i Canàries | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Canàries

Nom donat antigament a les illesilles Afortunades, les Canàries, illes Canàries
Nom donat antigament a les illesilles Afortunades, les Canàries, illes Canàries

Arxipèlag de l’oceà Atlàntic, situat davant les costes nord-occidentals africanes, que constitueix una comunitat autònoma de l’Estat espanyol; és format per vuit illes: a l'E, Lanzarote i Fuerteventura, les més grans i, de dimensió menor, La Graciosa; al centre, Gran Canària i Tenerife, les més grans; i Gomera, Hierro i La Palma, més petites, a l’W. Administrativament, és dividida entre les províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. La capitalitat és compartida entre Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canaria.
Població: 
2.126.769 h
[2011]
Extensió: 
7.273 km2

La geografia

La geografia física

L’arxipèlag és emplaçat en una regió volcànica caracteritzada per la seva inestabilitat. Les illes s’han format a través d’una sèrie complexa d’erupcions, que han seguit un esquema general amb tres fases: una de primera donà origen a un gruixut mantell de roques bàsiques (basalts, diabases) que recolza sobre un sòcol cristal·lí; una segona fase, de roques àcides (fonolites), cobrí en part, posteriorment, els materials bàsics; finalment, una tercera fase —iniciada en el Pliocè i continuada fins avui— donà de nou origen a formacions basàltiques. Les formes de relleu responen a aquesta successió de fenòmens volcànics; ultra les calderas, les formes més característiques són els cons de cendres, les àrees de malpaíses, els camps d’escòries, i els roques (formes atrevides —agulles, pitons— constituïdes per dics i intrusions de roques àcides, despullats per l’erosió diferencial). El relleu, muntanyós, assoleix grans altituds, com el Teide (3.718 m alt.) a Tenerife, i el Roque de los Muchachos (2.356 m alt.) a La Palma. Les costes són escarpades, amb pocs ports.

Vista del Teide a l’illa de Tenerife
© Arxiu Fototeca.cat
El clima és subtropical, amb temperatures suaus tot l’any i pluges escasses (sobretot a Fuerteventura i a Lanzarote, les més properes a Àfrica). No hi ha rius, sinó rambles, per on corre l’aigua de la pluja.

La biogeografia

Biogeogràficament, les Canàries pertanyen a la regió macaronèsica. La flora és molt original: més del 40% de les espècies de plantes superiors són endèmiques. La vegetació apareix ordenada en les zones següents: un semidesert subtropical, d’afinitat sahariana, amb Launaea spinosa, estès principalment a les illes orientals; una zona de matollars de plantes subtropicals cactiformes o de fullatge suculent, moltes de les quals són eufòrbies (tabaibas, cardones), que arriba fins als 400 m d’altitud; un estatge de bosc laurifoli, subtropical, que se situa més amunt de la part més humida de les illes. Aquest bosc, integrat per nombroses espècies d’arbres amb aspecte de llorer, entre les quals la més important és el llorer de Canàries (Laurus azorica, localment anomenat loro), té un interès especial, car ha d’ésser considerat com una relíquia de l’antiga selva subtropical que ocupava el migdia d’Europa durant el període pliocènic abans de les glaciacions. El bosc de llorers és actualment en marcada regressió i està profundament alterat. L’estatge del pi de Canàries (Pinus canariensis) substitueix el bosc de llorers a la part meridional de les illes, més eixuta, i també a les zones elevades, fins a 2.000 m. L’estatge del matollar de genísties, amb Spartocytisus supranubius (retama) i Adenocarpus viscosus (codeso), ocupa la muntanya entre 2.000 i 2.600 m d’altitud. Un estatge de semidesert alpinoide amb Viola cheiranthifolia, és únicament present al Teide entre 2.600 i 3.100 - 3.200 m. Finalment, pel que fa a l’estatge de les criptògames, més amunt a l’estatge de la viola, fins al cim del Teide (3.718 m), només es fan algunes molses i líquens. La fauna és relativament pobra. El dromedari i els grans mamífers hi han estat introduïts per l’home en data relativament moderna.

