i Canet de Mar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Canet de Mar

Sumari de l’article

Panoràmica de la vila de Canet de Mar
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Maresme que s’estén pel sector costaner situat entre Arenys de Mar i Sant Pol.
Població: 
13.548 h
[2009]
Extensió: 
6 km2

Situació i presentació

Limita també amb Arenys de Munt (W), Sant Iscle de Vallalta (N) i Sant Cebrià de Vallalta (E). Situat als vessants marítims dels darrers contraforts del massís de Montnegre, la serra de Pedracastell, de 312 m d’altitud, separa el territori de la Vallalta (terme de Sant Iscle, del qual Canet formà part fins al segle XVI). Alguns petits torrents solquen el territori (de Valldemaria, al límit amb Arenys de Mar, d’en Misser i de Martra, el qual limita amb Sant Pol). La platja és llarga i sorrenca. El municipi comprèn la vila de Canet, cap administratiu, barris d’estiueig, l’antiga casa aloera de Canet, dita ara el castell de Santa Florentina, i el santuari de la Misericòrdia. Formen els eixos de comunicacions, com a tot aquest sector de la comarca, la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa (hi ha estació a la població) i l’autopista C-32, de Montgat a Palafolls.

La població i l'economia

L’evolució de la població (canetencs) està directament lligada al desenvolupament econòmic; ja al segle XVIII tingué un augment notable: passà de 1 861 h el 1718 a 3 356 h el 1787. Tot i això, aquest creixement no va tenir continuïtat al segle XIX, època que presenta un estancament demogràfic (3 232 h el 1860), i al final d’aquest mateix segle, amb la crisi de la fil·loxera i de la marina de vela, la població disminuí (2 899 h el 1900). Al segle XX tornà a tenir un creixement positiu, especialment després de la davallada de la guerra civil: 4 893 h el 1930, 4 340 h el 1940, 4 831 h el 1950, 5 067 h el 1960, 6 556 h el 1970, 8 543 h el 1979, 8 858 h el 1991 i10 778 h el 2001. L’any 2005 s’assoliren 12 429 h.

Els boscos (pins i alzines sureres) cobreixen els sectors més muntanyosos. Antigament, la vinya fou el conreu predominant; arrasada per la fil·loxera a la fi de segle XIX es mantingué per a l’autoconsum fins els anys cinquanta, però en l’actualitat és extingida. També tingué importància el conreu de l’olivera, el garrofer i l’ametller. Els conreus de regadiu foren destacats al segle XVIII (el viatger Young afirma, vers el 1750, que cada tros de terra plana era regat per pous i safareigs), i des del segle XIX s’intensificà la creació d’hortes, amb un important conreu dels cítrics (que es mantingué fins al primer terç del segle XX, que foren desplaçats pels valencians al mercat de Barcelona), i després, de la patata primerenca (amb exportació a Europa). E

Canet de Mar
© Fototeca.cat
ls anys cinquanta s’implantà el conreu de la floricultura (sobretot clavells per a l’exportació), que ja ha desaparegut. L’agricultura existent és molt escassa, amb predomini de l’horta. Des del 1994 funciona la Cooperativa Agrària.

L’activitat marinera de cabotatge s’inicià a Canet molt aviat (segles XIII-XIV); s’establí una certa relació amb Marsella, Gènova i Venècia i encara amb altres ports de l’Adriàtica, d’altres de russos, a la Mar Negra, o de l’Orient Mitjà. La navegació a les Amèriques (segles XVIII-XIX) s’inicià ja abans de la promulgació de la Llei de Sobrevent, que derogava el monopoli dels ports de Sevilla i Cadis: els canetencs havien instal·lat cases de contractació en aquestes ciutats, com Lleuger, Roure i Cia, vers el 1750, o Francesc Xiquers i Cia, el 1749. Altres companyies canetenques foren Francesc Misser i Cia, Colomer Pujades i Cia i Magí Pujades i Cia. Tenien importants magatzems colonials a Cadis els canetencs Pere Roig i Móra, Salvador Vaquer i Jofre o Marçal Sanç (home preeminent del nucli canetenc a Cadis), i els capitans Francesc Milans i Francesc Clausell (vinculats a la companyia Alegre); també hi hagué tràfic d’esclaus negres (com el del bergantí “Tellus”). Per les revistes de les matrícules de marina hom pot comprovar que Canet fou, amb Mataró i Arenys, centre cabdal de l’activitat marítima en aquest sector —el 1754, hi havia matriculats a Canet 188 mariners, 41 patrons i 10 mestrances, a Arenys figuraven, respectivament, 183, 45 i 75 i a Mataró, 324, 111 i 25; el 1765, Canet enregistrà 244 mariners, 57 patrons, 12 mestrances, 63 nois de bord i 91 inhàbils, Arenys 215, 57, 98, 43 i 76 (més 8 aprenents de mestrances) i Mataró, 415, 102, 26, 63 i 129 (més 8 aprenents de mestrances)—. Amb aquestes dades hom veu que el grau d’ocupació en la construcció de vaixells era més important a Arenys, en canvi el nombre de gent embarcada era superior a Mataró i a Canet.

