i Agustí Calvet i Pascual | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Agustí Calvet i Pascual

Pseudònim Gaziel
Pseudònim Gaziel
Agustí Calvet i Pascual
© Fototeca.cat
periodisme period i literatura lit
Periodista i escriptor.
Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 7 d’octubre de 1887 — Barcelona, 12 d’abril de 1964

La seva família, benestant, es traslladà a Barcelona el 1893. El 1903 començà a Barcelona la carrera de dret, que interrompé, i la de filosofia i lletres, en què es llicencià el 1908. Assistí als cursos de literatura catalana dels Estudis Universitaris Catalans. El 1911 es doctorà a Madrid amb la tesi Fray Anselmo Turmeda. Heterodoxo español (1352-1423-32?) (1914). Del 1911 al 1914 fou secretari de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Inicià aviat l’activitat literària: la publicació de Sentiment (1905) —tercer premi de novel·la de la “Biblioteca Popular de L’Avenç”— li obrí les portes de la premsa catalana. Col·laborà esporàdicament amb poemes, narracions i crítiques musicals a Gent Nova, Catalunya Artística (1904-05), Cu-cut! (1905-08), Garba (1906), La Il·lustració Catalana (1906) i De Tots Colors (1908), i el 1907 foren representades quatre visions musicals per a infants que havia escrit amb el pseudònim Feliu Santelm. El 1910 havia iniciat la col·laboració en el diari La Veu de Catalunya, on començà a emprar el pseudònim de Gaziel, que utilitzà sempre més. El 1914 es traslladà a París a ampliar estudis, i hi visqué les primeres setmanes de la Primera Guerra Mundial. Tornà a Barcelona, i els seus articles sobre els esdeveniments del moment, refusats a La Veu de Catalunya, trobaren l’acolliment entusiasta de Miquel dels Sants Oliver a La Vanguardia. Fou enviat com a corresponsal d’aquest diari a París, i les seves col·laboracions sobre la guerra el convertiren en un dels periodistes més llegits a la península Ibèrica i a l’Amèrica Llatina. Recollí els seus articles en els volums Diario de un estudiante en París (1915), Narraciones de tierras heroicas (1916), En las líneas de fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El año de Verdún (1918). Acabada la guerra tornà a Barcelona, i Oliver l’incità a integrar-se a La Vanguardia. En morir aquest (1920) fou nomenat un dels quatre directors del diari, bé que, de fet, en fou l’únic efectiu, i passà a ésser-ho oficialment el 1933.

Lliurat de ple a la tasca periodística, que hagué de compartir, però, amb la direcció literària de l’editorial Seix i Barral (1918), continuà la política d’Oliver, catalanitzant espiritualment el diari, mantenint-lo en una orientació centrista i convertint-lo en el millor òrgan d’informació de l’Estat espanyol. La seva posició personal en defensa de la utilitat de fer periodisme en castellà no fou ben compresa pels medis catalanistes i rebé duríssimes crítiques. Liberal i independent de tot partit polític, probablement l’escriptor de dreta més lúcid de Catalunya, combaté l’extremisme d’esquerra i de dreta i predicà contra l’ambient de guerra civil. Sota la seva direcció La Vanguardia passà d’un tiratge mitjà de seixanta mil exemplars a un de superior als dos-cents mil, i es convertí en el diari de major circulació peninsular. Bé que dedicat totalment al periodisme en castellà (col·laborà a El Sol, 1925-30; La Gaceta Literaria, 1927; publicà els volums El ensueño de Europa (Crónicas de la conferencia de Génova), 1922, i Vida de Miguel dels Sants Oliver (1864-1920), 1923), durant la Dictadura de Primo de Rivera publicà Hores viatgeres (1926), en el pròleg del qual proclamava la seva adhesió a la llengua catalana i, alhora, intentava de justificar la seva tasca de periodista en castellà. Des de les acaballes del règim i durant la Segona República col·laborà ocasionalment a Mirador (1930), Ahora (1932-33) i a La Revista (1935). També fou membre dels jurats del premi Crexells (1929) i dels Jocs Florals de Palma (1935). Pel juliol del 1936, després d’ésser ocupat el diari per un comitè de la FAI, hagué d’exiliar-se a París, on fou ajudat i protegit per Francesc Cambó.