La geografia econòmica

L’agricultura aportava el 5% del PIB i ocupava entorn del 10% de la població activa el 1995. La superfície conreada, que representa el 29% del total de l’arxipèlag, és destinada majoritàriament al secà, però és en el regadiu que hom obté uns rendiments més notables.

Paisatge agrari a l’illa de la Gomera, a les Canàries
© Arxiu Fototeca.cat
Es tracta de conreus especialitzats, altament tecnificats i molt cotitzats al mercat exterior, com els tomàquets d’hivern, les bananes (els dos productes bàsics d’exportació, dirigida a la península Ibèrica i a Europa) i també el tabac, que s’esglaonen segons l’altitud; a les àrees baixes i litorals es produeixen bananes, tomàquets, canya de sucre i cítrics, dels quals hom obté diverses collites l’any; als vessants muntanyosos hom conrea tabac, vinya i patates, i a les terres altes, cereals. A més de les bananes, darrerament hom ha introduït un nombre creixent de conreus tropicals, de nova demanda en els mercats europeus. A Fuerteventura i a Lanzarote, més seques i pobres, el principal conreu és la ceba. La ramaderia i l’explotació forestal tenen escassa rellevància. La manca d’aigua, que també ha de cobrir els quantiosos requeriments del turisme, és el principal impediment de l’agricultura: els pous, les galeries subterrànies i els embassaments són clarament insuficients. Altrament, els conreus es beneficien d’un clima i uns sòls que, pel seu origen volcànic, són molt favorables. La pesca, molt abundant a les illes, és una important font d’ingressos (conserves, peix congelat i farina de peix); amb tot, si bé les Canàries aporten prop del 10% de la producció pesquera espanyola, el seu pes en el PIB de la comunitat és molt escàs. Els ports acullen, a més de la flota pesquera canària, flotes japoneses i russes. La indústria és escassament desenvolupada (9,5% del PIB i 8% de la població activa). Les indústries principals són derivades de la pesca i l’agricultura, especialment l’elaboració de tabacs. A Santa Cruz de Tenerife hi ha una refineria de petroli, que ha convertit l’illa de Tenerife en un port important per als petroliers que voregen l’Àfrica. A més, les Canàries són escala obligada per a les grans rutes transoceàniques. L’evolució econòmica de l’arxipèlag és afavorida per l’expansió turística, que comprèn la major part del sector serveis (79% del PIB i 73% de la població activa ocupada). El turisme, majoritàriament en mans de capitals estrangers, és especialment notable a l’hivern, atès el clima benigne de l’arxipèlag. Les illes de més rellevància turística són Tenerife (Santa Cruz de Tenerife, Puerto de la Cruz, Los Cristianos, Adeje, Icod de los Vinos) i Gran Canària (Las Palmas, Mogán, Playa del Inglés, Maspalomas), seguides de Lanzarote (Playa Blanca, Puerto del Carmen, Arrecife) i Fuerteventura (Puerto del Rosario). A més dels atractius turístics convencionals, la singularitat biogeogràfica de l’arxipèlag atreu també nombrosos visitants (parcs nacionals del Teide, a Tenerife; Garajonay, a Gomera; Caldera del Taburiente, a La Palma i de Timanfaya, a Lanzarote). Les Canàries tenen cinc aeroports internacionals: a Fuerteventura, a Lanzarote, a Las Palmas, i dos a Tenerife. L’arxipèlag gaudeix d’un règim fiscal especial. La llei de ports (1852) allibera dels aranzels totes les mercaderies importables i hi ha exempció dels imposts sobre tràfics d’empreses i sobre compensació de gravàmens interiors. Però des de l’entrada d’Espanya a les Comunitats Europees (1986) tant el règim fiscal especial com la franquícia han tendit a modificar-se i a integrar-se amb la resta dels territoris de la Unió Europea. La renda per habitant de les Canàries era el 1995 d’1.613.521 ptes., inferior a la mitjana espanyola en unes 180.000 ptes.

