El 1523 entrà a l’orde dominicà, on començà la seva enemistat amb Bartolomé Carranza, en la condemna del qual havia d’influir (1558 i següents). Professor de teologia a Alcalá (1541) i a Salamanca (1546). En 1551-52 fou teòleg de l’emperador al concili de Trento. Conseller de Felip II de Castella, l’encoratjà, per mitjà de la seva Consultatio Theologica, a abandonar definitivament la direcció religiosa erasmiana seguida per Carles I i a emprendre una política de catolicisme nacional i autàrquic, tancat davant Europa. Elegit provincial dels dominicans (1557), no fou confirmat per Roma fins el 1560, després de la mort de Pau IV, gran adversari seu. La seva obra més important és De locis theologicis (Salamanca 1563), on sintetitzà per primera vegada la doctrina sobre el mètode de determinar la veritat en teologia, preconitzant el retorn a les fonts bíbliques i patrístiques.