L’enfrontament de Canamunt i Canavall (o de Canamunts i Canavalls ), que omplí de violència la primera meitat del s XVII, fou la culminació d’un procés de discòrdies entre famílies i barris de la Ciutat de Mallorca iniciat al final del s XIV. La seva especial virulència durant el s XVII, amb una major intervenció de tots els estaments, inclosos els forans, i amb un gran augment dels bandejats, coincidí amb un fort predomini de l’aristocràcia, amb pretensions d’obtenir jurisdicció sobre diversos pobles per part d’alguns dels seus membres, ennoblits amb títols castellans, i amb les contínues interferències entre les distintes autoritats civils i eclesiàstiques que fomentaven l’anarquia, ajudada també per les epidèmies, les seques i els rancors covats a partir de les Germanies. La xifra de 400 morts entre el 1616 i el 1619, citada per un inquisidor, dóna idea de la magnitud de l’enfrontament. Les fites bàsiques foren la mort de Pere Joan Quint (1612) i Arnau Santacília (1615); la de Jaume Joan de Berga (1619), oïdor de l’audiència, que donà lloc a un procés de gran ressonància contra els Canamunt i al nomenament de comissaris del virrei a favor dels bandejats Canavall. La mort de Jordi Sureda (1632) afavorí la primera i solemne reconciliació dels dos partits, que nou anys més tard era ja oblidada. El 1643 arribaren a una batalla oberta en es Born. El 1645 tingué lloc la segona reconciliació, definitiva, sembla, entre els membres de la noblesa. Els bandejats continuaren la cursa de violències, malgrat diversos embarcaments en massa vers els fronts de batalla del continent, fins a la repressió final del lloctinent Roderic de Borja (1667).