Situació i presentació
El terme afronta al N, per la serra de Portelles i Puigsesarques (878 m), amb Sant Miquel de Campmajor i, per la serra de Pujarnol, amb el municipi de Porqueres; a llevant limita amb Camós i, pel puig de Sant Dalmau (367 m) i el torrent de Riudelleques, amb Palol de Revardit, municipis tots aquests de la comarca veïna del Pla de l’Estany. A migdia limita amb Sant Gregori i a ponent, pel serrat de Boratuna (on hi ha la cova de Boratuna), pel collet de l’Escaleta, i per la riera de Rocacorba, amb Sant Martí de Llémena. Comprèn el massís muntanyós de Rocacorba (992 m) i els seus contraforts meridionals, que separen el pla de Girona de la vall alta de la riera de Llémena, on hi ha el nucli més important de vulcanisme del Gironès, els principals afloraments del qual són els puigs d’Adri, de la Banya de Boc i Moner. El puig d’Adri (o de Montcal) té diversos cràters, connectats amb els de Montbò i Montcal, amb dos corrents de lava que s’escorren cap al SE, al llarg del torrent de Gàrrep i de la riera de Pedrola, més avall de la riera d’Adri. El puig de la Banya de Boc és un aflorament volcànic situat sobre una falla, a cavall del contacte normal de l’eocè i del paleozoic. El cràter és a la banda del nord del puig, situat al serrat de Boratuna, a la part meridional del terme; la lava que ha projectat es troba estesa cap a l’E especialment cap al S, on arriba a la vall de Llémena passant per la parròquia de Llorà, ja en terme de Sant Martí de Llémena. Puig Moner, en terme de Sant Martí, és situat entre Granollers de Rocacorba i Canet d’Adri. El terme és drenat pel Revardit, afluent del Terri, que forma el límit nord-oriental del terme, per la riera de Rocacorba, que coincideix en un bon tros amb el límit occidental, i per la riera de Canet, formada per les de Rocacorba i d’Adri, afluent per l’esquerra de la riera de Llémena. La major part del territori és muntanyós, densament poblat de boscos d’alzines, pins i roures, amb pasturatges als vessants més baixos de les muntanyes. El municipi comprèn, a més del poble de Canet d’Adri, cap administratiu, els antics pobles i parròquies d’Adri, Biert, Montbò (amb la urbanització de la Mota o de Montbò), Montcal i Rocacorba. A la vall d’Adri arriba una carretera local procedent de la carretera local que, des de Girona, per la vall de Llémena arriba fins a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa. Altres carreteres menors i camins completen la xarxa vial.
La població i l’economia
La vall d’Adri havia estat densament poblada, ja des d’antic. Al seu poblament contribuïen, potser, els monjos de Sant Medir, que hi tingueren possessions durant els segles IX i X. Les primeres dades sobre la població de Canet (canetencs) corresponen al fogatjament de vers el 1380, que registrà 29 focs, quasi tots eclesiàstics, com a la resta d’indrets. Adri posseïa, aquests mateixos anys, 17 focs, Biert en tenia 9, Montcal 10 i Rocacorba posseïa 2 focs d’eclesiàstics. El 1553 Canet tenia 26 focs. El cens del 1718 registrava 647 h i el del 1787 n’esmentà 596. El cens del 1860, que assenyalà 1.311 h, indica un fort creixement demogràfic. L’any 1900 hi havia 985 h i el 1930 arribava als 1.091. A partir d’aquesta data s’inicià una davallada progressiva: 806 h el 1960; 528 el 1970 i 438 h el 1981. Com moltes altres poblacions, Canet d’Adri va patir emigració per motius laborals vers la ciutat de Girona o d’altres nuclis industrials. Algunes cases de pagès han romàs deshabitades, però d’altres han estat reocupades com a segona residència, sobretot per ciutadans gironins. A partir dels anys vuitanta s’aprecià una recuperació demogràfica; així, el 1991 s’assoliren els 467 h. Amb el canvi de segle es confirmà aquesta tendència, el 2001 hi havia 528 h i el 2005 s’arribà a 564 h.
L’activitat agrària ha estat la base econòmica del terme. L’agricultura, principalment de secà, produeix els cereals tradicionals, blat, civada i ordi, a més de farratge. Al regadiu, que aprofita l’aigua de la riera de Canet, destaquen el blat de moro i les hortalisses. Es cria sobretot bestiar boví, porcí i oví. Al terme s’ha explotat alguna gredera i cal recordar la importància de les segones residències.
El poble de Canet d’Adri
El poble de Canet d’Adri (350 h el 2005) és situat prop de la confluència de les rieres d’Adri i de Rocacorba, a 241 m altitud. A més del nucli creat a redós de l’església parroquial de Sant Vicenç, el poblament també és dispers en masies, algunes de les quals són ocupades només els caps de setmana i durant les vacances. El lloc és documentat com a parròquia ja al segle XI, quan apareix com a Sant Vicenç d’Adri (Sancti Vincentii de Adrio) el 1078 en la venda d’un alou situat en aquesta parròquia, les afrontacions del qual són, a llevant i a migdia, el Riu-sec i la riera de Tornavells, respectivament; a ponent, la vila rural de Canet i, a septentrió, la vila rural Folliana. L’església és romànica, del segle XI; se’n conserven sense alteració tres absis exteriors amb lesenes que divideixen els paraments i que aparentment suporten arcs llombards. Al segle XVI va ser modificada mitjançant una torre. El 1386 els habitants de Canet sol·licitaren d’acollir-se al règim municipal de Girona. D’aleshores ençà Canet tingué la consideració de carrer de Girona. El 1698 és esmentat com a lloc reial. D’entre les masies remarcables, cal destacar la torre de Canet, casa pairal del llinatge del mateix cognom. Al setembre se celebra la festa major en honor dels patrons sant Cosme i sant Damià.