La geografia humana

Els indígenes de les illes eren els guanxes; a causa de la conquesta castellana es produí un fort mestissatge. La densitat de població (220 h per km2 el 1995) és elevada. Bé que el ritme de creixement ha disminuït (les taxes de natalitat superiors al 20‰ de mitjan anys vuitanta s’havien reduït a la meitat deu anys més tard, mentre que l’índex de mortalitat, al voltant del 6,5‰ i el 7‰, es mantenia), el creixement demogràfic vegetatiu se situava molt per damunt de la mitjana estatal (0,44‰ el 1995) i ocupava el primer lloc en les comunitats autònomes (4,02‰). El saldo migratori és positiu, per tal com la tradicional emigració cap a l’Amèrica Llatina i la península Ibèrica cedí el lloc, a partir dels anys cinquanta, a la immigració dirigida cap a les dues illes principals. Darrerament, el saldo migratori global és positiu (9.104 immigrants censats el 1995). La distribució de la població és molt desigual: a les illes orientals de Fuerteventura i Lanzarote la població és escassa, llevat de les capitals insulars (Puerto del Rosario i Arrecife, respectivament); Tenerife i Gran Canària són molt poblades, especialment la costa i les valls septentrionals, més humides (hi destaquen les ciutats de Las Palmas, Telde i Arucas a Gran Canària, i Santa Cruz de Tenerife, La Laguna, la Orotava i Puerto de la Cruz a Tenerife); a les illes occidentals, la població torna a ésser escassa (hi destaquen només les capitals insulars: Santa Cruz de Palma, a La Palma, Valverde, a Hierro, i San Sebastián, a Gomera).

La història

Els indígenes canaris anteriors a l’arribada dels europeus (guanxes)

L’estudi dels habitants de les illes Canàries anteriors a l’arribada dels europeus al segle XV és d’un interès molt especial. Es tracta de l’únic cas d’uns pobles pròxims als territoris de les civilitzacions del Pròxim Orient —Europa Mediterrània/nord d’Àfrica— que es mantingueren en plena prehistòria fins a l’entrada de l’edat moderna, verges de tota influència posterior procedent de cultures desenvolupades. Si els cartaginesos (que sembla que les conegueren amb el nom d’Illes Afortunades), els romans o els musulmans medievals arribaren a visitar-les, no deixaren cap rastre damunt les societats indígenes canàries. La cultura canària fou, doncs, neolítica fins al segle XV, i presenta un conjunt de característiques comunes a totes les illes, uns elements que podrien ésser anomenats “pancanaris”, al costat d’altres d’exclusius d’una o d’algunes de les illes. El fet pot ésser explicat perquè les diferents arribades de grups humans devien ésser cada vegada menys nombroses, de procedència geogràfica diversa i durant períodes diferents. Hom considera que la primera onada de poblament donà a un bon tant per cent d’indígenes el caràcter antropològic (caràcter que ha perdurat fins ara), la font del qual cal cercar-la en els homes de la raça de Mechta-el-Arbi de l’Àfrica del Nord. Aquest primer poblament no sembla pas que hagi estat anterior a una fase avançada del Neolític de l’Àfrica del Nord-oest. És el tipus humà que els antropòlegs acostumen d’anomenar guanxe, malgrat que aquest nom era, segons els indígenes preeuropeus, exclusiu dels habitants de l’illa de Tenerife i no pas de tot el conjunt canari. Un altre caràcter comú és la vida cavernícola, en coves naturals o artificials, sovint en grups constituint unes menes de poblats. Els morts eren dipositats també en coves naturals o artificials. Les coves artificials, tant d’habitació com d’enterrament, es troben només a l’illa de Gran Canària. El ritu de la momificació era, per contra, general a totes les illes. Un element especial d’algunes illes són els poblats de cases de pedra (Gran Canària i Lanzarote) i els enterraments sota túmul (Gran Canària), que sembla que cal atribuir a una onada de poblament tardana, en tot cas no gaire anterior a l’era cristiana i probablement posterior, que procedia de la costa africana immediata, al qual poblament cal atribuir també els gravats rupestres amb signes que recorden lletres de l’alfabet líbic nord-africà. La cultura material era rudimentària: instruments de pedra mal tallats, que els indígenes anomenaven tabonas, o de fusta, ceràmica amb formes i decoracions primàries (llevat la de Gran Canària). La major complexitat de la cultura material de Gran Canària (coves artificials d’habitació i d’enterrament, la ceràmica pintada, els ídols i els gravats estilitzats rupestres, antropomorfs, etc.) es basa en elements que semblen d’origen mediterrani i que lliguen tipològicament amb la cultura megalítica del principi del segon mil·lenni aC. No es pot explicar d’altra manera que suposant que vers aquesta època hi arribà algun grup humà, per via marítima directa, procedent del món mediterrani. Des del punt de vista artístic cal destacar els gravats rupestres geomètrics de les illes de La Palma i Hierro. La fossilització de les cultures canàries fa difícil de refer-ne les etapes històriques, ja que es mantingueren amb poques diferències durant milers d’anys.

