i Cànoves i Samalús | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Cànoves i Samalús

Sumari de l’article

Església parroquial de Cànoves i Samalús
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, als vessants orientals del Montseny.
Població: 
2.742 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

La població i l'economia

La població (canovins) mostra una evolució positiva, exceptuant un període de recessió entre 1719 (598 h) i el 1787 (486 h), fins l’any 1857, en que es comptabilitzaren 940 h. A partir d’aquesta data la població experimentà una tendència decreixent, malgrat alguns alts i baixos: 779 h el 1887, 697 h el 1900, 712 h el 1936, 556 h el 1970 i 576 h el 1981, que es capgirà a partir de la dècada del 1980 gràcies, en part, al desenvolupament econòmic i turístic del terme i a la instal·lació d’urbanitzacions de segona residència (1 033 h 1991 i 1 945 el 2001). L’any 2005 s’arribà a 2 375 h.L’agricultura, activitat tradicional del terme, ha anat perdent importància davant l’auge del sector terciari i, en menor mesura, de la indústria. Les tasques agrícoles es localitzen al sector meridional del municipi i se centren en la producció de cereals per a gra (ordi, civada i blat) i farratge pel bestiar, principalment porcí i boví. El conreu de la vinya i l’olivera, abans força estès, pràcticament ha desaparegut. El terme disposa de notables sectors de regadiu, potenciats amb la construcció de l’embassament de Vallforners, que aprofita les aigües de la riera de Cànoves.

El terme no ha estat molt industrialitzat a causa de la seva situació geogràfica, una mica allunyat de l’àrea d’expansió industrial de la Garriga, Granollers o la Roca del Vallès i Cardedeu. Hi té, però, una certa importància el sector de la construcció, gràcies a la funció d’estiueig i segona residència que ha anat adquirint el lloc. Malgrat això, la demanda estacional produïda pels habitants de la segona residència no ha estat capaç, de moment, de posar en marxa activitats comercials rellevants, si exceptuem alguns serveis de restauració.

Cal destacar, però, la celebració anual de la Fira-Mercat de Sant Ponç, al maig, que exposa productes d’artesania i alimentació. Pel que fa als serveis bàsics, el terme disposa d’un centre d’atenció primària (CAP).

El poble de Cànoves

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Altres indrets del terme

Samalús

La segona entitat històrica del terme és Samalús (209 h el 2005), antic terme que des del segle XIV s’uní a Cànoves en l’aspecte administratiu, però que s’erigí en batllia o municipi independent des de mitjan segle XVIII fins als volts del 1840, en què es fusionà amb Cànoves. El lloc és àmpliament documentat des del 1002 i hi tenia importants béns la canònica augustiniana de Santa Maria de Manlleu.

El centre històric és presidit per l’església parroquial de Sant Andreu, situada al peu de la carretera de la Garriga a Llinars de Vallès. Es tracta d’un edifici romànic del segle XI, que guarda íntegre l’absis primitiu, amb notables arcuacions llombardes i lesenes, sobrealçat i fortificat en època medieval; també és romànica la part central, però fou flanquejada de capelles cobertes amb voltes d’ogiva al segle XVI. El campanar té la base romànica amb arcuacions i la part superior tardana. Tota l’església i en particular l’exterior de l’absis han estat objecte de restauracions.

A poca distància, a llevant de l’església i dintre el petit grup que forma el poble, hi ha l’església o santuari de la Mare de Déu de la Salut o de la Font de la Salut, documentat des del 1737 i que fou totalment refet el 1902. Les celebracions principals tenen lloc el 30 de novembre (Sant Andreu) i durant la festa major, el darrer cap de setmana d’agost.

Dintre la demarcació de Samalús, enfilada sobre la carretera, hi ha l’ermita de Santa Eugènia, documentada el 1308, però reedificada al segle XVI. Al principi del segle XX servia d’escola del sector de Samalús. Fou restaurada el 1956, quan es reféu la volta que es troba sostinguda per un arc diafragmàtic, molt apuntat.

Sant Salvador de Terrades, les masies i les restes arqueològiques

Dintre el terme de Cànoves i Samalús, molt separada de la població, enfilada vers el pla de la Calma, a uns 800 m d’altitud, hi ha l’antiga capella de Sant Salvador de Terrades, envoltada per alguns masos com els de Can Quintana, Can Moreta, Can Pou i Can Cuc. La seva proximitat a Can Quintana fa que se la conegui també per Sant Salvador de Can Quintana. Existia ja el 1226. El 1930 es va construir un nova capella neogòtica, molt gran i vistent, segons el projecte de Josep M. Pericas. De l’antiga resta el setial davant l’actual, desproporcionada amb relació al lloc on es troba. El diumenge pròxim al 6 d’agost s’hi celebra un aplec.

Al terme de Cànoves i Samalús hi ha moltes i notables masies, tant en el sector muntanyenc com en el sector de la plana vallesana. El 1860 tenia tot el terme unes 140 masies, moltes de les quals avui dia estan tancades, sobretot les del sector muntanyenc. Són notables els masos esmentats de Can Cuc i Can Quintana, o els de Can Volard, Can Congost, Can Ribes i el Molí de Can Ribes, aquests darrers amb notables finestres conopials del segle XVI. Vers el sector de Samalús hi ha el casal de Can Bot, dels segles XVI i XVII, amb una capella annexa de la Mare de Déu del Carme, del segle XIX, ara sense culte, Can Cavaller, Cal Flequer i, enfilat a la muntanya, lsantic mas Vallfiguer. És particularment vistent l’antic mas de Can Bori, convertit al principi del segle XX en un fantasiós castell amb matacans i barbacanes, embellit amb una façana de pedra, aplicada a l’antiga edificació de maçoneria. Entre els diferents elements romànics i neogòtics hi ha algun antic finestral del segle XVI procedent de l’antic mas Bori. Pertany a la família Puig de Càrcer i se'l coneix pel castell de Samalús.

En el terme de Cànoves i Samalús s’han trobat molts elements d’èpoques primitives, entre els quals mereixen de destacar-se les restes d’un poblat ibèric, habitat entre els segles IV i III aC, a Puig Castell, sobre Can Flequer i Can Pujades, del sector de Samalús, i especialment un petit tresor de quaranta monedes ibèriques (moltes de les quals són de la seca Lauro, de bronze, que circulaven pel país entre els segles III i I aC) que aparegué el 1959 en terrenys del Molí de Can Ribes. També han aparegut tombes de lloses prop de Cal Mestre i la capella de Santa Eugènia de Samalús i al morral o turó de la Ferreria, prop de Cànoves, que poden datar-se a l’època altmedieval. És igualment notable i conegut el forn d’en Pega.

Col·laboració: 
JMCR
Llegir més...