Situació i presentació
El municipi de Camarles, de 25,16 km2 d’extensió, fou creat el 1978 per la segregació del terme del poble de Camarles, fins aleshores integrat en el gran municipi de Tortosa. Marca el límit NE del terme el torrent de la Fullola, o de Camarles (amb el terme del Perelló); el SE, la Sèquia Sanitària (amb la partida de Jesús i Maria de Deltebre); el SW, el barranc del Mas Roig (amb el terme de l’Aldea), i el NW, la Carretera Vella de Tortosa al Perelló (amb el terme de Tortosa). A més de Camarles, cap de municipi, el terme comprèn les caseries del Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil. Quant a les comunicacions, travessa el terme paral·lelament al límit SE i marcant aproximadament la divisió en terres de secà i de regadiu la línia del ferrocarril de Barcelona a València (amb baixador a Camarles, dit baixador de la Granadella-Camarles), inaugurat el 1868, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, de Barcelona a València; a més, des de Camarles, hom es comunica per carreteres locals amb la Cava, l’Ampolla i l’Aldea.
El seu terme és a l’extrem nord-occidental del delta (separat de la costa per una franja de territori del Perelló), però la major part de les terres formen part del sector muntanyós proper a la serra del Boix (233 m al Coll Ventós). La part de delta que correspon al nou terme de Camarles (unes 931 ha) representa el 7,6% de la totalitat, i és travessat pels canals derivats del canal de l’Esquerra de l’Ebre. El poble de Camarles és emplaçat en el punt de contacte dels dos paisatges.
La població i l’economia
El primer poblament del lloc en època medieval tingué inicialment una funció de tipus defensiu i militar. Així, no pretenia convertir-se en cap centre d’explotació agrícola. Tot plegat va fer que, fins al segle XIX, Camarles mantingués una població (camarlencs) escassa. De fet, el cens de vers el 1380 li dóna només 4 focs. Aquest estancament demogràfic fou comú a d’altres nuclis pròxims del sector litoral, que tingueren més dificultats de repoblació que els més interiors. Amb el pas dels segles s’anà formant la plataforma deltaica, especialment des del segle XIV, i gradualment s’anaren aprofitant els terrenys de secà o garriga per al conreu de l’olivera. A la fi del segle XIX Camarles tenia 240 h, i la Granadella, 183 h. A partir de la segona meitat del segle XX, més concretament l’any 1960, els nuclis de Camarles, la Granadella i el Lligallo del Gànguil sumaven 2.304 h (1.696, 104 i 504, respectivament), el 1970 havien passat a 2.443 h (1.693, 34 i 716) i en el cens del 1981 en figuraven 2.821 per al nou municipi, repartits en 1.865 h a Camarles, 676 al Lligallo del Gànguil i 288 al Lligallo del Roig. La dècada dels noranta, la població pujà lleugerament, arribant a 2.912 h el 2001 i 3.279 h el 2005.
La zona conreada representa més de la meitat del total de les terres del terme. El paisatge del sector de muntanya és el característic dels conreus de secà de la comarca, on predominen les oliveres, amb alguns ametllers, però el del SE és ja en ple delta, en terreny de regadiu, dedicat sobretot als arrossars i també a les hortalisses. La formació del delta permeté d’ampliar els mitjans de subsistència amb pasturatges per al bestiar, zones de pesca més accessibles i caça, a més del progrés de l’agricultura a les zones més altes, però el moment en què s’inicià la prosperitat del sector és el de la creació, el 1912, del canal de l’Esquerra de l’Ebre, fet decisiu per al desenvolupament econòmic del terme i de tota la part septentrional del delta.
L’arròs es convertí, doncs, en el primer conreu de les noves terres bonificades pel canal. La feina de l’arròs, amb un cicle totalment estival, de l’abril al setembre, permetia als pagesos de completar aquest conreu amb el tradicional de l’olivera, centrat en l’època hivernal, del desembre al març. Durant la primera meitat del segle XX es colonitzaren molts camps per a l’arròs al sector deltaic, que encara constitueix la base del sistema econòmic del municipi. A partir del 1940 això comportà una demanda creixent de mà d’obra, i molts pagesos especialitzats provinents de les zones arrosseres valencianes vingueren com a temporers i s’instal·laren definitivament al terme. Una fita important en l’economia fou la creació, el 1956, de la Cooperativa Arrossera de Camarles, per a l’emmagatzematge, la transformació i la comercialització del gra; aquest avanç es veié afectat, però, els anys seixanta i setanta, a causa de l’encariment de la mà d’obra, atreta pel desenvolupament de la indústria i de la construcció en altres sectors comarcals.
