i Cambrils | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cambrils

Sumari de l’article

SinònimCambrils de Mar
Vista aèria de Cambrils
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
31.720 h
[2009]
Extensió: 
35 km2

Situació i presentació

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

La població

La població (cambrilencs) tenia 161 focs el 1339, 197 el 1378, 194 el 1392, 147 el 1413, 157 el 1497, 235 el 1553 i 193 el 1563. El creixement demogràfic fou acusat al llarg del segle XVIII. Cambrils tenia 228 cases el 1708, 240 el 1719 i el 1763 i 376 el 1773; amb 671 h el 1719 i 1.639 el 1787. Aquest augment fou constant fins a mitjan segle XIX (2. 306 h el 1842); el 1857 la població baixà a 2.140 h i tornà a pujar ja durant el darrer quart del segle (2.844 h el 1897). A causa del desenvolupament del port i de l’agricultura primer i de l’esclat turístic després, la població de Cambrils va créixer constantment al llarg del segle XX. Un alt percentatge d’aquest creixement és provocat per la immigració forana. Tenia 2.653 h el 1900, 3.783 h el 1930, 4.761 h el 1966, 7.313 h el 1970, 11.136 h el 1981, 14.571 h el 1991, 21.000 h el 2001 i 26.209 h el 2005, de manera que ha esdevingut el segon municipi del Baix Camp amb més habitants, després de Reus.

L'economia

Les dues activitats econòmiques que han caracteritzat Cambrils tradicionalment són l’agricultura i la pesca. El 2001 les activitats del sector primari donaven feina al 5,66% de la població ocupada.

Al segle XIX Madoz esmentava com a principals conreus els garrofers, els cereals, l’olivera i la vinya, dedicada íntegrament a l’obtenció d’aiguardent. Actualment és important destacar el constant increment del regadiu, que s’ha consolidat a causa de l’abandonament de les terres costaneres, que eren dedicades al secà i que en part han estat aprofitades per a la construcció d’edificis turístics. Els propietaris d’aquestes terres en compraren d’altres a l’interior i les convertiren en terres de regadiu, i això ha fet que els arbres fruiters i els productes d’horta hagin passat a formar part primordial de l’economia agrícola del municipi. A més de l’avellaner hi ha encara garrofers i oliveres (produeixen oli amb denominació d’origen Siurana). Quant a la ramaderia, destaca l’avicultura i la cria de bestiar porcí i de conills. La gestió del mercat agrari del municipi depèn de la Cooperativa Agrícola, la qual, fundada el 1920, es manté encara molt activa.

El 1845 es dedicaven a la pesca 32 vaixells i 128 homes, els quals pescaven, bàsicament per al comerç comarcal, 7.315 roves castellanes de peix amb un valor de 144.684 rals.

Port de pesca de Cambrils (Baix Camp)
© C.I.C - Moià
El 1917 s’iniciaren els tràmits per a les obres de millora i ampliació del port de Cambrils, que no començaren fins el 1933. Tot i que el sector ha patit una recessió, l’any 2005 es realitzaren captures amb un pes de gairebé 2.648 tones, prop d’un 18% més que l’any anterior, i un valor superior a 7 milions d’euros, comercialitzat pel pòsit local.

Al segle XIX la indústria ja era present al municipi. El 1846 Madoz esmenta quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins de farina, sis d’oli i una bòbila, a part petits tallers. Actualment, la mateixa pesca ha generat indústries subsidiàries, com fàbriques de glaç, d’aparells de pesca i unes drassanes. Hi ha també fàbriques de conserves i begudes, indústries del moble, el metall i el vidre, etc. El 2001, el 12,27% dels ocupats treballava en la indústria, mentre que el 15,64% ho feia en la construcció. Les empreses d’aquest darrer sector i dels que en deriven han esdevingut molt importants per a l’economia de la vila, activades per l’esclat turístic de les darreres dècades del segle XX.

