Aquests rius conflueixen a Camprodon escindint el peneplà axial; bé que geogràficament en resti marginada, hom estén la denominació a la vall del Ter des que, just després de Camprodon, travessa els Prepirineus (reduïts en aquest sector a les serres interiors) fins a Sant Pau de Seguries, població encara inclosa dins l’àrea del mercat de Camprodon, centre de la vall. Al N limita amb les valls de la Tet (Conflent) i del Tec (Vallespir).
La conca d’alimentació s’obre, al NW, amb el circ d’Ulldeter o de Morenç (2.396 m alt.), de modest modelatge glacial, entapissats per dipòsits morènics, dominats per una línia de crestes iniciada al puig de Bastiments (2.874 m) que pel coll de la Geganta passa als cims granítics del pic de la Dona (2.702 m) i continua per les calmes residuals de Calm-agre fins als gneis, segurament cambrians, de Roques Blanques (2.454 m) i Roca Colom (2.502 m), que envolten el circ de Concròs. Més cap a l’E, hom accedeix pel coll de Pal (2.325 m) al batòlit granític de Costabona (2.464 m), on comencen, al SE, les branques altes del Ritort. La carena davalla, desapareguda l’empremta glacial, i passa pel coll Pregon (1.525 m) fins al Montfalgars (1.610 m), que tanca la conca. Cap al S, el modelatge costerut de la capçalera, a causa del rocam dur, és substituït per un relleu policíclic de llargues línies de crestes i plans que la progressiva disminució del metamorfisme i la manca d’influència glacial ha permès de desenvolupar, damunt les calcàries i esquists ordovicians i ampelites gotlandianes que constitueixen els esquenalls fins a la serra Cavallera. A l’oest, el massís de Balandrau (2.579 m), enllaçat al nord amb el puig de Bastiments pels de Pastuira (2.689 m) i Gra de Fajol (2.708 m) i al sud amb els plans de Pòrtoles i el Taga (2.035 m) pel puig Cerverís (2.202 m) i retallat per les rieres del Catllar i de Tregurà, fa de partió d’aigües amb el Freser. A l’est, el Ter i el Ritort delimiten una serralada, clivellada pel riberal de Feitús, que des del Costabona, per la collada Verda (1.928 m), va fins al puig Sistra (1.988 m) i continua per la serra de Feitús (puig de les Agudes, 1.978 m). A l’est del Ritort, l’alineació que va del Montfalgars fins a la roca de l’Àliga (1.361 m) aïlla la conca de la del Fluvià. El vèrtex hidrogràfic continua, a l’altura de Camprodon, amb la línia de crestes devoniana Taga-serra Cavallera, seguit al nord per la riera d’Abella, de formes més enèrgiques destacades per l’erosió damunt les dures calcàries griotte que encavalquen lleument el Carbonífer (Estefanià) d’Ogassa. Al peu de la serra Cavallera comencen els Prepirineus. Com a conseqüència de l’orogènia alpina la successió està invertida: sota els guixos rogencs i detrítics del Permotrias apareix l’Eocè inferior calcareomargós i hi manca el Secundari.
La captació de la xarxa subsegüent, E-W, pels afluents N-S, redueix a una estreta franja els aiguavessos, modelats en Hogbacks, seguint els trets estructurals fins a Sant Pau de Segúries. La vall es caracteritza per un clima de baixes temperatures i pluges abundoses que permeten una vegetació submediterrània de roures i faigs a les parts baixes, seguits del pi roig fins als 1.600 m; el bosc subalpí de pi negre arriba als 2.200 m i és substituït per la prada alpina a les calmes.
Els conreus, dificultats pel relleu, tenen poca importància dins l’economia; a gran alçada hi ha sègol, patates i farratges, conreats en faixes estretes, que alternen, per rotació, amb blat marcenc. Sota els 900 m hi ha, sobretot, blat de moro damunt els terrenys al·luvials. La ramaderia és més important, sobretot el bestiar boví, en procés de creixement en nombre. El pi negre per a la construcció, el faig per a mobles, i el bedoll per a torneria (igualment com el freixe i el trèmol) i per a fer paper, són els arbres més apreciats i donen feina a algunes serradores locals.
L’existència de fonts d’energia (carbó als llocs veïns de Surroca i Ogassa, explotat ja al segle XVIII, i energia elèctrica, explotada a Vilallonga de Ter des del 1909) ha fet possible la llarga història industrial de la vall. La indústria més antiga és la del ferro, que aconseguí el màxim entre els segles XVI i XVIII (armes fetes a Ripoll fins a la creació de les fàbriques estatals asturianes, claus, llimes, panys, reixes) fins que decaigué totalment a mitjan segle XIX i fou substituïda per la tèxtil, aleshores ja en procés de mecanització, i actualment encara important (colònia Estevenell). La indústria extractiva s’havia concentrat a les calcàries per al ciment i per a l’obtenció de carbur de calci d’alguns nivells eocènics de Sant Pau de Segúries. Paral·lelament s’ha desenvolupat, des de la fi del segle XIX, la xarxa viària, fet que possibilità el turisme d’estiu, localitzat principalment a Camprodon, del qual fou capdavanter Bartomeu Robert, i l’excursionisme, especialment gràcies a la tasca divulgadora de Cèsar August Torras (el primitiu refugi d’Ulldeter era del 1909). El poblament presenta formes disperses a l’alta muntanya i concentracions al fons de les valls.
La vall de Camprodon és integrada pels municipis de Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars, Molló, Sant Pau de Segúries i Camprodon (abans de l’agregació del de Bolòs, a Freixenet, al segle XIX, i del de Beget, a Camprodon, el 1969); els nuclis més importants són Camprodon (2.289 h agl [2001]), centre de la vall, i Sant Pau de Segúries (657 h); Tregurà és el més alt (1.425 m).
La història
Llevat de Cavallera (que pertanyia al comtat de Cerdanya i al bisbat d’Urgell) i de Sant Pau de Segúries i de la Ral (que, com la resta de la vall de Sant Joan, pertangué inicialment al comtat i bisbat d’Osona), la vall de Camprodon formà part del comtat de Besalú i del bisbat de Girona (en el qual es mantingué fins el 1957); el seu centre fou, des del 952, el monestir de Camprodon. Testimonis del poblament rural de l’alta edat mitjana són les esglésies romàniques de Molló, Llanars, Vilallonga, la Roca i Cavallera; d’altres desaparegueren amb els terratrèmols del 1427-28. Hi hagué castells a Creixenturri, a la Roca i, possiblement, al Catllar, un dels santuaris marians de la vall. Als segles XIII i XIV formà la vegueria de Camprodon, la qual excloïa també els llocs de Cavallera, Sant Pau de Segúries i la Ral, aquest darrer, centre de la vegueria de la Ral, agregada posteriorment a la de Camprodon. Amb les posteriors ampliacions de la jurisdicció dels veguers de Camprodon, la vall deixà de constituir una unitat administrativa.