i Antoni Canals | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Antoni Canals

literatura lit
Escriptor.
País Valencià, aprox. 1352 — País Valencià, 1415/19

De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià gramàtica a València i a Girona, lògica a Mallorca, Manresa i Lleida, i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. Continuà els estudis de teologia a València, a Tolosa i a París. El 1387 era professor a Lleida, on assolí un gran prestigi; el 1391, Joan I li encarregà de traduir llibres del llatí al català. El 1395 ocupà a València la càtedra de teologia que havia deixat vacant Vicent Ferrer i, des del 1398, fou capellà de Martí I. Obtingué, com el seu germà Pere Canals, també dominicà, importants càrrecs en l’orde, i el 1415 assistí al capítol general de Perpinyà com a definidor provincial. La seva producció literària conservada és tota en català, i, entre la perduda, hi ha notícia d’una certa Exposició de l’"Ars memorativa” de Ramon Llull , redactada en els moments de la crisi i polèmica sobre el lul·lisme, provocada pels dominicans. La seva obra més extensa és la traducció dels Dictorum factorumque memorabilium (1395) de Valeri Màxim, del pròleg de la qual es desprèn que la traduí amb la finalitat de donar exemple moral als seus contemporanis. Aquesta actitud es concretà i aclarí en la seva versió del tractat de Sèneca De providentia (entre el 1396 i el 1407), en el pròleg del qual afirma que es proposa de fer una apologia del concepte cristià de providència divina basant-se en l’autoritat d’un autor no cristià, com Sèneca, el qual, com a clàssic, era admirat i respectat en certs ambients cultes, sens dubte vinculats a la cort i a la cancelleria, on existia un cert racionalisme humanista. A la mateixa època redactà el llibre Scipió e Anibal , que fonamentalment és una versió del parlament entre Escipió i Anníbal segons la versió poètica que, presa en part de Tit Livi, donà Petrarca en el seu poema llatí Africa. La seva millor prosa, però, es troba en les obres ascètiques, com les seves traduccions del De arra de anima, d’Hug de Sant Víctor, i en la d’una epístola, Ad sororem, falsament atribuïda a sant Bernat, i en l’única obra seva que sembla original, la Scala de contemplació (1399-1400), en el pròleg de la qual hi ha una bona descripció del paisatge de la cartoixa de la Vall de Crist (prop de Sogorb). Malgrat haver traduït autors llatins i un bon nombre d’hexàmetres de Petrarca, la intenció que el guiava no era pròpiament humanística, sinó d’adoctrinar cristianament la gent culta afeccionada als clàssics per mitjà de la mateixa literatura pagana. A més, les seves millors obres pertanyen a la literatura ascètica, de mentalitat medieval. Són interessants algunes notes de la seva obra, com l’elogi dels llibres en el pròleg de l’epístola del pseudosant Bernat (malgrat que sigui manllevat del Philobiblon de Richard de Bury), el seu atac a obres literàries profanes que considerava pecaminoses i la seva sorprenent distinció entre “llengua catalana” i “llengua materna valenciana”, que no respon a cap realitat avui detectable i sobre la qual els filòlegs no han trobat cap explicació plausible.

Col·laboració: 
MRi
Llegir més...