Cantàbria

Comunitat autònoma uniprovincial de l’Estat espanyol situada a la part central de la façana atlàntica septentrional de la península Ibèrica, que limita amb el País Basc, a l’E, Astúries a l’W i Castella i Lleó al S; la capital és Santander.

La geografia física

El territori de Cantàbria s’assenta damunt estructures del Mesozoic, formades sobretot de calcàries cretàcies intensament plegades. S'ha creat un paisatge morfològic essencialment muntanyós, en el qual predominen les inversions del relleu. Dintre la complexitat del relleu, de direcció latitudinal, cal distingir des de la costa fins a la divisòria amb la Meseta castellana les unitats següents: una plataforma litoral, les muntanyes de l’interior (La Montaña, 1.500-2.000 m), i les terres de l’alt Ebre. La costa, molt retallada, forma nombroses ries i ports naturals, on es concentra majoritàriament la població. Des de la ria de Suances desapareix la plataforma per tornar a formar-se després de la badia de Santander. Las muntanyes de l’interior són formades per la serralada Cantàbrica, la qual parteix Cantàbria longitudinalment en direcció E-W i és unida a l’E amb les muntanyes basques, en direcció vers el S. A la serralada, als límits entre Astúries i Lleó, destaquen la fossa de la Liébana i els Picos de Europa, els quals culminen al cim de Peña Vieja (2.613 m). La zona de l’alt Ebre, formada per àmplies valls, anuncia el relleu de la Meseta. El clima és de tipus marítim humit (precipitacions superiors a 1.000 mm anuals) i suau (mitjanes anuals de 13°C a la costa i inferiors a l’interior). Els principals rius són el Deva, Pas, Nansa, Saja i Besaya.

Els Picos de Europa, massís de la serralada Cantàbrica de morfologia calcària

© M. Pujol i R. Poyato

La geografia econòmica

L’agricultura, la ramaderia i la pesca, sectors tradicionalment centrals en l’economia de Cantàbria, ocupaven a mitjan anys noranta tan sols el 10% de la població activa i aportaven entre el 4% i el 5% del PIB de la comunitat. La indústria, tot i mantenir una presència considerable (prop del 25% del PIB i el 23% de la població activa) perd pes en relació als serveis, sector que des de mitjan anys vuitanta ha tingut un fort creixement.

Santander, platja de La Magdalena

© Fototeca.cat

Dins l’activitat agropecuària, només el 3,6% de la superfície agrícola de la regió és conreada, la qual cosa indica que una gran proporció del sòl agrícola (96%) és dedicada a pastures naturals i a prats destinats a la cria extensiva, però, sobretot, intensiva, de ramaderia bovina, especialment de vaques lleteres. Cantàbria ha estat precursora en la introducció a l’Estat espanyol de noves races i tècniques ramaderes. Manté una notable especialització bovina, amb abundància de granges, centres d’inseminació, mercats i fires, i és molt activa l’exportació de productes ramaders a la resta de l’estat. La vaca frisona s’ha adaptat perfectament a les zones baixes, desplaçant a l’interior i a les comarques més altes les races indígenes. Predominen les petites explotacions (el 84% eren de menys de 10 ha a mitjan anys noranta), cosa que ha dificultat els processos de reajustament arran de les disposicions de la UE en el sector agropecuari. Els principals conreus són els destinats a l’alimentació del bestiar (blat de moro, alfals, altres farratges). Entre altres cultius destaca la patata. Completa el sector primari l’explotació forestal, on destaca la de l’eucaliptus, utilitzat principalment per a la fabricació de fibres artificials (Torrelavega). També hi ha boscs de pins, faigs, roures i pollancres. Quant a la pesca, és en regressió i predomina la del litoral per sobre la d’altura, a diferència d’altres zones del Cantàbric, com Galícia o el País Basc. La mineria produeix zinc (Reocín), sal gemma, plom i materials de construcció. De la indústria, concentrada entre Santander i Torrelavega, sobresurt el sector químic (àcid sulfúric, sosa càustica i carbonat sòdic com a principals productes), la metal·lúrgica bàsica i de transformació (El Astillero, Camargo, Torrelavega, Reinosa, Santander) i la siderúrgia, sector especialment afectat per la reconversió industrial des de la meitat dels anys vuitanta. És molt rellevant el sector alimentari, que elabora i transforma els productes agropecuaris, bàsicament els derivats de la llet; hi ha també indústria conservera. Centres de la indústria làctia són La Penilla, Torrelavega i Renedo. Al voltant de Santander sorgeixen noves àrees industrials amb producció diversificada. El sector terciari és representat principalment pel turisme, el qual, ja amb una llarga tradició entre l’elit castellana a les platges de Santander i els balnearis de l’interior (Solares, Ontaneda), ha tingut un gran creixement arran de la seva reorientació envers la classe mitjana i de l’aprofitament dels notables recursos del seu entorn natural, especialment a la zona interior de La Montaña. El 1996 la renda per habitant de Cantàbria era d’1,71 milions de pessetes, lleugerament inferior a la mitjana espanyola (1,89 milions).

