i Francesc Candel i Tortajada | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francesc Candel i Tortajada

Francesc Candel i Tortajada
© Cesc Poch i Ros
literatura lit
Escriptor.
Casas Altas, Racó d'Ademús, 31 de maig de 1925 — Barcelona, 23 de novembre de 2007

Molts dels seus llibres tenen doble versió catalana i castellana. A dos anys es traslladà a Barcelona amb la seva família, que visqué uns anys a les barraques de Montjuïc, i posteriorment es traslladà al grup de Cases Barates Eduard Aunós, al barri de Cantunis, d’on tragué gran part del material de la seva obra i on residí fins a la mort. El 1939 hagué de deixar l’escola i començà a treballar en oficis diversos. Autodidacte, començà a publicar els anys cinquanta, en què també s’inicià com a periodista. Féu de la immigració a Catalunya dels anys 1950-70 matèria d’una literatura amb un clar esperit de denúncia social i de compromís amb els més desafavorits, ja evident en les seves primeres novel·les, entre les quals Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959) Temperamentales (1960) Treinta mil pesetas por un hombre (1962) i Dios, la que se armó (1964), així com en les narracions Échate un pulso, Hemingway (1959) i diversos reportatges. El 1964 publicà Els altres catalans , obra a mig camí entre el reportatge i l’assaig literari i que obtingué una difusió extraordinària. Hi exposava l’aïllament de la immigració castellanoparlant que el franquisme afavorí amb l’objectiu d’erosionar la personalitat catalana. El sorgiment, com a resultat d’aquesta política, d’una identitat indefinida i reforçat, a més, per l’esquerda socioeconòmica de la majoria d’immigrants, el portaren a defensar-ne la integració al país d’arribada per tal de preservar la cohesió social, visió que també assumia les reivindicacions del catalanisme i rebutjava reaccions de tipus lerrouxista. Posteriorment, continuà l’evolució d’aquesta qüestió a Parlem-ne (1967), Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i Els altres catalans del segle XXI (2001), en col·laboració amb Josep M.Cuenca i Flores, en el qual tractà específicament de la nova immigració extraeuropea. Paral·lelament, la crònica social, especialment dels marginats i exclosos, continuà essent la seva preocupació central, que reflectí en ulteriors novel·les ( Los hombres de la mala uva , 1968; Historia de una parroquia , 1971), narracions ( El juramento y otros relatos , 1987; Petit món , 1999; El sant de la mare Margarida , 2001; Patatas calientes , 2003) i diversos assaigs, reportatges i prosa diversa entre els quals Los que nunca opinan (1971), Ser obrero no es ninguna ganga (1968, que no pogué ser publicat íntegrament fins el 1976), Carta a un empresario (1974), Crónicas de marginados (1976), Barrio (1977) i La nova pobresa (1989). El seu compromís social l’involucrà en la política, activitat que el vinculà estretament al PSUC, tot i que no hi milità. Del juny del 1977 al desembre del 1978 fou senador per l’Entesa dels Catalans i del 1979 al 1983 regidor a l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat com a independent per aquest partit. Producte d’aquestes experiències foren Un charnego en el senado (1979) i Un Ayuntamiento llamado ellos (1994), de to acusadament crític. Publicà també diversos llibres de memòries i autobiogràfics: Aquella infància esvaïda (1987), Crònica sentimental, informal i incompleta (1936-1986) (1992), Les meves escoles (1998), Memòries d’un burgès i d’un proletari: de la República al 23-F (1931-1981) (1996), i Francesc Candel. Primera història, primera memòria (2006). De les seves nombroses col·laboracions a la premsa, en sortiren diversos reculls d’articles ( La carne en el asador , 1966; Esa infancia devastada , 1980; Candel contra candel , 1981). Rebé diversos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1983), el Ramon Trias Fargas (1997), Jaume I (1997), el Ciutat de l’Hospitalet (2000), la Medalla d’Or de la Generalitat (2003) i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2004). L’any 2005 es creà la Fundació Paco Candel, a la Zona Franca, que des del 2008 atorga el premi Memorial Candel a la trajectòria de persones distingides pel seu compromís social.

Llegir més...