XII. Als murs externs es van adossar uns nínxols i a poca distància del seu absis es construí una casa.

La nova església de Sant Pere de Mirambell és un edifici rectangular amb un campanaret sobre un costat de la façana, amb coberta piramidal. Va construir-se arran de l’arranjament parroquial del 1878 i s’hi va començar a celebrar el culte el 1890. En aquest arranjament es van modificar els límits de la parròquia i se li va adscriure la capella de Santa Maria del petit poble de Durfort, que abans era sufragània de Conill.

Castelltort

En un extrem del terme, equidistant de Mirambell i de Conill, en un lloc elevat hi ha l’antiga fortalesa de Castelltort, documentada des del segle XII amb l’apel·latiu de castrum, com els de Calaf, Mirambell o Conill. Fou cedida com a dotació de la canònica de Sant Jaume de Calaf i tenia al seu costat una capella dedicada a la Concepció, documentada el 1685. És una edificació de planta quadrangular, bé que irregular, de pedra escairada, amb petites obertures i una finestra coronella amb columna i capitell del segle XIII o XIV. La llarga destinació com a masoveria ha deixat la seva empremta al vell casal sense fer-hi perdre l’aspecte ferreny. Del llinatge dels seus antics senyors o estadants fou Berenguer de Castelltort, mercader a Barcelona, que el 1389 fundà l’hospital de Cervera, dit l’Hospital de Castelltort.

Sant Pesselaç i Aleny

A l’ex trem oposat del terme, al NW i al peu de la carretera de Calaf a Pinós, apareixen els nuclis de Sant Pesselaç i Aleny.

Sant Pesselaç o Sant Pere de l’Arç es troba en una plana fèrtil, a prop del límit amb la Molsosa. És un petit nucli compost per l’església i un parell de carrers o afileraments de cases amb edificis només a una banda. Al segle XVI (1515 i 1563) tenia 4 cases, 6 el 1685 i 7 el 1860. El 1981 tenia 13 h i el 2005 hi havia 17 h empadronats. El poble celebra la festa major al setembre.

Cal destacar al poble un pedró oratori i en especial l’església de Sant Pere de l’Arç, una de les millors esglésies romàniques del rodal, d’una nau, absis amb interessants arcuacions cegues i campanar d’espadanya modificat. El portal fou restaurat el 1886. L’interior es mostra abarrocat, amb la volta refeta al segle XVIII. Conserva antics retaules barrocs, la vella creu processional d’argent i altres objectes de culte, salvats de les destruccions del 1936. Existia ja una església aquí el 1040, quan fou cedida al monestir canonical de Sant Vicenç de Cardona, renovada i consagrada el 1148. De la parroquial de Sant Pesselaç depenia, en qualitat de sufragània, la del poble d’Aleny, situat a uns 3 km d’aquella en direcció a Calaf.

Interior de l'església de Sant Miquel d'Aleny
© CIC-Moià
Aleny es troba en un petit puig proper a la carretera i ocupa el lloc de l’antic castell Elenio, existent el 1085. El lloc fou cedit, com Sant Pesselaç, al monestir de Sant Vicenç de Cardona. En el fogatjament del 1381 es diu que Aleny, de la parròquia de Sant Pere Salarç, és de l’abat de Cardona i té 3 focs. S'ha suposat que el vell castell es devia trobar a l’indret del gran casal de Can Ferrers, que ocupa el lloc dominant del puig, però no s’endevina cap resta medieval. La capella de Sant Miquel d’Aleny, sufragània tradicional de Sant Pesselaç, és un edifici rectangular, amb porta a migdia i campanaret d’espadanya que no sembla gaire antic, o que en tot cas ha sofert una restauració que amaga tota l’antiga estructura. El poble, que tenia 44 h el 2005, manté el caire secular al seu nucli central. La festa d’Aleny es fa per Sant Miquel, al setembre.

El dilatat terme de Calonge té encara moltes velles masies, algunes ja en ruïnes com el Tossal, altres amb una gran tradició com les Quadres, l’Escura, l’Alzina, Can Comaposada, Ca l’Abadal Vell o Cal Roig.

La història

El castell de Calonge de Segarra és esmentat el 1010, quan, de retorn de l’expedició dels catalans a Còrdova, hi morí a la fi de juliol el bisbe de Vic Arnulf, germà de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, que posseïa la meitat d’aquest castell. Arnulf, ferit de mort, dictà el seu testament al castell, del qual foren marmessors Sal·la de Matamargó, Ermemir de Castelltallat, Guadall de Sant Mateu i Unifred, tots cavallers súbdits de Cardona.

D’aquest moment en endavant el castell de Calonge serà sempre més un domini important de la casa de Cardona, a vegades llegat a fills segons del casal, però sempre amb el pacte de revertir al tronc principal. Com a feudataris dels Cardona hi haurà els cavallers cognominats Calonge (Colonico) i més tard altres castlans, com Ramon de Fontanet el 1391. El 1460 seguí la causa del comte de Cardona, partidari de Joan II.

Sant Pesselaç, Aleny, Durfort i Conill van formar una batllia en desfer-se el domini jurisdiccional dels Cardona, per certes afinitats administratives que havien tingut des de la fi del segle XVIII. Aquesta batllia, però, que existia ja el 1820, es va desfer poc després del 1840 i Conill va passar a integrar-se a Pujalt i la resta a Calonge.

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...