L’impuls turístic que ha rebut la zona, compresa dins la Costa Daurada, ha estat el principal factor que explica la transformació de l’economia bàsicament agrària i pesquera del municipi en una altra caracteritzada pel desenvolupament del comerç i dels serveis. El 2001 es dedicaven al sector terciari el 66,43% dels ocupats. Hom disposa d’una oferta comercial variada, amb dos mercats municipals fixos i un mercat setmanal, celebrat el dimecres. Pel juny té lloc la fira de Cambrils, de caràcter multisectorial. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i es disposa de l’Escola d’Hoteleria i Turisme, a més d’una extensió de la Universidad Nacional de Educación a Distancia.

El turisme ha afavorit també la construcció de nombroses instal·lacions esportives, entre les quals destaquen l’Estadi Municipal i el Palau Municipal d’Esports, a més del port de Cambrils (amb el Club Nàutic Cambrils), que és format per dos dics, l’un dels quals conté els amarradors per a les embarcacions pesqueres tradicionals, i l’altre, el port esportiu. Hi ha també una àmplia oferta d’allotjament (hotels, càmpings, apartaments) i de restauració.

La vila de Cambrils

Morfologia urbana

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)
© C.I.C - Moià
Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

La cultura i el folklore

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Altres indrets del terme

Vilafortuny

El poble de Vilafortuny (1.896 h el 2005) és actualment una partida del terme de Cambrils, essent, però, documentat des del 1152.

Centra el poble l’antic casal o castell de Vilafortuny. Aquest, ben conservat, és envoltat d’edificacions turístiques. En l’actualitat el nucli de població es troba a tocar amb el de Salou. El seu antic terme anava de Barenys a la riera de Riudoms. Al voltant del poble s’han trobat làpides romanes, algunes de les quals foren aprofitades en l’obra del castell, i dos pedrons, els darrers conservats ara al Museu de Reus. L’església de Santa Maria de Vilafortuny surt esmentada en la butlla del 1194. El 1292 el capítol permutà a l’arquebisbe els drets i delmes que hi tenia per d’altres drets damunt Mont-roig i Alcover. L’església antiga fou derruïda pels corsaris sarraïns al segle XV junt amb la de Barenys. La parròquia era formada per Vilafortuny, Barenys, el Mas de l’Abat, el Mas del Bisbe, les Comes d’Ulldemolins, les Franqueses d’Ulldemolins i Vilagrassa.

El 1575 l’arquebisbe Cervantes de Gaeta autoritzà els veïns de Barenys i Vilafortuny a construir una nova església, a condició d’enderrocar les ja existents i bastir-la lluny de la mar. Aleshores es construí Santa Maria del Mas d’en Bosc, prop del mas del mateix nom (anomenat també Mas d’Oliver, que probablement seguí les mateixes vicissituds senyorials que Vilafortuny), que, si bé va ser saquejada pels corsaris el 1582, encara subsisteix i és considerada la titular de Vilafortuny, tot i haver-se construït una altra capella mariana a Vilafortuny. A la capella del Mas d’en Bosc se celebrava, a l’agost, un aplec fins el 1950, que s’ha tornat a recuperar.

El Parc de Samà, la Plana i les restes arqueològiques

Al N del terme hi ha el Parc de Samà, una extensa propietat, amb un palau construït el 1882 per Josep Fontserè per a Salvador de Samà i de Torrents, marquès de Marianao. Ocupa 20 ha, amb jardins que reproduïen l’estètica colonial del final del segle XIX amb nombroses espècies importades d’Amèrica i un estany artificial. La propietat inclou una imitació de torre de guaita, un sumptuós edifici amb mobiliari colonial, una col·lecció de pintures del segle XII i una nodrida biblioteca. Es coneix també amb el nom del Parc de Samà un conjunt de masos disseminats que, el 2005, tenien 145 h.

La Plana fou una masia fortificada que en un principi depengué de Mont-roig.