Les incursions europees. El domini espanyol fins al segle XIX

Conegudes pels pobles clàssics, les illes Canàries foren oblidades després, i cal estimar l’arribada de marins cristians al segle XIV com un redescobriment. El primer que s’hi establí fou el genovès Lanzarotto Malocello (1312), fet registrat a la cartografia genovesomallorquina: el mapa de Dulcert (Mallorca, 1319) marca amb les armes de Gènova l’illa anomenada després Lanzarote. Altres expedicions foren: una de portuguesa, menada per italians, el 1341, que cercava gomes i tints per a la indústria tèxtil, i esclaus, i les mallorquines, com la de Francesc Desvalers, de Domènec Gual i de Guillem Pere, el 1342. El 1344 Climent VI atorgà les illes a l’infant castellà Luis de la Cerda, que n’intentà (ajudat per Pere III de Catalunya-Aragó) en va la conquesta. Els mallorquins intentaren de mantenir relació pacífica amb els indígenes canaris, i a petició d’ells el mateix Climent VI, aprofitant que els captius canaris duts a Mallorca havien estat adoctrinats i catalanitzats i podien servir de mitjancers, creà el 1352 el bisbat de les illes Afortunades, amb seu i títol de Telde (Gran Canària); en fou el primer prelat el mallorquí carmelità Bernat, i foren també mallorquins els seus tres o quatre successors, però és dubtós que cap d’ells hi residís. També hi acudiren religiosos del Principat (1352, 1369 i 1386), emparats per Pere III; vers el 1392 en moriren 12 a mans dels indígenes. Els normands Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle conqueriren Lanzarote el 1402; per manca de recursos Bethencourt negocià el senyoratge de Castella amb Enric III, que li atorgà ajut, i completà així la conquesta de Fuerteventura i Hierro. En retirar-se a França (1406) deixà com a lloctinent el seu nebot Maciot, que aviat es veié reduït a Lanzarote per armadors sevillans (des del final del segle XIV els sevillans piratejaven les illes), els quals ocuparen les quatre illes menors; aquestes passaren a mans dels senyors de Peraza, que cediren llurs drets sobre les illes majors a la corona castellana (1477). El 1448 el príncep Enric de Portugal havia comprat el domini de Lanzarote a Maciot i ocupà Gomera, però se’n retirà aviat. La conquesta de les illes majors per Castella, iniciada el 1478 per Juan Rejón, fou difícil no solament per la resistència indígena (fou famós el capitost popular Doramas), sinó també per les rivalitats entre els castellans. Pedro de Vera bandejà de Gran Canària els guerrers indígenes el 1484, llevat un petit grup que se sotmeté i que es batejà. Hom decidí de sotmetre La Palma i Tenerife mitjançant capitulació: el capità Alonso de Lugo obtingué la submissió dels reietons de La Palma a través de les gestions de la captiva indígena Francisca de Gasmira, però, malgrat les negociacions, no pogué reduir el principal capitost de Tenerife, el mencey de Taoro Benimoto; després d’una primera desfeta el 1494, Lugo reprengué la lluita i donà mort a Benimoto i captivitat a tots els menceys guanxes. Les Canàries restaren dividides en illes de senyoria i de reialenc: les tres illes majors tingueren, en extingir-se els adelantados nomenats a la primera època, governadors reials, i les altres estigueren sota la jurisdicció dels descendents de la dinastia Peraza (marquesos de Lanzarote i comtes de Gomera) fins a ésser incorporades a la corona per Carles III. El 1527 fou creada l’audiència de Canàries amb seu a Las Palmas. En ésser creat el càrrec de capità general de Canàries (1589), els governadors es reduïren a corregidors que presidien el capítol de cada illa, format per regidors de nomenament reial, més tard hereditaris. Els capitans generals, tot i que presidien l’audiència, s’establiren a Tenerife al segle XVIII, fet que motivà el trasllat de la capitalitat de l’arxipèlag, ja al segle XIX, a Santa Cruz de Tenerife. Per tal de resoldre les tensions amb Las Palmas foren creades el 1927 les dues províncies actuals. El desenvolupament econòmic de les Canàries fou afavorit pel descobriment d’Amèrica, amb la qual comercià activament. El conreu de la canya de sucre, substituït després pel de la vinya (vins generosos) a causa de la competència americana, produí gran prosperitat, malgrat les freqüents ràtzies de la pirateria.