Altres indrets del terme
Adri, Biert, Montbò i Montcal
Al N de Canet s’aixeca el poble disseminat d’Adri (54 h el 2005), a 297 m d’altitud, situat entre el torrent de Gàrrep i la riera de Reixec, prop d’un dels dos cràters del puig d’Adri, un dels afloraments volcànics més importants del Gironès. El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Llorenç, edifici romànic d’una sola nau, construït amb pedra volcànica al segle XII. Consta d’un absis semicircular, una façana construïda en dues èpoques, un campanar de planta quadrada i una porta amb arquivoltes sostingudes per columnes amb capitells ornats, un amb un ocell i un cap humà i l’altre amb una figura de bisbe i un dibuix geomètric. Fins el 1936 Adri fou el cap de municipi.
Ca n’Heres
Josep Maria Viñolas Esteva (CC BY 2.0)
El casal més remarcable és el de la família Heres, d’on prové Narcís Heras de Puig (1840-1900), empresari, polític i advocat, que fou diputat, president de la diputació i home de lletres vinculat a la Revista de Gerona i al “Certamen Literario”. La festa major del poble, en honor de sant Llorenç, s’escau a l’agost. El poble disseminat de Biert (6 h el 2005) és situat a la part septentrional del terme, a la dreta del Revardit, a 397 m d’altitud, al peu de la serra de Rocacorba. La seva església parroquial és dedicada a sant Martí. Sembla que al segle X depenia del monestir de Sant Medir, l’emplaçament primitiu del qual era a Sant Gregori abans del seu trasllat a Amer; també hi tenia possessions el monestir de Sant Feliu de Guíxols. L’església actual va ser consagrada el 1116, en substitució d’una església anterior que havia estat construïda en temps del bisbe Ot de Girona (995-1010) i s’havia enderrocat. És una església romànica d’una sola nau, sobrealçada, amb dues capelles afegides formant creuer, i un sol absis. La porta fou refeta el 1861; té la rectoria adossada a ponent. El 1698 era lloc reial. A la part oriental del terme hi ha el poble disseminat de Montbò (43 h el 2005), a la dreta del torrent de Riudelleques. Prop del poble, dalt d’un cim, el 1975 hom excavà un dolmen en què hi havia una sepultura, que constitueix la resta arqueològica més antiga del terme. La seva església, dedicada a sant Joan, és un edifici romànic d’una sola nau, coberta amb volta de canó, i absis semicircular. A ponent té una torre campanar damunt la porta, adovellada. En l’àmbit de Montbò, es troba la urbanització de la Mota o de Montbò. El poble disseminat de Montcal (111 h el 2005) o Montcald és situat a llevant de Canet. És esmentat el 1017 en una butlla del papa Benet VIII. Per documents posteriors hom sap que Montcal era només una finca lliure de tributs i prestacions, amb abundància de propietats eclesiàstiques i que l’erecció de la parròquia no es feu realitat fins al segle XII. Es tracta d’una església romànica, dedicada a santa Cecília, d’una sola nau i coberta amb volta. El 1698 era lloc reial. Al novembre s’hi celebra la festa major.
Rocacorba
L’antic poble de Rocacorba és situat a 929 m d’altitud, en un penyal dalt el massís de Rocacorba; el poble, deshabitat, és centrat per les ruïnes de l’antic castell de Rocacorba i l’església parroquial de Santa Maria. El castell és esmentat des del 1065 i va ser infeudat pel rei als cavallers Rocacorba el 1130, els quals el vengueren el 1168 als Hostoles; posteriorment passà als Cartellà, als Santjulià de Revardit i als Rocabertí. Esdevingué centre de la baronia de Rocacorba, el primer titular de la qual, Jofre de Rocacorba, la vengué el 1402 a Blanca Despou, senyora de la Sala de Sant Martí i muller de Pere Galceran de Cartellà. Durant la guerra contra Joan II, aquest va donar el castell a Francesc de Verntallat, però a la darreria del segle XV el castell passà als Montagut, i posteriorment als Vallgornera i als Baldric. L’església de Santa Maria de Rocacorba és esmentada el 1161; inicialment fou l’església del castell i quan aquest va decaure (segles XIV i XV) va ser transformada en santuari marià. L’edifici actual és del segle XVIII; en una restauració del principi de la dècada del 1980 s’hi van descobrir les restes d’un absis romànic. S’hi venera una còpia de la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Pera, d’alabastre policromat, l’original de la qual es conserva al Museu d’Art de Girona. És un lloc molt visitat pels devots de la comarca gironina. Hi té lloc la Diada de Rocacorba el Dilluns de Pasqua i un aplec el primer diumenge de setembre.