Polític i economista. Es llicencià en dret a Sevilla i s’establí a Madrid. Ensems amb Floridablanca promogué el reformisme de l’etapa final del regnat de Carles III (1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del Consell de Castella. Secundà el comte d’Aranda en l’expulsió dels jesuïtes (1766-67) i, gran defensor del poder de l’estat enfront de l’església, fou un dels impulsors del regalisme de Carles III, del qual féu una defensa en Juicio Imparcial sobre el Monitorio de Parma (1770) i Tratado de la regalía de amortización (1765), on reprovà l’acumulació de béns per l’Església. Propugnà una reforma agrària (Memoriales Ajustados de 1771 i 1784), que dugué a terme, en part, essent president del Concejo de la Mesta (1779); insistí en la transformació de l’arrendatari de la terra en censualista seguint el model de contracte català de cens emfitèutic. Defensà també la repoblació i la colonització de l’interior de la península Ibèrica i prestà suport al projecte de colonització de Sierra Morena (1767). En les Cartas político-económicas plantejà el problema, nefast per a l’agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué la creació de les societats econòmiques d’amics del país, els objectius de les quals definí en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), del qual féu imprimir 30 000 exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación popular de los artesanos y su fomento (1775), alhora que advocava per la indústria privada i la llibertat de comerç enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma. Intentà de donar representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador del Consell de Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans d’ensenyament. El 1789 presidí les corts que aboliren la llei sàlica, i abandonà la política el 1791. Autor de diversos escrits de caràcter històric, fou membre de l’Academia de la Historia de Madrid des del 1748, i president en 1764-91 i a partir del 1798.