i Carles Camps i Mundó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Carles Camps i Mundó

Carles Camps i Mundó
© Andreu Clapés
poètica poètica
Poeta.
Cervelló, Baix Llobregat, 8 de juliol de 1948

S'interessà des de molt aviat per la poesia de caràcter experimental i reivindicà els surrealistes, J.V. Foix i J. Brossa. Fruit d'aquest interés són Variacions puntuals (1972), Trilogia del tret (1972), Sis trets (1973) i Habitar un paisatge (1973). En La nuu, Contes de l'horitzó (1974), es decantà cap a la poesia visual. El 1981 mostrà tota la seva obra poètica visual a la Fundació Miró i publicà la sèrie La columna. A partir de la dècada dels 80, ja plenament dedicat a la poesia discursiva, ha publicat Sis poemes (1981), L'Absent (1989), Lliçó de tenebres (1996), Dies de nit (1999), Llibre de les al·lusions (2004), Un moviment quiet (2004), El contorn de l’ombra (2007, premi Parc Taulí 2006), En nom de la paraula (2009), La mort i la paraula (2010, premi Carles Riba de poesia 2009) i  La runa de la veu (2013). L’any 2014 rebé el premi Serra d'Or de la Crítica pel poemari L'Oració Total (2013) i el 2017 el Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premis Octubre per El rastre d'uns escrits. Autor també el llibre de proses Com els colors a la nit (2006) i La figuració del(s) sentit(s) (2012), un recull d’aforismes i reflexions a l’entorn de la llengua i la creació. Té textos traduïts al castellà, el francès, el brasiler i l’hongarès. Ha col·laborat amb Joan Hernández Pijoan i Xavier Franquesa en edicions d’art i, com a poeta visual, ha participat en diverses col·lectives. Els seus poemes visuals apareixen en catàlegs i revistes.

Data de revisió: 
2017-10-30
Llegir més...