Castell de Santa Florentina, a Canet de Mar
© Fototeca.cat
Els anys 1780-1890 la població activa de Canet dedicada a la navegació d’altura i cabotatge superava el 40%.

A Canet hi hagué dues drassanes en funcionament, una sobre la platja del Cavalló (entre Canet i Arenys) i una altra al pla del Sant Crist, però en volum de construcció degué ocupar un tercer o quart lloc després d’altres localitats (Arenys, Mataró) de la comarca; en canvi, pel nombre de persones que ocupava sembla que el volum de comerç fou dels més alts. S'hi feien vaixells de 150 tones i alguns de més tonatge. Els constructors de vaixells menaven una activitat més o menys itinerant, de manera que els de més anomenada de l’època, encara que no fossin canetencs, havien treballat a Canet (foren canetencs, però, els mestres Ferrer, amb dos fills, i Mauri); la nissaga més important de mestres d’aixa foren els Jaurés d’Arenys: Marià Jaurés feu vers el 1840 el vaixell de vela més gran de la marina catalana del vuit-cents, la fragata “Paulita” (145 peus d’eslora, 40,6 polzades de mànega de construcció, 38,6 d’arqueig i 23 peus de puntal, amb 840 tones de desplaçament brut). Els materials emprats a les drassanes eren fustes de Montnegre i el Montseny, cànem torçut d’ací (els Lloret de Cal Corder), forja de claveteria també feta ací, igual com la bosselleria i el drap de les veles, cosa aquesta darrera que donà origen a una de les primeres indústries tèxtils (la família Briera de Canet té el núm. 240 de patents industrials de la província de Barcelona). Fou entre el personal de les drassanes que va néixer una de les primeres cooperatives de consum d’Espanya (1865), amb el nom de La Unió.

Pel que fa a la indústria al final del segle XVIII la fabricació de puntes ocupava més de mil dones i nenes i donava en conjunt un benefici anual d’unes 39.000 lliures. Amb la decadència del comerç marítim a causa de l’arribada del vapor i dels vaixells de ferro, l’economia de Canet sofrí una transformació radical. Arribà l’industrialització i Canet fou una de les primeres poblacions on funcionà un dels cèlebres vapors que movien la indústria de teixits a la plana. També des dels seus inicis hi hagué producció de gènere de punt amb les màquines dites xerrics (potser de Charrié), que elaboraven faixes de seda i mitges. Aquesta indústria tingué un desenvolupament vertiginós des del començament del segle XX i esdevingué amb molt avantatge l’ocupació principal de la vila, per això la Mancomunitat de Catalunya establí a Canet la primera Escola d’Enginyeria Tècnica d’aquesta especialitat (1921). Els darrers anys del segle XX hi hagué una intensa concentració de la indústria d’aquest ram coincidint amb la crisi general.

En el decenni dels seixanta el procés d’industrialització i de modernització de la indústria era massa avançat per cedir el lloc a la indústria turística, tot i que les condicions eren favorables (àmplies platges i indústria no contaminant). Però la població no afavorí la implantació d’un turisme similar al d’altres nuclis propers i les experiències iniciades en aquest sentit no han tingut continuïtat, tot i que el municipi disposa d’establiments hotelers i de càmping. Hi ha un cert volum de llocs de segona residència. Pel que fa al comerç local, hi ha mercat cada dimecres.