De la fi del franquisme i la instauració de la comunitat autònoma de les Canàries ençà

L’acord tripartit sobre el Sàhara Occidental del 1975, la problemàtica posterior del banc pesquer saharià, els tractats hispanomarroquins del 1977 i les inversions marroquines a l’arxipèlag replantejaren les relacions entre les illes i el continent africà, qüestió que fou debatuda fins i tot per l’Organització de la Unitat Africana. D’altra banda, l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN (1982) revalorà l’interès estratègic de les illes. La resposta interna a aquestes qüestions fou una reafirmació del sentiment nacionalista enfront del centralisme espanyol, dels interessos de l’OTAN i del neocolonialisme marroquí.

Nacionalistes i independentistes afavorien tesis clarament neutralistes, anticolonialistes i tercermundistes per a l’arxipèlag. Canàries obtingué un règim preautonòmic el març del 1978. Tot i que el 97% dels ajuntaments es pronunciaren a favor de tramitar l’estatut d’autonomia per la via de l’article 151 de la Constitució, això no fou possible a causa dels pactes autonòmics entre el govern i el PSOE i hagué d’ésser tramitat per l’article 143, però amb una llei orgànica simultània que li transferia les mateixes competències que a les nacionalitats històriques.

L’acord final no fou assolit fins el maig del 1982, per bé que els capítols de Gomera i de Hierro es consideraven discriminats amb vista a llur representació al Parlament autònom de 60 escons. La capitalitat regional fou repartida entre Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. L’estatut, aprovat al Parlament espanyol el 1982, no recollí la desmilitarització de l’arxipèlag, però respectà el règim fiscal i l’organització en capítols insulars encara que amb unes competències retallades. El primer govern autònom, dominat per la UCD, i amb Francisco Ucelay com a president, donà pas, després de les eleccions generals del 28 d’octubre, a un govern socialista, amb elements independents, presidit per Jerónimo Saavedra (PSOE).