A les zones més rendibles, prop del sector deltaic, una gran part de terrenys de secà s’han anat transformant en regadiu mitjançant la construcció de pous, i s’han dedicat sobretot al conreu d’arbres fruiters (cítrics principalment) i hortalisses. Les activitats ramaderes són força ben representades a la població, ja que hi ha un bon nombre de granges avícoles; també hi ha porcí i boví.
La indústria és força diversificada i no es pot confirmar el predomini d’un únic sector. Hom troba empreses derivades del sector de la construcció, de plàstics (Owens Corning Tubs), de maquinària, alimentàries i metal·lúrgiques, entre d’altres.
El terme disposa de diversos serveis de caràcter comercial, financer, sanitari i esportiu. Des de l’any 2000 se celebra pel maig Firacoop, mostra de cooperatives, comerç i productes de les Terres de l’Ebre. L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat.
El poble de Camarles
El poble de Camarles és allargat i segueix la línia del ferrocarril al sector de llevant del terme, amb carrers amples i alguns edificis moderns, reconstruïts després de la guerra civil de 1936-39, però amb una gran majoria d’edificacions dels darrers decennis del segle XX. Centra el nucli l’àmplia església parroquial de Sant Jaume de Camarles, amb portalada classicitzant i campanar de torre quadrada, coronat pel rellotge. Però l’edifici més interessant és l’antic castell o torre de Camarles, bastida sobre una antiga alqueria islàmica, que conserva una massissa torre circular de pedra, voltada d’edificacions posteriors que tenen també elements d’època medieval. Sembla que havia estat propietat dels Jordà, llinatge que també posseïa la torre de la Granadella. Aquest castell surt esmentat el 1150 quan Ramon Berenguer IV el donà, dins el territori de Tortosa, a Guillem de Sunyer. Molt aviat, el 1155, el mateix comte lliurà al bisbe Gaufred, entre d’altres donacions, el terme de la Granadella, on hi ha la magnífica torre de defensa que, com la de Camarles, s’ha conservat fins avui i que es descriu més endavant.
La festa major de la població es fa per Sant Jaume, el 25 de juliol, i té una durada d’uns 10 dies. També se celebra el 8 de desembre el dia de la Independència, tot commemorant la segregació municipal de Tortosa. En aquesta data es fa un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.
Altres indrets del terme
Al SW de Camarles hi ha el petit nucli de la Granadella, centrat per la torre de la Granadella, construcció també medieval (esmentada el 1288), de pedra, de planta quadrada, amb portal i finestres adovellats, voltada de les construccions d’una explotació agrícola, amb una casa principal de planta quadrada i una moderna capella.
Més al SW encara, prop del límit amb l’Aldea, seguint l’escarpament de l’antiga línia de la costa, hi ha els dos nuclis molt pròxims del Lligallo del Gànguil i del Lligallo del Roig (o les Cases del Roig), que el 1996 tenien 233 i 707 h respectivament i van experimentar un notable creixement demogràfic durant les darreres dècades del segle XX. Al Lligallo del Gànguil, a més de l’església parroquial moderna de Sant Joan Baptista, hi ha el Casal Lligallenc, que organitza activitats culturals i recreatives per a la població. La festa major se celebra per Sant Joan, al juny.
Al començament dels anys cinquanta, al terme de Camarles es feu una troballa d’una trentena de figuretes de fang amb la representació femenina atribuïda a la deessa púnica Tanit, totes amuntegades en una àrea molt reduïda de la partida del Bordissal, situada a pocs metres de l’antiga línia de la costa. Un cop feta la prospecció del lloc, van ser localitzats una sèrie de murs i una sitja, on aparegueren també restes de ceràmiques de vernís negre, d’altres de fetes al torn pintades amb motius geomètrics, amb bandes, etc., d’època ibèrica, terrisses fetes a mà, peces que en conjunt corresponen als segles IV-III aC. Gairebé totes les terracotes són busts idèntics, amb els mateixos atuells, però de mides diferents: les més grans fan uns 16 cm. Són fabricades amb un motlle bivalve, amb una tècnica acurada, i presenten diverses perforacions a la part superior i una de més gran a la part posterior. Hi ha documentades troballes de figuretes similars des del N de la costa africana fins al SE de França passant per Eivissa, associades a materials ibèrics i púnics.