Canet té diversos centres d’ensenyament que cobreixen els nivells educatius fins al batxillerat i la formació professional (en la branca de teixits de punt). Hi funciona també l’Escola Universitària d’Enginyers Tècnics en Teixits de Punt (UPC) i un subcentre de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

La vila de Canet de Mar

Morfologia urbana

La vila de Canet de Mar, a 15 m d’altitud i amb 12.766 h el 2006, es formà a l’emplaçament actual, vora la mar, a la fi del segle XV com a barri marítim de Sant Iscle de Vallalta. Una primitiva església de Sant Pere de Romeguera que havia existit prop de la domus de Canet (ara castell de Santa Florentina), coneguda des del segle XI (al lloc dit la vall de Canet i Romeguera), va ésser el precedent de la parròquia. A partir del 1461 fou substituïda per una de nova, on després es va bastir el santuari de la Misericòrdia. El barri de Marina era format pel Bosquet (poc visible des de la mar) i continuat pel Castellet. Encara es conserven construccions i elements urbanístics i arquitectònics dels segles XVI i XVII: cases de planta baixa i pis, porta adovellada i pati posterior, al fons del qual solia haver-hi la cort. Alguns carrers actuals de la vila són testimonis fidedignes del Castellet, per exemple els de Romaní, d’Oliver, del Cedró, de Sant Feliu, de Sant Joan, de la Palma, la pujada del Sant Crist, porta d’accés a aquest recinte, etc. També són d’aquesta època els carrers del Saüc i de l’Alba, a llevant de la riera de Bosquerons.

El traçat urbà segueix un esquema comú a d’altres pobles litorals del Maresme, amb les rieres com a carrers principals, d’on surten carrers paral·lels a la mar, de vegades acabats en un atzucac. Fins fa alguns anys només era edificada la part de dalt, les cases tenien l’hort davant i, encarades a migdia, eren ben assolellades i tenien una bona vista sobre la mar. La pressió que exerciren sobre el litoral els pirates turcs i barbarescs donà també lloc a les torres de defensa. Entre la N-II i la via del ferrocarril, al capdavall del torrent dels Lledoners, hi havia la torre de Mar, on Canet fou declarat municipi independent el 1599 i on hi hagué el primer ajuntament (el 1790, el viatger Francisco de Zamora, que fa una interessant descripció de la vila, diu que tenia canons i la campana per a avisar en cas de perill). Aquesta torre fou derrocada durant la guerra civil de 1936-39 pretextant que dificultava el pas als combois de guerra, i la torre de Can Macià (a la plaça de Gabriel Macià), fou enderrocada el 1924. De la primera època de Canet té especial interès la Casa Mir (segles XVI-XVII), bé que fou modificada als segles XVIII, XIX i començament del XX i mutilada encara després, durant els anys del boom turístic.

L’església parroquial de Sant Pere de Canet (s’inicià en esdevenir independent com a parròquia) fou bastida en 1579-91 en el característic estil gòtic tardà, tan abundant a la comarca, i dirigida pel mestre d’obres Onofre Enric. Fou consagrada el 1591 i cent anys després s’hi afegí la capella del Santíssim, el campanar i el creuer. Aquest campanar de tres pisos fou iniciat el 1703, i és conegut, per l’alçada i la seva singularitat, com la Pubilla de la Costa (el rellotge és del 1880).

Amb l’expansió de les activitats marineres del segle XVIII calgueren construccions més espaioses, magatzems, etc.; resten com a testimonis ben conservats l’Hostal Mar Blau, la fàbrica de sabates Can Fidel, Can Vendrell i Can Manau. S'anaren urbanitzant els espais entre els nuclis inicials de població i es canalitzaren els espais finals de les dues rieres principals, de Bosquerons i de Gavarra, per l’obertura de l’actual Rambla de Sant Domènec. L’edifici més interessant d’aquest segle és l’hospital, que funcionava ja el 1570 amb una església annexa, però que fou bastit de nou aleshores (i reformat al segle XIX) seguint l’alineació de les cases de pescadors de la façana marítima; l’església és un petit edifici, d’un barroc molt senzill i bell.

Aspecte de Vil·la Flora, una de les cases d'indians de Canet de Mar, actualment centre cívic i cultural
© Alberto González Rovira
Al segle XIX es construïren un bon nombre de cases d’indians amb estils ben diferents, des dels estils propis de l’historicisme i l’eclecticisme fins al modernista; cal destacar-ne l’antic Foment Catalanista, la torre de Ca la Bianga i Casa Roura (1884), de Lluís Domènech i Montaner, i les obres del seu fill Pere Domènech i Roure (la seva casa, les oficines de la fàbrica Isidre Jover i altres). Puig i Cadafalch projectà l’hotel del santuari de la Misericòrdia, Rafael Masó fu l’edifici de la Cooperativa La Unió i Eduard Ferrés la torre de Can Busquets. També del segle XIX és la realització urbanística més important de Canet, l’obertura del passeig de la Misericòrdia. Canet mantingué l’aspecte vuitcentista fins els anys cinquanta, que es construïren els barris de Can Baltasar i de Can Feliu, a la part alta de la vila; més tard s’edificaren blocs d’apartaments a la façana marítima.

