La geografia
Cap de comarca, Llíria. Situada a la conca mitjana del Túria, entre les serralades interiors (serralada de Portaceli, amb els Rebalsadors, 798 m, al NE, i les Ombries, 881 m, al NW) i una de les planes constaneres del País Valencià: l’Horta de València; pel S i per l’W, els límits amb la Foia de Bunyol i els Serrans marquen el canvi lingüístic al castellà. És drenada pel barranc de Carraixet i els seus diversos emissaris; aquesta darrera conca és gairebé tota inclosa, en el seu curs alt i mitjà, dins la comarca. El Camp comprèn tres unitats bastant diferenciades: els pobles castell (integrats en l’anomenat sindicat dels Sindicat dels Castells, de regatges), vora el Túria, el camp de Llíria i la Serralada de Portaceli. Els pobles castell, edificats en general dominant les terrasses del Túria a uns 100 m d’altitud, estenen llurs termes per la riba dreta del riu fins a la rambla de Xiva, fins a uns 200 m d’alt, llevat del sud de Vilamarxant, on la serra de Xest assoleix els 344 m. El camp de Llíria, molt més extens, és drenat pels afluents de l’esquerra del Túria (rambla Castellarda, que procedeix dels Serrans, i la rambla de Llíria). L’altitud mitjana ascendeix uns 100 m al SE (la Pobla de Vallbona), uns 300 i fins a 570 a ponent de Casinos, i prop de 900 al NW de l’extens terme de Llíria. La serralada de Portaceli, drenada pel barranc de Carraixet, davalla esglaonadament dels Rebalsadors i Olocau fins a l’Horta, aigua avall de Bétera. A la plana i a la baixa muntanya la vegetació és mediterrània meridional i correspon al domini climàcic de la màquia de garric i margalló. Més amunt, l’alzinar o, sobre terreny silici, la sureda fan la funció de clímax. Hi abunda també el pi blanc i, sobre substrat silici, el pinastre. Les pinedes solen tenir com a sotabosc brolles de romaní i bruc d’hivern a la part calcària de la comarca i brolles d’estepes i brucs a la muntanya silícia.
La demografia
el Camp de Túria a la conca mitjana del Túria
© Fototeca.cat
Durant el segle XVIII la població conegué un fort creixement, i el 1787 arribà als 15.300 h; al llarg de la primera meitat del segle XIX es mantingué el dinamisme (27.400 h el 1857), que s’aturà a la segona meitat (34.500 h el 1900). Fins el 1960 es produí un lent increment de la població i persistí l’emigració. A partir d’aquesta data l’expansió del regadiu, la implantació industrial i l’augment de la construcció produïren l’acceleració del creixement demogràfic. Els quaranta anys següents la població ha passat dels 47.012 h (1960) als 102.689 (2001), augment que representa un índex del 118,5%. Cal relacionar el creixement de la comarca, especialment acusat a partir de la dècada dels anys noranta (increment del 46% en 1991-2001), amb el procés de descongestió i descentralització industrial de la propera àrea metropolitana de València, juntament amb la proliferació d’habitatges de residència principal sobre les antigues zones de segona residència i també amb la millora de les comunicacions principals. Destaca l’existència de quatre ciutats de més de 10.000 h (la capital, Bétera, l’Eliana, la Pobla de Vallbona i Riba-roja de Túria, a les quals hom pot afegir Benaguasil, amb 9.430 h el 2001) que concentren el dinamisme demogràfic de la comarca, amb un índex de creixement del 38% en 1991-2001. Les poblacions més petites, bé que han crescut menys (28%), han incrementat els seus habitants amb la incorporació de Sant Antoni de Benaixeve que, segregat del municipi de Paterna (Horta de l’Oest) el 1997, passà a formar part de la comarca de Camp del Túria.
L’economia
Hom conrea 27.179 ha (1999), que representen el 34,2% de la superfície comarcal. Dels conreus tradicionals de secà, només l’olivera, amb 2.670 ha, conserva una certa importància, mentre són en clara regressió els garrofers, la vinya i els ametllers. Al regadiu, que s’ha estès considerablement sobre el reg tradicional amb aigua del Túria per mitjà de pous, predomina el taronger (unes 18.000 ha), encara que hi ha amples zones (unes 3.000 ha) dedicades a les hortalisses (cebes). Tenen també un cert pes els conreus herbacis. Predominen les explotacions petites (el 90% del total de la superfície agrària útil la formen explotacions inferiors a les cinc ha). De la ramaderia, té una importància destacada el porcí, seguit a distància per l’aviram. Tradicionalment, els pasturatges eren explotats en forma d’arrendaments temporals als transhumants del Sistema Ibèric. En conjunt, actualment l’agricultura té poca importància en l’economia comarcal. La indústria, en canvi, ha conegut un fort impuls des del 1967 per efecte de la proximitat de València i de l’Horta. A les fàbriques tradicionals derivades de l’agricultura —vi, magatzems de fruita, etc.— hom ha afegit indústries molt diverses: tèxtil, confecció, mobles, metal·lúrgia, construcció, etc, lligades a l’abastament de l’àrea urbana de València o a fàbriques que busquen terrenys més barats. Al final dels anys noranta, les branques més destacades eren la ceràmica i el taulellet, la maquinària industrial, i la informàtica, les joguines i la confecció. Els pobles més industrials són Riba-roja de Túria, Llíria, Benaguasil i Bétera. L’estructura del sector secundari al Camp de Túria conjuga el creixement endogen amb la instal·lació de fàbriques d’abast estatal o multinacional. Més del 90% dels establiments industrials són empreses petites i mitjanes (menys de 50 treballadors). Hi ha algunes grans factories, de les quals destaca la IBM a la Pobla de Vallbona, on s’establí a mitjan anys setanta, dedicada a la fabricació de components electrònics.