En les primeres eleccions autonòmiques del 8 de maig de 1983 resultà vencedor el PSOE i Saavedra fou revalidat en el càrrec. El 1987 el PSOE tornà a ser la força més votada, però una coalició entre el Centro Democrático y Social (CDS) i els regionalistes de l’Agrupación de Independientes de Canarias (AIC) impedí als socialistes repetir el mandat. El 1991 el PSOE millorà resultats i, bé que no assolí majoria absoluta, formà un govern en coalició amb AIC presidit, un cop més, per Saavedra, el qual el 1993 dimití arran d’una moció de censura. El substituí en el càrrec el regionalista Manuel Hermoso, que formà un govern en minoria integrat per membres de Coalición Canaria (CC), nom que rebé l’AIC en presentar-se a les eleccions del 1993. Aquesta mateixa formació emergí com a força més votada en les autonòmiques del 1995 i formà govern, amb el PP, presidit per Hermoso.

Durant la dècada dels noranta, el règim fiscal especial i de franquícia de les Canàries fou sotmès a modificacions importants, entre les quals la introducció de l’IVA el 1993, tendents a la integració al mercat únic europeu. Tanmateix, ateses les especials condicions geogràfiques de l’arxipèlag, el 1990 el Parlament autònom aprovà acollir-se a un programa especial d’incorporació a la UE (aleshores CEE). En el pla estrictament polític, el creixent protagonisme de les forces regionalistes i nacionalistes portà el 1996 a una reforma de l’estatut d’autonomia que atorgà al Parlament autònom competències plenes i l’estatut de nacionalitat.

Celebrades les eleccions del 1999, Román Rodríguez, de CC, el partit més votat, fou investit president d’un govern de coalició amb el PP fins el 2001, en què els consellers d’aquest partit abandonaren el govern. Tanmateix, els populars mantingueren el suport al govern i el pacte CC-PP es revalidà després de les eleccions del 2003, en les quals Adán Martín, de CC, esdevingué president. El 2006 tingué lloc un intent fallit de nova reforma de l’estatut d'autonomia.

Els primers anys del segle XXI començà una creixent afluència de migrants subsaharians a l’arxipèlag. Arribats a les costes de les illes en condicions especialment precàries, el fenomen havia tingut lloc de manera discreta, bé que en augment, des del 1994, però la forta progressió de les arribades a partir del 2002 generà inquietud tant a l’interior de les illes com per les repercussions internacionals. Entre aquest any i el 2004 arribaren anualment entre 8.000 i 10.000 persones, per baixar a poc més de 4.000 el 2005. El 2006 s’arribà a un màxim de més de 31.000 persones, malgrat que, per tal de fer-hi front, el govern espanyol aprovà el Plan de Traslados. La Unió Europea contribuí també al pla de xoc, i el 2007 les arribades baixaren a unes 12.500, el 2008 a unes 9.500 i el 2009 a unes 2.300. A partir del 2010 el nombre no ha superat mai el miler de persones. En total, fins el 2017 han arribat a les Canàries uns 100.000 immigrants il·legals.

Les eleccions autonòmiques del maig del 2007 donaren la victòria al PSOE (26 diputats), però el seu cap de llista, l’exministre de Justícia de l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, Juan Fernando López Aguilar, no pogué ocupar la presidència a causa del pacte entre Coalición Canaria (17) i el PP (15) que donà el càrrec a Paulino Rivero (CC). Aquest conservà la presidència després de les eleccions autonòmiques del maig del 2011, els resultats de les quals afavoriren un govern de coalició CC-PSOE, partits que obtingueren el mateix nombre d’escons (21).

En les eleccions del maig del 2015, continuà l’empat entre Coalición Canaria i el PSOE (16 i 15 escons, respectivament). El PP baixà a 12 escons, Podemos, en la seva primera candidatura al Parlament, n’aconseguí 7 i Nueva Canarias (partit creat el 2005 amb 3 diputats el 2011) augmentà la representació a 5. Novament fou constituït un govern de coalició CC-PSOE, presidit pel regionalista Fernando Clavijo. El juny del 2018 el govern espanyol aprovà incloure oficialment La Graciosa com a vuitena illa de l’arxipèlag, fet que li donava dret a una administració pròpia independent de la de la veïna Lanzarote, de la qual depenia fins aquell moment.

Data de revisió: 
2018-06-29
Llegir més...