Al terme de Cambrils s’han trobat petites mostres del Paleolític mitjà a la punta del Cavet. Del Neolític s’han identificat nombrosos vestigis, com els dels jaciments del Mas de l’Isidre, Vilagrassa, Mas Clariana, Comes d’Ulldemolins i el Cavet. També hi ha nombroses mostres de la romanització de la regió, per bé que la teoria que Cambrils és la romana Oleastrum és cada dia menys defensable. La presència romana és palesa per la troballa de mosaics, ceràmica i sarcòfags a Vilafortuny, Sant Joan i els Tallats i per la recuperació d’àmfores tretes de la mar. En diverses campanyes d’excavació fetes el 1990 es van descobrir importants restes d’època romana consistents en diverses inhumacions dels segles II i III dC. També a la urbanització de la Llosa es va posar al descobert una important vil·la romana, datada entre els segles I aC i VI dC. S'hi han localitzat diverses fases d’utilització, des d’una possible fàbrica de salaó fins a un lloc de residència, forns, termes privades o una petita necròpoli baiximperial. La troballa més interessant de la Llosa es realitzà el 1992, quan es descobriren un conjunt de peces de bronze de procedència itàlica del segle I aC. El jaciment s’ha inclòs dins el Museu d’Història de Cambrils.

La història

La primera notícia documentada és la cessió en alou per Ramon Berenguer IV, d’acord amb l’arquebisbe Oleguer i el príncep Robert, de la plena propietat de la meitat del terme en favor de Ponç de Regomir el 1152, amb l’obligació d’edificar-hi una torre i un castell. El 1154, el príncep Robert féu una nova donació del terme en favor de Bertran, que adoptà el llinatge de Cambrils. Poc després, el 1155, Ramon Berenguer IV atorgava al poble una carta de poblament que fou confirmada pel rei Alfons I, que en donà una altra el 1178 en la qual feia donació del terme als habitants, tot delimitant-lo. El mateix Alfons I, el 1185, confirmant la donació del 1154, concedia el terme a Berenguer de Cambrils, fill de Bertran, amb l’obligació de repoblar-lo, millorar-lo i fortificar-lo, compartint els drets dominicals amb el rei. El 1202 Pere I encarregava al seu batlle de Cambrils la defensa de la gent d’Alfama, cosa que indica la importància de la guarnició o de la població de Cambrils. Quatre anys després el rei refermava el seu ple domini sobre el poble i es comprometia a no alienar-lo mai, alhora que donava la seva protecció i seguretat a tots els qui acudissin al seu mercat. Tot plegat demostra l’èxit del repoblament i ja el 1154 figurava la seva església en la butlla d’Anastasi IV. Començat el segle XIII, desapareixen totes les al·lusions a la família Cambrils, que finalment s’havia instal·lat en la partida de Fornàs, del terme. El 1207 i de nou el 1273 Cambrils hagué de reconèixer que l’arquebisbe hi tenia uns drets, com a la resta del Camp. A causa de la persistència d’aquests drets la mitra protestà el 1299 per la cessió de Cambrils i Mont-roig feta per Jaume II al seu germà Pere. Cambrils fou un dels ports d’on sortí l’estol de Jaume I el 1229 per anar a la conquesta de Mallorca. Gent de la vila participà també després en la conquesta i la repoblació de València.

Com a vila reial participà en la cort del 1332, tot i les protestes del patriarca Joan d’Aragó, i de nou en la de 1454-58, quan el seu dret a assistir-hi fou impugnat per la Biga, ja que el seu representant, designat en realitat per Barcelona, feia costat als de la Busca. Entretant, però, el rei vengué Cambrils primer a Arnau Ramon, ciutadà de Tarragona, que el posseïa per carta de gràcia vençuda el 1315, i el 1391 fou venut per Joan I a l’arquebisbe de Vallterra, i la mitra el posseí fins el 1436. El 1449 passà a ser carrer de Barcelona. Essent senyoria de la mitra, obtingué el 1392 el privilegi de nomenar batlle biennal, del qual depenien la Pobla d’en Taudell, Vilagrassa i el Mas del Bisbe, i el de jutjar els delinqüents en juí de prohoms.