La cultura i el folklore

Des de la seva creació, hi hagué a la parròquia una activa vida musical i es conserva un important arxiu musical, dels més importants d’aquest gènere al país. Durant la dècada del 1990 obrí les seves portes la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, en la masia que fou habitatge, taller i estudi habitual de l’arquitecte; s’hi conserven objectes i mobiliari de l’època. El 2011 es presentà el nou muntatge museogràfic i audiovisual. La vila té una biblioteca popular, la segona que fundà la Mancomunitat el 1919. El Teatre Odeon, actualment tancat, constituí un centre important d’irradiació cultural a la comarca, hi passaren les figures més rellevants del jazz i la cançó. Els anys setanta es feren les Sis Hores de Cançó a Canet, festival de la cançó catalana que assolí un caràcter multitudinari, i també les Dotze Hores de Música Rock. Canet ha estat bressol de molts artistes i diferents grups, com la Trinca i el Els Comediants, que hi té el seu centre de creació.

Una de les festes més destacades és la de Sant Antoni Abat, que se celebra pel gener. Iniciada el 1881, fou suspesa durant 11 anys, del 1972 al 1983, en què fou recuperada. Per la Vuitada de Corpus s’organitza la festa de les Enramades o de les Bredes. La festa de Sant Pere i Sant Pau té lloc el 29 de juny amb la cantada d’havaneres i el castell de focs, entre d’altres activitats. La festa major petita de la Mare de Déu de la Misericòrdia s’escau el 8 de setembre; el seu origen va ser la proclamació d’aquesta, el 1703, com a patrona de la vila, per haver-la deslliurat d’una sequera persistent; el 1957 estengué el seu patronatge a tot el Maresme, i el santuari ha esdenvingut un lloc de romiatges freqüents. Durant el mes de desembre se celebra la fira de Santa Llúcia.

Altres indrets del terme

Vista exterior del santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar
© Alberto González Rovira
El santuari de la Misericòrdia s’alça al nord de la vila, unit a aquesta per un passeig, al lloc on hi hagué la segona església de Canet (autoritzada pel bisbe Jaume de Cardona el 1461 perquè hi assistís el barri marítim, que aleshores tenia ja més de 30 cases).

Des del 1520 és documentada la devoció, en aquesta església, a una imatge mariana (portada segons tradició per un patró canetenc de Trieste), i quan fou bastida la nova església a la vila (1591) esdevingué santuari i ermita (l’advocació de la Misericòrdia consta des del 1620). Patrona de la vila des del 1703, el 1732 s’entronitzà una nova imatge i el 1857 es beneí un nou santuari (de l’arquitecte Daniel Molina), que esdevingué centre de devoció comarcal on se celebraren aplecs i romiatges de l’àmbit diocesà (la coronació solemne de la Verge es feu el 1907). El temple patí un incendi el 1936 i la imatge, destruïda, fou reproduïda a la postguerra.El castell de Santa Florentina, a l’enclavament superior de la vall, propietat dels comtes de la Vall de Canet (títol concedit per Alfons XIII al seu propietari l’editor Ramon de Montaner i Vila, l’any 1909), fou bastit damunt l’antiga domus o casa aloera de Canet (documentada des del segle XII dins el terme del castell de Montpalau i que fou senyorejada al segle XIV per la família Canet, de la qual sortiren alguns polítics). La reforma fou duta a terme per Domènech i Montaner, net del propietari, al principi del segle XX, amb elements procedents de l’antic priorat del Tallat (Vallbona de les Monges) i conserva alguns elements (dues torres d’entrada, segles XIII-XIV) de l’antiga construcció; conté una important col·lecció d’obres d’art, amb escultures de Blay, Arnau, Massana, Flotats i Samarra.

Sobre Pedracastell, que presideix la vall de Canet, hom alçà al començament de segle una creu monumental, obra de Domènech i Montaner, que fou aterrada per una tramuntanada el 1925; refeta pel seu fill Domènech i Roura, fou dinamitada en 1936-39 i reconstruïda de nou en 1953-54 segons plans d’Isidre Puig i Boada. Pel primer de maig s’hi celebra un aplec.

Llegir més...