La geografia humana

Cantàbria experimenta des de mitjan segle XIX un constant i sostingut increment demogràfic. Així, el 1860 tenia 220.000 h; el 1900, 276.000; el 1930, 364.100; el 1950, 404.900; el 1970, 467.138 i el 1981, 510.816 h. Des del 1860 fins al 1981 l’increment demogràfic fou del 132%, molt proper a la mitjana de l’Estat espanyol. Posteriorment, també en consonància amb la tendència general de l’estat, el ritme de creixement s’ha alentit, i la població tendeix a estabilitzar-se (increment del 2,1% en 1981-96) i fins i tot a retrocedir (el 1995 el creixement vegetatiu fou de -2,60‰). Cantàbria té una densitat elevada, de 99,9 h/km2, superior a la mitjana espanyola, tot i tenir saldos migratoris negatius entre els anys 1940-70. La població rural, que fou important, ha experimentat una forta davallada, especialment als nuclis de muntanya, despoblats en favor de la capital i de la zona litoral. Excepte la capital regional, Santander, només un municipi supera els 50.000 h, Torrelavega, segon focus industrial de Cantàbria. L’àrea centrada per aquestes dues ciutats, distants entre si poc més de 20 km comprèn el 10% del territori i concentra el 60% de la població. Altres nuclis destacats són Camargo, Castro Urdiales, Laredo, Santoña (tots a la costa o molt propers), Los Corrales de Buelna (una mica a l’interior) i Reinosa (a la capçalera de l’Ebre).

La història

Cantàbria forma part de l’antiga regió de Castella la Vella. Les eleccions municipals del 1979 permeteren la cristal·lització d’una classe política regional agrupada al voltant de la diputació provincial i dels principals ajuntaments.

Vista de San Vicente de la Barquera, amb el castell i la ria de San Vicente a primer terme

© Fototeca.cat

Hom aprofità la manca d’un mapa autonòmic per a tramitar un estatut d’autonomia uniprovincial a través de l’article 143 de la Constitució. UCD i PSOE, aleshores forces hegemòniques a la regió juntament amb el Partido Regionalista de Cantabria (PRC), en pactaren l’articulat i, un cop aprovat l’estatut pel Congrés dels Diputats i pel Senat (gener del 1982), Cantàbria esdevingué comunitat autònoma.

Hom instituí un parlament regional de 39 escons i pel març del 1982 fou elegit el conservador José Antonio Rodríguez com a president de la Diputación Regional (nom del govern autònom de Cantàbria), càrrec en el qual restà confirmat després de les primeres eleccions autonòmiques (maig del 1983) al capdavant d’un govern sorgit d’una coalició conservadora, mentre que el PSOE esdevingué el principal partit de l’oposició. El 1984 Rodríguez fou substituït per Ángel Díaz de Entresotos, d’AP.

En les eleccions del 1987 AP aconseguí majoria absoluta. L’independent per aquest partit Juan Hormaechea encapçalà un govern format per populars i independents. La indisciplina d’Hormaechea respecte a les directrius del Partido Popular, i les acusacions de malversació de fons portaren a una crisi de govern que es resolgué amb una moció de censura (1990), per la qual hom destituí el cap de govern de la Diputación.

Seguidament fou format un govern amb representació de totes les forces polítiques del parlament i presidit pel socialista Jaime Blanco. En les eleccions del 1991, el PSOE obtingué majoria relativa (16 escons), però un acord entre el PP i la Unión para el Progreso de Cantabria, partit creat per Hormaechea, permeté a aquest presidir de nou la Diputación Regional. El mateix any, Hormaechea fou inculpat pels càrrecs presentats en la seva gestió anterior però, malgrat les pressions, es mantingué al capdavant del govern fins el 1994, que fou inhabilitat. El 2002 fou condemnat a tres anys de presó. En les eleccions del 1995, el PP fou la força més votada i formà un govern de coalició amb els regionalistes encapçalat pel popular José Joaquín Martínez Sieso, que revalidà el càrrec en les eleccions del 1999.

En les eleccions del 2003, malgrat que el PP fou la força més votada, el pacte del PSOE amb el Partido Regionalista de Cantabria donà la presidència de la comunitat a Miguel Ángel Revilla, del PRC. El juny del 2004, Revilla es reuní amb el president de Mèxic, Vicente Fox, per millorar els intercanvis comercials i cercar nous acords financers entre els ports de Veracruz, a Mèxic, i el de Santander. Aquest mateix any, el mes d’agost, la banda terrorista ETA actuà de nou a la comunitat, on tenia objectius turístics, i feu esclatar dues bombes a San Vicente de la Barquera, que no causaren víctimes.

L’any 2007, en les eleccions autonòmiques, el PP guanyà de nou, amb 17 diputats, però no arribà a governar, i el pacte entre els nacionalistes del Partido Regionalista de Cantabria i el PSOE donà la presidència a Revilla, del PRC. Els resultats electorals, malgrat tot, evidenciaren l’augment de vots del PRC, que passà de 8 a 12 diputats. Per la seva banda, els socialistes perderen votants, i passaren de 13 a 10 escons. El setembre del 2008, ETA reaparegué amb un cotxe bomba a la localitat de Santoña, que causà un mort i ferí vuit persones.

En les eleccions autonòmiques del maig del 2011, el PP fou clarament el partit més votat, amb 20 escons, mentre que el PRC conservava els dotze escons. Aquest cop, però, la majoria absoluta afavorí la formació d’un govern popular monocolor presidit per Ignacio Diego.

En les eleccions autonòmiques del maig del 2015, el PP aconseguí 13 escons, seguit pel PRC (12), el PSOE (5), Podemos (3) i Ciudadanos (2). Miguel Ángel Revilla fou reelegit president de Cantàbria amb el suport dels 12 escons del PRC i els 5 del PSOE, en segona investidura. Aquest pacte d’investidura entre PRC i PSOE es mantingué després dels comicis del 2019, i Miguel Ángel Revilla fou revalidat en el càrrec el juny d’aquell any, en què el Parlament càntabre quedà distribuït amb 14 escons per al PRC, 9 per al PP, 7 per al PSOE, 3 per a Ciudadanos i 2 per a VOX.