El 1359, amb motiu de la guerra contra Castella, es bastí la muralla, que fou consolidada el 1406. El 1462 Cambrils encapçalà la revolta contra Joan II al Camp, però s’hagué de retre amb el seu castlà Berenguer Martí a la caiguda de Tarragona. El 1470 Joan II donà Cambrils a Dionís de Portugal, encara que la cessió no degué arribar a terme, ja que més tard cedí la castlania al duc de Cardona. Davant aquesta cessió i les arbitrarietats del duc, el 1520 marxaren 200 veïns cap a Barcelona, on, amb el suport popular, provocaren un avalot a la ciutat i aconseguiren de retornar Cambrils a la senyoria reial. Al llarg del segle XV la mel que es produïa al Camp sortia pel port de Cambrils, on hi hagué enfrontaments diverses vegades amb la cartoixa d’Escaladei a causa de la lleuda. Al segle XIV tenia ja escut propi i la seva mesura de sal serví de model a la de Riudoms el 1398. Prova de la seva importància mercantil és l’existència del call; assaltat el 1391, la vila hagué de comprar el perdó reial.

Durant la guerra dels Segadors la junta de braços del 1640 escollí Cambrils com a plaça d’armes i les tropes fugitives del coll de Balaguer i els veïns de les viles immediates no fortificades s’hi refugiaren. El 12 de desembre el marquès de Los Vélez inicià el setge quan els defensors, Antoni d’Armengol baró de Rocafort de Queralt, que era el governador de la plaça, el governador del Camp Jacint Vilosa i el sergent major Carles Mestrolà, defensant les llibertats catalanes, es negaren a capitular. El 13 començà el combat i el marquès de Los Vélez ocupà el convent de Sant Agustí, els defensors del qual féu passar per les armes. El 14 començà el bombardeig de la plaça, que durà tot un dia. Un dels assetjats sabotejà la resistència tirant la pólvora a un pou, fet que forçà el poble a capitular, després d’una heroica defensa. Els caps de les tropes castellanes, sense fer honor a la seva paraula, passaren per les armes entre 600 i 1 100 defensors i feren donar garrot i després feren penjar a les portes de la vila, amb les seves insígnies, els tres dirigents de la defensa i les autoritats de la vila, mentre que els sobrevivents eren empresonats o duts a galeres, aterrada la muralla, volada la torre major i saquejada la vila. Els cossos dels dirigents estigueren penjats fins el 1641, en què, recuperada la vila, Josep de Biure els féu despenjar i enterrar amb honors. El 1645 Cambrils protestava pels nous maltractaments rebuts dels soldats i el 1650, davant les seves costes, forces de terra i sis naus castellanes impediren el desembarcament de l’esquadra francocatalana destinada a reforçar la defensa de Tortosa, que va caure al desembre d’aquell any. Segons el gravat de Beaulieu del 1646, Cambrils ja tenia far. El 1710 en la reunió de la Comuna del Camp es declarà partidari del rei arxiduc Carles III.

Al gener del 1799 cinc vaixells anglesos desembarcaren a Cambrils i aterraren els canons de la torre de guaita i bombardejaren el poble; els habitants van haver de fugir i aixecaren el sometent. Amb l’auxili de la infanteria i la cavalleria de Tarragona i Reus feren fugir els anglesos, que s’endugueren preses quatre naus de pesca. La costa de Cambrils, molt insalubre durant el segle XVIII a causa dels aiguamolls, veié encara incrementada la seva pestilència amb el conreu de l’arròs, que s’hagué d’abandonar perquè afavoria la malària, després d’haver forçat els agustins a abandonar el seu convent, bastit el 1365. Pel seu port s’embarcava tan sols vi del país. Com a vila de pescadors i negociants tenia unes drassanes de barques de bou.