Durant la Guerra Civil residí a l’estranger i no es decantà per cap bàndol. El 1938 publicà Introducció a una nova “Història de Catalunya”, la seva aportació més notable sobre el sentit de la història i la historiografia catalanes. Revisat el 1964, constituí el primer dels quatre assaigs de Quina mena de gent som. La tesi central d’aquesta obra és que totes les històries de Catalunya escrites des del segle XIX reflectien excessivament el present sobre el passat i, alhora, constituïen una clara apologia del que hauria d’haver estat, però mai no fou, Catalunya: un estat sobirà, propi i exclusiu dels catalans, i criticà durament l’implícit de la historiografia nacionalista en el sentit que la història de Catalunya seguia un procés encaminat a recuperar aquest ens polític. L’autor, colpit pel pessimisme que li provocà la Guerra Civil Espanyola, considerà necessària una revisió històrica que, lluny de visions cofoies i apologètiques, fos capaç de dir als catalans allò que realment havien estat i eren. Acabada la guerra restà a l’exili, però el 1940, fugint de l’ocupació nazi, s’instal·là a Madrid (atès que a Barcelona se li instruïa un expedient per responsabilitats polítiques), on dirigí l’editorial Plus Ultra (1943-57). Enfrontat per raons personals i ideològiques amb els Godó, no tornà a treballar a La Vanguardia ni tampoc a exercir el periodisme. Des de llavors utilitzà el català en els seus escrits literaris. L’any 1947 aconseguí de publicar la versió catalana d’El cementiri marí, de Paul Valéry, feta amb Miquel Forteza, i Esbós d’un serpent (inèdit). També escriví una biografia d’Oscar Wilde, i després publicà Els Goigs de Sant Feliu de Guíxols (1952) i Una vila del vuit-cents (1953, refeta el 1963 amb el títol de Sant Feliu de la Costa Brava), on evoca el context social, econòmic i geogràfic de la seva ciutat natal al final del XIX. El 1958 publicà el llibre de memòries Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914), brillant fresc de la Barcelona d’entre segles a partir de la seva autobiografia fins el 1914, any que situa com a símbol de la fi d’un món, el liberal i burgès, i l’inici d’un nou segle d’importants i desagradables transformacions en tots els camps. Com en altres treballs, hi ha explícita una interpretació atzarosa del destí dels pobles i les persones, en què la història queda desproveïda de sentit predictiu, sotmesa a forces superiors i externes.

Retirat del seu treball editorial i altra vegada a Catalunya, continuaren apareixent nous volums, que el convertiren en un dels més brillants escriptors catalans contemporanis: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960), La península inacabada (1961), obres que, sota el títol genèric de Trilogia ibèrica, se serveix a bastament de la història per a incidir en la comprensió de la peninsular del seu temps. Seguint les tesis de Toynbee, hi conclou que els catalans, a diferència d’altres pobles, mai no han sabut copsar “l’hora històrica” de cada moment, incapacitat de la qual sempre n’han sortit malparats. Publicà també Seny, treball i llibertat (1961), L’home és el tot (Florència) (1962), Un estudiant a París i altres estudis (1963) i, el mateix any de la seva mort, la versió catalana de París,1914, Diari d’un estudiant. Deixà inèdits, enllestits o inacabats, diversos volums: La humanitat és un somni (Roma), Viatge a Colòmbia, Quina mena de gent som (Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans), Meditacions en el desert, dietari on, a més de fer balanç de la pròpia vida, contempla amb indignació el suport de les democràcies occidentals a la dictadura franquista i el mutisme o servitud dels intel·lectuals demòcrates espanyols, i Història de La Vanguardia (1884-1936). Aquestes obres, llevat de la darrera, foren publicades, algunes només fragmentàriament, en l’Obra catalana completa (1970), que inclou també una part del seu epistolari; la darrera obra fou publicada a París (1971) i constitueix un testimoni de gran valor sobre la creació i l’evolució d’aquesta empresa periodística i, alhora, una justificació de la tasca professional de l’autor.

Col·laboració: 
JBe
Data de revisió: 
2018-09-20
Llegir més...