Les comunicacions
Les vies de comunicació se centren a Llíria, i n’és l’eix principal la carretera comarcal València-Terol, que passa per l’Eliana, la Pobla de Vallbona, Benissanó, Llíria i Casinos; una ruta transversal va de Llíria, per Vilamarxant, a Xiva, on enllaça amb la radial Madrid-València. La millora de les infraestructures de transport des dels anys vuitanta ha contribuït a reforçar la puixança industrial de la comarca. Així, la CV-35 (antiga C-234) ha esdevingut l’autovia d’Ademús de la qual hom ha acabat el tram València-Llíria; la circumval·lació de l’autopista AP-7 per València passa ben a prop de la comarca, i hom ha dut a terme la connexió dels ferrocarrils metropolitans de la Generalitat Valenciana (a Llíria i Bétera) amb la xarxa de metro de la ciutat de valència. El tren de Llíria, de via ampla, que remunta el Túria, passa per Riba-roja, Vilamarxant i Benaguasil. Dues línies de via estreta, electrificades, completen el servei ferroviari: una de València a Llíria, gairebé paral·lela a la carretera de Terol, i una de València a Bétera.
La història
De la prehistòria a la romanització
El primer poblament, conegut per nombrosos jaciments, és el de la cultura del bronze valencià: poblats de la llometa del Tio Figueres a Benaguasil, del tossal de la Casa de Camp a Casinos, dels puntals dels Moros a Nàquera, del Castellet de la Penya, del puntal de Musgany i del Portitxol a Olocau, dels Cara-sols a Riba-roja, i d’altres. Però és sobretot a l’època ibèrica quan la comarca agafa un gran relleu. El poblat ibèric de Sant Miquel de Llíria, possiblement la ciutat d’Edeta, era el centre urbà principal i ha esdevingut famós per les seves ceràmiques pintades. La comarca degué ésser el centre dels edetans edetà, i potser això explica la gran densitat de poblats ibèrics descoberts. Els més destacats són els de la Mont-ravana, de la Torre Seca i de la Cova Foradada als termes de Casinos i de Llíria. Durant la romanització el centre urbà important continuà essent Llíria, però el poblat de Sant Miquel fou abandonat i la nova Edeta s’establí a la plana, al lloc de la Llíria actual. El poblament rural al seu entorn i a tota la comarca fou intens, amb moltes vil·les. Als termes de Riba-roja i de Vilamarxant hi ha restes de conduccions d’aigües, amb alguns aqüeductes que probablement foren construïts per tal de dur aigua a València i per establir el primer sistema de regadiu a l’horta.
De l’època musulmana ençà
Durant l’època musulmana, Llíria, fortificada, mantingué la seva primacia al centre del seu camp; Vilamarxant, a la ribera del Túria, i Serra i Olocau, a les serres de la Calderona i de Portaceli, foren també castells importants. Després de la conquesta de Jaume I, Llíria fou repoblada (1252) amb catalans; el 1382 fou creada prop de Benaguasil la nova població cristiana de la Pobla de Vallbona. Totes les altres poblacions de la comarca restaren islàmiques i, llevat de Vilamarxant, amb minories cristianes molt exigües. Benaguasil fou centre d’una fillola o demarcació de moriscs que comprenia els que habitaven al camp de Llíria i a la ribera del Túria, incloses l’horta i la ciutat de València; els moriscs d’Olocau, Nàquera i Serra depenien de la fillola de Sogorb. Excepte Llíria (que aconseguí d’ésser vila reial des de la fi de l’edat mitjana fins a la guerra de Successió), tota la comarca fou terra de barons (el notable castell de Benissanó n’és testimoni) a la vegada que la influència de la poderosa cartoixa de Portaceli, fundada el 1272, es féu sentir per tots els pobles. Després de la greu i llarga crisi provocada per l’expulsió dels moriscs (1609) s’inicià una lenta recuperació que comportà, al segle XVIII, no solament la compensació de les pèrdues demogràfiques, sinó també l’extensió del poblament i dels conreus en terres fins aleshores reservades al pasturatge: Casinos es formà a partir de mitjan segle XVIII dins el terme de Llíria, i l’Eliana ja era un barri de la Pobla de Vallbona al primer terç del XIX. El Camp de Túria ha depès sempre de les demarcacions administratives de la ciutat de València fins a la creació dels partits judicials el 1835, que feu de Llíria cap d’un partit que comprenia tota la comarca, excepte Nàquera i Serra (de Sagunt) i Casinos (del Villar); per contra, incloïa Marines (depenent d’Olocau des de l’edat mitjana, però de llengua castellana des del segle XVII) i, després d’haver pertangut un quant temps al partit del Villar, Pedralba (pertanyent al Sindicat dels Castells, però també de llengua castellana des del segle XVII). L’any 1995 el municipi de Gàtova, pertanyent fins llavors a la comarca de l’Alt Palància, passà a la comarca del Camp de Túria.