De família de magistrats, fou diputat de l’Erau a la Convenció (1792), i membre del Comitè de Salvació Pública i del Consell dels Cinc-cents. Fou membre del consell de legislació (primer projecte de codi civil, 1793) i ministre de justícia (1799) del Directori. Napoleó Bonaparte el nomenà segon cònsol (1799), arxicanceller de l’imperi (1804) i duc de Parma. Presidí el senat i el consell d’estat en absència de Napoleó, del qual fou el principal conseller jurídic: tingué un paper principal en la redacció del codi civil (1801-04) i dels subsegüents codis. Desaconsellà les invasions d’Espanya i de Rússia. A l’adveniment de la Restauració s’exilià a Brussel·les. El 1818 Lluís XVIII li permeté de tornar a França.