Antoni Canals

(País Valencià, ~1352 — País Valencià, ~1415/1419)

Escriptor.

De jove ingressà a l’orde dominicà i estudià lògica a València (1369), Girona (1370), Mallorca (1371), Manresa (1372) i Lleida (1373), i filosofia a Barcelona, sota el mestratge de Vicent Ferrer. El 1377 fou lector de lògica a l’estudi general dominicà de Barcelona, però l’any següent marxà de nou a València per cursar estudis de teologia, que continuà posteriorment a Tolosa i a París. El 1387 fou nomenat professor de l’estudi del convent de Lleida, on el seu germà Pere, també dominicà, era professor de filosofia, i on assolí un gran prestigi. El 1395 ocupà a València la càtedra de teologia que havia deixat vacant Vicent Ferrer. El 1401 apareix documentat com a lloctinent de l’inquisidor general del Regne de València, càrrec aquest últim al qual sembla que aspirà infructuosament. Ocupà càrrecs importants dins l’orde dominicà, i el 1415 assistí al capítol general de Perpinyà com a definidor provincial. Les actes del capítol general celebrat a Saragossa quatre anys després l’esmenten ja com a difunt.

Gaudí d’un important prestigi intel·lectual en l’ambient cultural de Joan I i de Martí I. El 1391, Joan I li encarregà de traduir llibres del llatí al català, de fet la major part de la seva obra i per la qual fou més conegut són traduccions, i, des del 1398, fou capellà de Martí I.

La seva producció literària conservada és tota en català, i, entre la perduda, hi ha notícia d’una certa Exposició de l’"Ars memorativa” de Ramon Llull, redactada en els moments de la crisi i polèmica sobre el lul·lisme, provocada pels dominicans. Destaca el seu viu interès per les novetats culturals del moment, és a dir, el descobriment dels clàssics i la fascinació pels primers humanistes italians, tendència manifestada a través de la seva tasca com a traductor. La seva obra més extensa és la traducció dels Dictorum factorumque memorabilium (1395) de l’historiador llatí Valeri Màxim, conservada en diversos manuscrits i, singularment, en un de bellament miniat i cal·ligrafiat, que el cardenal Jaume d’Aragó envià als consellers de Barcelona el 1395. La traducció, encarregada pel mateix cardenal i escrita en un estil elegant i treballat, però de fàcil lectura, pretenia, com es desprèn del pròleg, fornir d’exemples morals els seus contemporanis i recuperar les virtuts cristianes a través del record i l’elogi de les virtuts dels antics romans.

Aquesta actitud es concretà i aclarí en la seva versió del tractat de Sèneca De providentia (entre el 1396 i el 1407), dedicada a Ramon Boïl, governador del Regne de València, en el pròleg del qual afirma que es proposa de fer una apologia del concepte cristià de providència divina basant-se en l’autoritat d’un autor no cristià, com Sèneca, el qual, com a clàssic, era admirat i respectat en certs ambients cultes, sens dubte vinculats a la cort i a la cancelleria, on existia un cert racionalisme humanista. A la mateixa època redactà el llibre Scipió e Anibal, adreçat al duc de Gandia, que fonamentalment és una versió del parlament entre Escipió i Anníbal segons la versió poètica que, presa en part de Tit Livi, donà Petrarca en el seu poema llatí Africa. La seva millor prosa, però, es troba en les obres ascètiques, com les seves traduccions del De arra de anima, d’Hug de Sant Víctor, i en la d’una epístola, De modo bene vivendi o Ad sororem, falsament atribuïda a sant Bernat, i en les dues obres que semblen originals seves, la Scala de contemplació (1398-1400), on es fa un elogi de la vida contemplativa, com la que duien els cartoixans de Valldecrist (prop de Sogorb), en contrast amb la vida més agitada de la ciutat i la cort, i el Tractat de confessió.

Malgrat haver traduït autors llatins i un bon nombre d’hexàmetres de Petrarca, la intenció que el guiava no era pròpiament humanística, sinó d’adoctrinar cristianament la gent culta aficionada als clàssics per mitjà de la mateixa literatura pagana. A més, les seves millors obres pertanyen a la literatura ascètica, de mentalitat medieval. Són interessants algunes notes de la seva obra, com l’elogi dels llibres en el pròleg de l’epístola del pseudosant Bernat (malgrat que sigui manllevat del Philobiblon de Richard de Bury), el seu atac a obres literàries profanes que considerava pecaminoses i la seva sorprenent distinció entre “llengua catalana” i “llengua materna valenciana”, que no respon a cap realitat avui detectable i sobre la qual els filòlegs no han trobat cap explicació plausible.

Lectures

  • Avenoza, G.: “Antoni Canals i la traducció de Valeri Màxim: una primera aproximació”, La cultura catalana tra l’umanesimo e il barocco: atti del V Convegno dell’Associazione italiana di studi catalani: (Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua 1994, p. 89-102.
  • Casanova, E.: El lèxic d’Antoni Canals, València-Barcelona 1988.
  • Coll, J.M.: “El maestro fray Antonio de Canals, discípulo y sucesor de san Vicente Ferrer”, Analecta Sacra Tarraconense, XXVII, 1954, p. 9-21.
  • Hauf, A.: “La Scala de contemplació, de Fra Antoni Canals, i el De XV gradibus contemplationis o Viridiarum Ecclesiae”, Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura, 8, 1997, p. 97-120.
  • Riquer, M. de: “Canals i altres traductors de clàssics i renaixentistes”, Història de la literatura catalana, tom II, Barcelona 1980, p. 433-470.
  • Sanchis i Guarner, M.: “Dos dominics coetanis en les antípodes literàries: Antoni Canals i Sant Vicent Ferrer”, Anales del Centro de Cultura Valenciana, 1966.