Cambrils participà en la creació de la junta corregimental del 1808. El 1811 el francès Habert l’ocupà i el 1813 els anglesos derrotaren els francesos, davant el poble, arran de mar. El 1823 hi entrà el Frare de la Trapa, els homes del qual cometeren tota mena d’excessos; victoriosos els milicians, entraren de nou a Cambrils exhibint com a botí de guerra membres mutilats dels carlins. El 1869 els federals hi obtingueren força ressò en els seus actes, encara que només hi guanyaren les eleccions municipals del 1871, mentre que els monàrquics triomfaven en les generals del 1869, el 1871 i el 1872. El 1874 el poble fou ocupat en un parell d’ocasions pels carlins, que hi produïren diversos estralls. El 1846, segons Madoz, tenia duana, dos estancs, caserna, escoles públiques i privades i presó en una torre vella i conservava una bona part de la muralla, baluards i tres torres. Com arreu, l’embat de l’aiguat de Santa Tecla del 1874 fou terrible. Cambrils, durant el segle XIX, era cap del districte marítim que anava des del terme fins al coll de Balaguer. Vora el port, protegits per una torre, habitaven un centenar de veïns.

Els Teixells, abans escrit els Tegells, formà part des de sempre del terme de Cambrils, les vicissituds de senyoria del qual va seguir. Tenia 6 focs el 1392, 7 el 1515 i 3 el 1553. Documentat almenys des del 1206, és actualment un mas amb aspecte de casa forta, molt ben conservat.

L’antic terme de Vilagrassa pertanyia a la parròquia de Vilafortuny. A la fi del segle XII, segons la concòrdia firmada entre Alfons I i l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls, el terme —anomenat també la Grassa— havia estat adquirit pel rei, tot i que en temps de l’arquebisbe P. Sagarriga fos inclòs dins la seva batllia de Cambrils. Formà part amb tots els drets de la Comuna del Camp entre el 1377 i el 1597. Joan I vengué el 1391 tots els drets de la monarquia damunt el lloc a Ènnec de Vallterra. A partir d’aquest moment fou sempre de la mitra, tot i tenir-hi algun dret la cartoixa d’Escaladei. El 1719 tenia 5 focs, i 6 el 1830 i el 1848. El 1823 va ser agregat a Vila-seca per pagar les contribucions, però el 1846 ja formava part de Cambrils.

El Mas del Bisbe era de la mitra, amb alguns drets d’altres dignitats del capítol. El 1553 tenia 4 focs i 3 el 1719, que representaven 14 h. El 1763 era deshabitat i el 1830 tenia 6 h. El seu terme, amb un tomb de dos quarts, formà part de la Comuna el 1597 i pertanyia a la parròquia de Vilafortuny. Conegut també amb el nom del Mas de la Guineu, havia estat fortificat al segle XV i als seus voltants es trobà una làpida romana.

Vilafortuny surt esmentat per primera vegada en la carta de Cambrils del 1152, on s’esmenta “l’honor de Guillem Fortuny”, i és citat de nou com a límit el 1178. El lloc havia estat donat directament per Ramon Berenguer IV i posteriorment va tenir diversos senyors. El 1378 era de Joan d’Olzinelles, donzell, i formava part de les Faldes de Tarragona, i el 1442 era de Galceran Desprats, que obtingué del consell tarragoní franqueses per a tothom que anés a repoblar el lloc.

El 1376, davant Vilafortuny, les tropes reials derrotaren les del bisbe i la ciutat de Tarragona. El 1391 l’arquebisbe n'adquirí tots els drets que hi tenia el rei. El 1378 tenia 17 focs i formava part de la Comuna. El 1413 en tenia 4, 1 el 1497, 7 el 1515 i 3 el 1553. Al juliol del 1582 set galions sarraïns desembarcaren a la costa i destruïren el castell. El 1717 tenia 10 focs, i 2 el 1763. La raó de l’escàs poblament es podria atribuir al conreu de l’arròs, que no s’abandonà fins el 1802, tot i que les terçanes es mantingueren fins a mitjan segle XIX. El 1882 foren trets del castell el rector i d’altres homes pels liberals reusencs, que els assassinaren. Amb el sanejament del terme hi retornà la població, que arribà als 40 h el 1883.

Col·laboració: 
RAm / EDG
Data de revisió: 
2014-03-25
Llegir més...